El 1939 fundà el Partido Revolucionario Dominicano, il·legal. Oposat a la dictadura de Trujillo, visqué durant 24 anys a l’exili, fins que retornà al seu país després de l’assassinat del dictador (1961). Fou elegit president de la República Dominicana (1963); deposat abans d’un any, marxà de l’illa. Hi tornà més tard i fou derrotat en les eleccions del 1966 pel conservador Joaquín Balaguer. De nou abandonà l’illa fins el 1970. El 1973 creà el Partido de la Liberación Dominicana i el 1974 tornà a ésser derrotat en les eleccions presidencials. Pertany, amb Rómulo Betancourt, José Miró Cardona i José Figueres, a una generació de polítics centreamericans orientats vers una esquerra no marxista. Es destacà com a contista de temes rurals: Camino real (1933), La muchacha de la Guaira (1955). Ha escrit novel·la (La mañosa, 1936), biografia (Hostos, el sembrador, 1943) i assaig polític (Bolívar y la guerra social, 1966; De Cristóbal Colón a Fidel Castro, 1970).