El seu fundador fou Alfons, primer comte de Neiva i Faria (1377-1460), fill natural del rei Joan I, que fou legitimat el 1401. Esdevingué comte de Barcelos, i el 1442, primer duc de Bragança. En produir-se la rebel·lió del 1640 contra els Àustria, el vuitè duc de Bragança, João II (1604-56), pujà al tron amb el nom de Joan IV de Portugal . Des d’aleshores el ducat de Bragança fou privatiu dels hereus de la corona, fills de rei o reina. En aquella època la casa de Bragança era la família més rica de tota la península Ibèrica, puix que posseïa tot un terç del regne de Portugal. A la mort del rei Joan VI (1826) la família es dividí en dues branques, formades pels seus dos fills, Pere IV (I del Brasil) i l’infant Miquel I de Portugal . Pere IV deixà Portugal a la seva filla Maria II de Portugal i passà a regnar al Brasil, on el succeí el seu fill Pere II del Brasil . Aquesta branca s’extingí en morir (1921) la seva filla Elisabet, princesa imperial del Brasil. L’infant Miquel féu valer els seus drets al tron contra la seva neboda Maria II i fou l’origen de la branca miquelista o legitimista, que heretà les pretensions al tron en morir (1933) el darrer rei de Portugal Manuel II.