La geografia física
El relleu i la geologia
El Brasil, que no ha estat afectat directament per les convulsions orogèniques més recents, presenta, en general, un relleu monòton, d’altituds relativament poc marcades —el 40% de la seva superfície, per sobre dels 200 m, i el 7%, per sobre dels 800—, i amb un predomini clar de les formes massisses, pesants, dels relleus tabulars i de les superfícies horitzontals i subhoritzontals. Hom pot separar netament, des d’un punt de vista morfoestructural, dues grans unitats: al nord, l’Amazònia —vasta àrea de subsidència i sedimentació, drenada per l’Amazones i els seus afluents, amb una superfície que és gairebé la meitat de la del Brasil—, i la resta de país, on el sòcol precambrià —l’escut brasiler— constitueix l’element dominant del relleu. L’escut és format principalment de granits, gneis i esquists, molt replegats i fallats, que han sofert una meteorització molt intensa i han donat origen a un conjunt d’extensos peneplans, amb predomini de les formes de relleu arrodonides, de vessants convexos i valls terraplenades. Les roques algonquianes —quarsites, filites, calcàries—, més resistents que la resta dels materials precambrians, solen formar relleus residuals que sobresurten dels peneplans. Sobre el sòcol es disposa —d’una manera irregular, puix que l’erosió l’ha feta desaparèixer en extensos sectors— una cobertora de sediments primaris i secundaris, que dóna origen al tipus de relleu més freqüent del país: les chapadas, superfícies tabulars, gresoses o calcàries, de vessants abruptes. L’escut brasiler pot ésser subdividit, atenent criteris més aviat climàtics i de poblament que no pas geomorfològics, en quatre conjunts regionals: el nord-est, l’est, el sud i el centre-oest. Els tres primers constitueixen la façana atlàntica del país. Mentre la cobertora es disposa discontínuament en els altiplans interiors, on constitueix les formes tabulars de les chapadas i els tabuleiros (altiplans terciaris d’escassa altitud i formes suaus), el sòcol —que presenta una inclinació general vers el nord-oest— s’aixeca en els sectors litorals i meridionals tot formant un conjunt de relleus apalatxians, disposats més o menys paral·lelament a la línia de la costa. Les màximes altituds són assolides al sud i a l’est, amb la Serra do Mar i la Serra da Mantiqueira, separades per la vall del riu Paraíba do Sul; a la segona d’aquestes serras hi ha el cim més elevat del Brasil (Pico da Bandeira 2.890 m). El centre-oest presenta, com a tret característic, una complexa disposició d’altiplans (planaltos), que ocupen els estats de Goiás i de Mato Grosso, on les chapadas i, en menor grau, els relleus residuals del sòcol són les formes orogràfiques habituals.
Els factors climàtics
Situat entre els 5° de latitud nord i els 34° de latitud sud, hom distingeix al Brasil de nord a sud, en general, tres tipus de clima: equatorial, tropical i subtropical. La regió de clima equatorial és representada bàsicament per l’Amazònia.
Illots a la badia de Sepetiba, a l’estat de Rio de Janeiro
© B. Llebaria
Mentre que la costa oriental, atlàntica, del Brasil és afectada durant tot l’any per l’alisi del sud-est, que porta pluges intenses, al nord-est i als territoris situats al vessant interior de les carenes costaneres les pluges descendeixen a 800-600 mm anuals (i en alguns llocs, com al rerepaís del sertão del nord-est, a 300-200 mm), que a causa de la forta evaporació resulten insuficients; a més, l’estació plujosa és molt curta i alguns anys són registrats de 10 a 11 mesos d’eixut; les pluges són sobtades, generalment a l’estiu, i produeixen grans desastres. El fet que, de manera no periòdica, hi hagi anys d’eixut molt acusat agreuja la situació, sobretot als estats de Ceará, Piauí, Rio Grande do Norte, Paraíba i part de Pernambuco, Alagoas, Sergipe i Bahia (Polígono das Secas’). Al centre-oest, al Planalto, el clima és tropical plujós, però suavitzat per l’altitud, i contrasta amb les valls dels rius i el pantanal, que presenten un clima càlid i humit, bé que irrupcions d’aire fred fan baixar les temperatures a 5-10°C. Les pluges, que cauen sobretot a l’estiu, són al voltant dels 1.200-1.700 mm anuals, i la regió presenta de 3 a 5 mesos secs. Al sud es produeix la transició del clima tropical al subtropical temperat; les temperatures absolutes d’estiu poden arribar a 42°C, però les irrupcions d’aires freds a l’hivern produeixen glaçades nocturnes que sovint perjudiquen les plantacions de cafè. São Paulo té encara una estació seca molt curta (juny-juliol), però els altres estats meridionals presenten pluges de 1.200 a 2.200 mm anuals, repartides durant tot l’any però amb dos màxims, a l’hivern i a l’estiu.
La hidrografia
A la xarxa hidrogràfica del Brasil hom pot distingir tres conques: la de l’Atlàntic, la de l’Amazones —que hom pot incloure en la conca de l’Atlàntic, però que per les seves característiques té una entitat pròpia— i la del Riu de la Plata. Entre els rius que desemboquen a l’Atlàntic els més importants són el Tocantins, Gurupi, Itapecuru, Parnaíba, Jaguaribe, São Francisco, Itapicuru, Pardo, Jequitinhonha, Doce, Paraíba do Sul, Ribeira, Itajaí i la xarxa dels rius Vacacaí, Jacuí i Taquari, que en la seva desembocadura formen el riu Guaíba, el qual desemboca a la Lagõa dos Patos. Entre els rius que aporten les seves aigües a la conca del Riu de la Plata cal assenyalar el Paraná amb els seus afluents, els afluents del riu Paraguai, i el riu Uruguai i els seus tributaris. Pràcticament la totalitat dels rius del Brasil neixen a l’escut brasiler. De règim pluvial, solament els de la regió del nord-est són molt afectats pels períodes de secada. A causa dels obstacles que han de salvar, per l’estructura del relleu, els rius brasilers solament són aprofitables per a la navegació en trams curts.
La biogeografia
Gairebé la meitat de la superfície del Brasil és ocupada per la selva plujosa equatorial de l’Amazònia. La façana litoral de l’est és també en gran part coberta de selva plujosa tropical o subtropical; a les altituds inferiors a 1.200 m el bosc és dens i luxuriant, amb abundància d’epífits i de falgueres arborescents i amb masses impenetrables de bambús a les clarianes; per damunt de 1.400 m, en aquestes serralades litorals, són freqüents les torberes. El nord-est del Brasil, per contra, és el país de la caatinga , formació xerofítica rica en arbusts i mates i també en arbrets, molts dels quals perden la fulla a l’estació seca, mentre que a l’estació de les pluges broten i floreixen ràpidament, alhora que creix sota els vegetals llenyosos, poc atapeïts, una coberta herbàcia més o menys densa. Més cap al sud, l’interior del país és el domini de les sabanes tropicals i subtropicals anomenades campos; en contrast amb el que passa a l’Àfrica, a les sabanes brasileres no abunden els grans herbívors; tanmateix, l’home les ha aprofitades com a pastures; els carnívors han experimentat també un retrocés a causa de la colonització. A l’extrem sud de l’altiplà brasiler la vegetació principal és un bosc tropical o subtropical mesòfil, on predominen els arbres de fullatge persistent i en el qual sovint hi ha un estrat superior poc dens d’Araucaria angustifolia, arbre que recorda, per la forma, el pi pinyer mediterrani. Les planes baixes del sud del Brasil, frontereres amb l’Uruguai, són ocupades per la praderia que prolonga la Pampa vers el nord.
La geografia econòmica i l’economia
L’agricultura
L’agricultura ocupa al Brasil el 25% de la població activa i aporta el 12,2% del PIB (1995). Gràcies a la seva enorme extensió, els seus conreus ocupen els primers llocs mundials, bé que sovint la seva rendibilitat no és gaire alta. És el primer productor de cafè, però la proporció amb relació a la producció mundial, que atenyé fins el 30% a la meitat dels anys vuitanta, ha anat disminuint des del 1989, any que l’Organització Internacional del Cafè decidí suprimir les quotes d’exportació. Els cafetars se situen sobretot als estats del sud i el sud-est: Paraná, on s’expandí des de São Paulo i, també, a Minas Gerais, Espírito Santo, que obtenen en total el 70% del cafè brasiler. La resta procedeix del nord-est i centre-oest: Bahia i, en menor quantitat, Rio de Janeiro, Goiás i Mato Grosso. El conreu de la canya de sucre ha recuperat importància des de la meitat dels anys vuitanta, i ha fet que la producció brasilera de sucre ocupi el primer lloc mundial a mitjan dècada dels noranta. Quant al tabac, cultivat sobretot a Bahia i a Rio Grande do Sul i a Santa Catarina, el Brasil és, amb l’Índia, el segon productor mundial. També cal considerar com a comercials una fibra tèxtil altra que el cotó, el sisal (primer productor del món amb el 43%) i algunes oleaginoses: cacauets (desè productor), soia (tercer) i ricí. El cacau, que és el tercer o quart conreu comercial (i ocupa el tercer lloc del món) i que havia estat també un dels motors econòmics del Brasil, és conreat a Bahia. La fruita i els seus derivats són, gràcies a les noves tècniques de conservació i la rapidesa dels transports, una partida d’importància creixent en les exportacions brasileres; cal destacar-ne els cítrics (a Minas Gerais, Rio Grande do Sul, São Paulo, Paraná, Rio de Janeiro), que se situen en segon lloc mundial quant a producció, i també les bananes. La producció de cotó, orientada gairebé exclusivament al mercat interior, és considerable tot i situar-se lluny dels primers productors mundials. La major part dels conreus es concentra a São Paulo, Minas Gerais i Paraná, i la resta, al nord-est. Entre els conreus de subsistència, cal destacar els tubercles (mandioca, patates, moniatos), llegums (mongetes) i les hortalisses, els cereals d’hivern, insuficients (el Brasil és un dels primers importadors mundials de blat), el blat de moro (segon productor), l’arròs (a Goiás, Minas Gerais, São Paulo, Rio Grande do Sul), del qual és el setè productor mundial, però alhora el setè importador, i vinya. La ramaderia bovina, destinada a la producció de carn (segon cabal mundial), és practicada de manera extensiva, sobretot als campos cerrados i a les caatingues a Minas Gerais i Mato Grosso, i de manera intensiva en pastures naturals millorades al sud; el bestiar porcí (tercer cabal), el cabrú, el de llana i el cavallí (cinquè cabal) són importants a Rio Grande do Sul, Bahia i Minas Gerais per la carn i les pells, més que per la llana. Al nord-est i al centre-oest la força de treball és el rendiment més important dels equins i, en part, dels bovins, aquests introduïts als arrossars. Els boscs són molt importants en l’economia brasilera, car cal tenir en compte que una gran part del país (el 58% de l’àrea total el 1994) és ocupat per boscs de tipus equatorial (gairebé tota l’Amazònia) i tropical, que constitueixen encara la primera massa forestal del món després de la russa malgrat la intensa desforestació i explotació que acompanya l’accelerada colonització iniciada a mitjan dècada dels anys vuitanta. Dels arbres del bosc, hom n’utilitza la fusta i n’extreu diversos productes, com ara la carnauba i el cautxú. La pesca marítima és modesta si hom té en compte les dimensions del país i es limita a cobrir les necessitats del mercat interior, bé que darrerament pren importància comercial la captura del marisc. Atesa la importància de la xarxa hidrogràfica, la pesca fluvial és un recurs destacat en alguns estats, com ara l’Amazònia.
La mineria
El Brasil té una gran riquesa en recursos minerals, en gran part encara inexplotats o només aprofitats parcialment a causa de les dificultats d’accés als jaciments i de transport, especialment a l’Amazònia. El 1995 la mineria aportava l’1% del PIB. El Brasil se situa en els primers llocs del món tant en producció com en reserves estimades d’alguns dels minerals més utilitzats. Destaca, sobretot, el ferro, extret a Bahia i a Amapá; n’és el segon productor mundial, amb prop del 20%, i el primer per les reserves (al voltant del 30%). El contingut en ferro del mineral brasiler (hematites) és el més alt dels grans productors. El Brasil és, a més, el tercer productor mundial d’estany i de bauxita i el cinquè de manganès (Bahia, Mato Grosso, Amapá). Hi ha també dipòsits i explotacions importants d’or (Bahia, Minas Gerais, sisena producció mundial), diamants (Bahia, Minas Gerais) i altres gemmes —com maragdes, safirs, aiguamarines, ametistes i topazis—, carbó, tungstè, níquel, zinc, grafit, coure, magnesita, fosfats, urani i niobi, del qual el 1990 hom descobrí els jaciments probablement més grans del món, etc. Quant al petroli, bé que el Brasil és un important productor i l’empresa Petrobras és capdavantera mundial en el refinatge, el 1995 el consum nacional d’aquest mineral superava la producció en un 38%. La producció de gas natural també és important.
La indústria
L’activitat industrial, que el 1993 representava el 22% del PIB i ocupava el 14% de la població activa, és concentrada principalment al sud-est (São Paulo, Rio de Janeiro, Minas Gerais); les indústries que ocupen més mà d’obra són la metal·lúrgica (que utilitza el ferro de Minas Gerais i el carbó dels EUA i de l’estat de Santa Catarina) i l’alimentària. Destaquen, entre les metal·lúrgiques, l’obtenció de ferro colat (setè productor mundial), d’acer, amb una gran factoria a Volta Redonda, d’alumini (vuitè productor) i d’estany (quart productor).
La ciutat de Rio de Janeiro, a l’estat del mateix nom, on es concentra la major activitat industrial del Brasil
© B. Llebaria
En la metal·lúrgia de transformació han adquirit importància la maquinària elèctrica, els vehicles (automòbils de turisme i, sobretot, utilitaris; setè lloc del món) i la construcció naval. Pel que fa a les alimentàries, la més important és la del sucre. En general, però, hom no pot parlar de predomini d’una indústria determinada, car els índexs de producció són molt repartits. També hi ha indústria tèxtil (de llana, de cotó i, sobretot, de fibres artificials i sintètiques), química i dels plàstics. Similars a aquestes últimes són les de tèxtils químics, la del cautxú sintètic, la de pneumàtics i la petroquímica, originada per les refineries més potents de l’Amèrica Llatina, i la d’adobs. Tradicionalment, la indústria brasilera ha tingut una alta participació estatal; a la meitat dels anys noranta hom posà en marxa un pla de privatització. Malgrat l’abundància dels recursos, Brasil és deficitària en producció d’energia, si bé les diverses iniciatives d’autoabastament, especialment en el camp de l’energia hidroelèctrica (com ara les preses d’Itaipú i Tucurui, als rius Paraná i Tocantins, respectivament), han augmentat sensiblement l’aprofitament de les fonts d’energia autòctones des de la dècada dels noranta. A l’energia hidroelèctrica segueix en importància la generada pel petroli (la meitat del qual ha d’ésser importat), la fusta i altres combustibles, com ara el gas natural. El 1985 s’inaugurà la primera central nuclear del Brasil (Angra I), que ha funcionat de manera intermitent.
Els transports i les comunicacions
Les comunicacions són dificultades per l’estructura del terreny, puix que han de salvar les carenes costaneres. Les grans dimensions del territori i les condicions climàtiques són també un obstacle per a les comunicacions. Fins a mitjan dècada dels noranta, que hom n’inicià la privatització, l’estat controlà directament o a través de companyies subsidiàries gairebé totes les infraestructures del transport. La xarxa de carreteres, principal mitjà de comunicacions, tenia el 1995 uns dos milions de km, però només un 9% eren asfaltades; una gran part són intransitables en època de pluges. Són ben comunicats els voltants de les grans ciutats, el sud, l’est i el nord-est; la resta de país té poques carreteres. Hom ha iniciat la construcció de noves vies, especialment al nord. De gran rellevància són el projecte de l’autopista Transamazònica, que ha de cobrir els 5.000 km entre Recife i la frontera peruana, el primer tram del qual entrà el 1983 en funcionament. Els anys noranta era també en construcció, en direcció N-S, l’autopista Santarem-Cuiabá, de 4.000 km. Les línies de ferrocarril també són escasses, però, ultra la poca extensió (els 28.899 km totals de la xarxa es concentren sobretot a Minas Gerais, São Paulo, Rio Grande do Sul), el mal estat de les instal·lacions i de la maquinària en dificulta l’ús. La Rede Ferroviaria Federal SA, estatal, ha controlat la major part dels ferrocarrils. Tot i que les condicions naturals fan del Brasil un dels estats del món amb més vies fluvials navegables, el cert és que l’aprofitament dels rius per al desplaçament i els transports és comparativament reduït a causa dels nombrosos meandres i els salts d’aigua. Els sistemes fluvials navegables són a l’Amazones (amb un total de 3.680 km, fins a Manaus, amb vaixells oceànics; embarcacions fluvials el remunten d’ací fins al Perú, i remunten els afluents fins a Bolívia i a Colòmbia), als rius Jacuí i Taquari (a Rio Grande do Sul) i al Paraguai i al Paraná (pels quals hom pot navegar fins a Asunción i Buenos Aires, respectivament), i São Francisco (al Paraná). Aquests rius i d’altres totalitzen uns 35.300 km. El 1992 el Brasil, juntament amb altres països llatinoamericans, inicià un programa per a impulsar i millorar les comunicacions per aigües interiors. La navegació marítima és afavorida pels nombrosos abrics aptes per a l’establiment de ports; hi ha més de 40 ports d’aigües profundes. La marina mercant brasilera és la segona en importància de l’Amèrica Llatina. Fins a la dècada dels noranta, l’estat era directament o indirectament propietari de la majoria dels ports, els més importants dels quals són Santos (on Bolívia i el Paraguai disposen de zones franques) i Rio de Janeiro. Aquest és el primer en càrrega general i segon importador de petroli; el primer és São Sebastião, però el que mou més mercaderies és Tubarão, que, gràcies al mineral de ferro, és un dels primers ports exportadors del món al marge de les terminals petrolíferes. L’aviació, ateses les grans distàncies i els obstacles naturals, ha adquirit gran importància i comunica tot el país; hi ha uns 1.500 aeroports i pistes d’aterratge, 21 dels quals són internacionals. A més de les línies aèries convencionals, entre les quals hi ha les regionals i les internacionals, són importants les companyies d’aerotaxis. En els transports aeris destaquen les companyies VARIG, VASP i Serviços Aereos Cruzeiro do Sul SA. Els aeroports més importants són els de São Paulo, Rio de Janeiro, Recife, Porto Alegre i Brasília.
Els serveis: turisme, comerç exterior i banca
Vista del Pa de Sucre, formació granítica erosionada, a Rio de Janeiro
© B. Llebaria
El turisme, al Brasil, té una certa importància (prop de 1.500.000 visitants l’any 1995). Com a atractius principals, destaquen les platges del litoral (Rio de Janeiro), l’arquitectura colonial d’algunes grans ciutats com Recife o São Paulo, les tradicions populars com ara el carnaval i, darrerament, l’anomenat ecoturisme als boscs tropicals amazònics. Tanmateix, els ingressos procedents d’aquest sector són encara lluny d’igualar les despeses dels brasilers a l’estranger (un 48% més el 1995).
El comerç exterior brasiler té un signe normalment deficitari amb un saldo favorable o desfavorable segons la política de liberalització del règim (així, la balança comercial fou deficitària des de la postguerra fins al 1963 i tingué superàvit els anys posteriors). Tot i això, durant el període 1991-96, el comerç exterior tingué un saldo positiu només fins el 1994 malgrat la creixent desregulació. El 1995 el Brasil importà sobretot maquinària (30%), petroli (13%), productes químics (13%) i maquinària de transport (12%). Aquest any, les exportacions principals eren constituïdes per productes alimentaris (20%), ferro i acer (9%), maquinària no elèctrica (9%), minerals en brut (6%), automòbils (6%), paper i altres derivats de la cel·lulosa (6%), cafè (5%) i sucre i derivats (4%). L’exportació d’armament, d’importància considerable, no és reflectida en les estadístiques oficials. Els EUA (24% el 1995), l’Argentina (11%), Alemanya (10%) i Itàlia (5%) són els primers proveïdors. Els clients principals són els Estats Units (19%), l’Argentina (9%), el Japó (7%) i els Països Baixos (7%). El sector dels serveis ha adquirit una creixent rellevància des de la dècada dels anys vuitanta, i el 1995 ja era el sector més important en el conjunt de l’economia (49% del PIB i 58% de la població ocupada). El sistema bancari brasiler i la política monetària tenen com a màxima autoritat el Consell Monetari Nacional, fundat el 1964 com a part de la reforma que reestructurà el sistema financer brasiler. Els anys noranta les entitats bancàries comprenien, a més del Banco Central do Brasil, fundat el 1965 (banc central i emissor, de propietat estatal), diversos tipus d’entitats: els bancs comercials dels estats o regionals, els més importants dels quals són el Banco do Brasil, fundat el 1808 i l’únic d’àmbit estatal, el Banco do Estado do Rio de Janeiro, Banco do Estado de São Paulo, Banco Meridional do Brasil, Banco do Nordeste do Brasil, etc; els bancs de desenvolupament (Banco Nacional de Desenvolvimento Econômico e Social, Banco de Desenvolvimento de Minas Gerais, Banco de Desenvolvimento do Estado do Rio Grande do Sul, etc.), molt lligats a projectes específics de desenvolupament industrial o agrícola i amb una elevada participació estatal; la banca privada, principalment autòctona, però cada cop més també estrangera i, finalment, la Caixa Econômica Federal, de titularitat estatal. El 1988, per tal de promoure la progressiva liberalització del sector, el Consell Monetari Nacional aprovà la participació de la banca estrangera en les entitats del país fins a un 50%.
L’economia
L’economia del Brasil ha depès en gran part d’un sol producte fins al darrer decenni del segle XX, la qual cosa ha provocat sis cicles econòmics lligats a una primera matèria. Aquests productes han estat, successivament, la fusta, el bestiar, el sucre, l’or, el cautxú i el cafè. Amb la desregulació del mercat mundial del cafè el 1989, aquest model econòmic, que històricament condicionà la prosperitat nacional a les fluctuacions dels preus dels productes en qüestió, tingué el seu final. Malgrat tot, el Brasil constitueix el primer estat industrial de l’Amèrica Llatina amb un gran desenvolupament des de la Segona Guerra Mundial i amb una taxa de creixement real del PNB que, llevat de la davallada de la dècada dels anys vuitanta, es manté entre les més elevades de l’Amèrica del Sud: el 1968 ja era del 6%, més del doble que la registrada en el període 1962-66. El ritme continuà accelerant-se fins a un màxim el bienni 1970-72: +26,7%. A partir d’aleshores, coincidint amb les crisis del petroli, minvà gradualment fins a un creixement negatiu en 1982-83 (-5%). Posteriorment, del 1985 al 1995, inicià una lenta recuperació (1,5% de mitjana anual), que fou, però, insuficient atès que el ritme de creixement de la població (1,8% de mitjana anual) era superior. Tanmateix, el ritme de creixement del PNB no ha estat uniforme sinó que ha adoptat una progressió al llarg del període (4,2% el 1995), cosa que ha afavorit també la recuperació de la renda per habitant (2.120 $ el 1983, 1.810 $ el 1986, 2.580 $ el 1989 i 3.640 $ el 1995), bé que encara se situa per sota de la de Xile i, sobretot, de la de l’Argentina. L’economia brasilera dels darrers cinquanta anys també ha tingut com a característiques molt marcades una inflació contínua, un enorme deute exterior i una participació estatal molt elevada. Tots tres factors tenen una estreta interrelació i, de fet, el creixement econòmic del país, molt tutelat per l’estat, es dugué a terme al preu d’una elevada inflació i d’un dels deutes externs més alts del món. Així, la inflació té l’origen en una política pressupostària que afrontava dèficits en les comunicacions, especialment en els ferrocarrils, despeses extraordinàries en els subsidis a les importacions, etc, situació característica d’un país que forçava el seu desenvolupament industrial. A l’inici dels anys seixanta la taxa d’inflació oscil·lava entre el 30 i el 40% anual i en 1985-95 arribà al 744% anual. La tradicionalment favorable política oficial envers les inversions estrangeres no ha aconseguit tampoc frenar aquests dos grans mals crònics de l’economia brasilera, com tampoc no ha estat capaç de reduir les diferències entre el dinamisme del litoral meridional i l’estancament de regions crònicament deprimides (al nord-est, per exemple), on són una bona part dels 30 milions de brasilers que hom estima que viuen en la misèria. El 1994 el govern impulsà un pla d’estabilització que inclogué la substitució del cruzeiro per una nova moneda de curs legal, el real, i que tingué un considerable èxit en la lluita contra la inflació. Hom ha iniciat, també aquests anys, una gradual retirada de l’estat en sectors clau de l’economia, bé que les privatitzacions no han afectat complexos estatals de les dimensions de Petrobras. Les noves perspectives han afavorit també la renegociació del deute exterior. Quant a l’atur, les estadístiques oficials el situaven a l’entorn del 6% el 1997, i en ciutats com São Paulo hom l’estimava en el 15%. El 1991 el Brasil fou cofundador de Mercosur.
La geografia humana i la societat
El poblament i la població
El 1997 el Brasil tenia una població d’uns 160.000.000 h, la qual cosa representa que s’ha multiplicat per setze en 125 anys, passant de 10.000.000 h el 1872 a la xifra actual. El creixement fou molt intens a partir del 1950, i la situació actual és conseqüència d’un creixement natural molt alt fins a la meitat dels anys vuitanta (al voltant del 2,8‰ anual) a causa de l’elevada natalitat i fecunditat i de la disminució de la taxa de mortalitat arran de les millores sanitàries.
La catedral de Rio de Janeiro
© B. Llebaria
Els anys posteriors el creixement demogràfic ha disminuït (1,16‰), sobretot a causa d’una certa davallada de la taxa de natalitat (els valors al voltant del 3‰ a la dècada dels vuitanta minvaren cap al 2‰ els anys noranta) i d’un estancament i fins i tot d’un lleuger augment de la mortalitat (7,9‰ el 1985 i 9,2‰ el 1996). Aquests indicadors, però, presenten grans contrasts entre el sud industrial i la resta de regions, on la mortalitat infantil arriba a triplicar-se. La mortalitat infantil també és molt alta en els suburbis de les grans ciutats, com Rio de Janeiro o São Paulo, on els immigrants viuen en unes pèssimes condicions de vida (el 1992 hom estimava que un 20% dels brasilers vivien en la pobresa extrema). La població és repartida molt irregularment, ja que el 90% viu als estats de la costa atlàntica, des de Maranhão a Rio Grande do Sul, que representen el 35% del territori brasiler. Similars contrasts es donen dins dels diferents estats. Al de Pernambuco, el litoral acull les quatre cinquenes parts de la població, mentre que l’interior gairebé és deshabitat. El mateix succeeix al de Minas Gerais, on el SE, industrial i urbà, contrasta amb un NE de dèbils densitats; a l’estat de São Paulo, el més poblat de la federació, hi ha també fortes desigualtats. El desenvolupament econòmic, que accentua els desequilibris regionals, provoca fluxos migratoris interns en benefici de Brasília, del Mato Grosso do Sul, del S de Goiás i, sobretot, els estats del S i el SE (São Paulo, Paraná i Santa Catarina). Els estats del NE i l’interior de Minas Gerais proporcionen un elevat nombre d’emigrants a les ciutats, els quals passen a formar part de la gran massa de desocupats i obrers sense qualificar de les àrees suburbanes. Reflex d’aquesta situació és el gran predomini de la població urbana (vora el 75% el 1996). Una quarta part de la població brasilera s’aglomera en deu regions metropolitanes, i nou municipis urbans sobrepassen el milió d’habitants: São Paulo, Rio de Janeiro, Belo Horizonte, Brasília, Curitiba, Recife, Salvador, Fortaleza, Porto Alegre i Manaus. La majoria d’aquestes ciutats tenen una sèrie de ciutats satèl·lit de creixement extraordinari: Bangu, São João de Meriti, Duque de Caxias, Nova Iguaçu, sorgides per la incapacitat de les grans ciutats d’absorbir la població que atreuen. Amb el propòsit de redistribuir la població i frenar el creixement accelerat de les ciutats del litoral meridional, l’estat brasiler inaugurà el 1960 la nova capital federal a Brasília, a l’estat central de Goiás. Aquesta ciutat, totalment de nova planta, és una mostra extraordinària d’arquitectura contemporània, però tot i la seva funcionalitat, l’accelerat ritme de creixement demogràfic comportà l’aparició de ciutats satèl·lit com Taguating i Guará, que cresqueren desordenadament. En un nou intent de reequilibri territorial, des dels anys vuitanta l’estat brasiler estimula la colonització accelerada de l’Amazònia i du a terme grans inversions en infraestructures, la més coneguda de les quals és l’autopista transamazònica. Les activitats econòmiques, com la població, es troben enormement concentrades: Rio de Janeiro i São Paulo constitueixen el motor de l’economia brasilera i, juntament amb Santos, formen una autèntica megalòpolis al sud-oest del Brasil, on, sobre el 0,5% de la superfície del país, es troba el 75% del potencial econòmic.
Els condicionaments ètnics
La societat brasilera gairebé no practica la segregació racial; les diferències socials provenen més aviat de l’economia. Els negres constitueixen el 6% de la població, però als estats del nord-est com ara Bahia o Pernambuco atenyen proporcions elevades. La població blanca (54,4%) procedeix en bona part de la colonització portuguesa; això no obstant, hi ha importants contingents provinents d’Itàlia, Alemanya i els Països Baixos. Els mulats i els mestissos representen el 40% de la població, i la població índia aborigen no ultrapassa el 0,2% del total. Els indígenes viuen gairebé exclusivament a la conca de l’Amazones; pertanyen principalment a les famílies tupí-guaraní, ge i carib, i són dividits en nombroses tribus que atenyen rarament el miler de persones. En arribar-hi els europeus el nombre d’indígenes era de prop d’un milió. El descens ha estat causat no solament per l’elevat percentatge de mestissos (caboclos), sinó també per l’extermini que ha acompanyat l’avanç de la colonització vers l’interior del Brasil. A part el mestissatge i la destrucció per les malalties endèmiques i per l’alcohol, que són les causes principals de la desaparició de les ètnies ameríndies, l’extermini directe ha acompanyat el procés de colonització en molts casos. Primerament els bandeirantes exterminaren, ajudats pels mamelucos —els primers mestissos—, els indis de la desembocadura de l’Amazones. Més tard, els seringueiros (cercadors de cautxú) s’endinsaren a la selva pels afluents de la dreta de l’Amazones. I, posteriorment, els garimpeiros (cercadors d’or i de diamants) han anat avançant des del Mato Grosso tot eliminant les tribus aborígens amb què han anat topant. La població índia de la dreta de l’Amazones ha restat reduïda a la zona del curs alt dels afluents compresos entre el Madeira i l’Araguaia. A partir del 1940, a causa de la nova demanda de cautxú, de les recerques d’urani i de cassiterita i de l’obertura de noves carreteres, els indis començaren a ésser expulsats d’aquests reductes i especialment de Rondônia i d’Acre. La causa principal actual de l’extermini és l’espoliació dels territoris indígenes en benefici de les empreses privades, especialment estrangeres. El retrocés de la població índia s’ha accentuat encara més amb la colonització accelerada de l’Amazònia en la qual la destrucció sistemàtica del bosc tropical ha comportat greus perjudicis a unes cultures molt dependents del seu entorn natural. La llengua oficial del Brasil és el portuguès. No hi ha cap religió oficial. La majoria de la població és cristiana, i aproximadament un 90% és catòlica, si bé una part considerable dels descendents dels esclaus negres practiquen algunes religions sincrètiques, formes mixtes de catolicisme amb les religions animistes africanes.
L’estructura social i política
L’estructura social va íntimament relacionada amb la geografia. La diversitat regional del Brasil es concreta en una estructura social dualista —societat arcaica rural i societat evolucionada urbana— i, políticament, es manifesta en el federalisme. Al nord-est perduren les estructures arcaiques precapitalistes, que es caracteritzen per l’existència d’una oligarquia terratinent que posseeix extenses fazendas i d’una gran massa de jornalers i de camperols amb petits trossos de terra, lligats amb ella per mitjà de relacions de dependència personal, relacions que determinen la formació de clienteles polítiques al voltant del terratinent (coronelismo). Aquestes estructures contrasten amb les de la societat urbana i industrialitzada del sud, amb les quals són, però, fortament relacionades. La burgesia industrial no s’ha sabut imposar a la burgesia comercial i a l’oligarquia terratinent, i a vegades s’hi confon. Les classes mitjanes urbanes representen un gran paper polític, puix que forneixen les principals forces polítiques del país: els partits tradicionals i l’exèrcit. El proletariat, nodrit constantment pels immigrants procedents de les zones rurals, fou incorporat a la vida política a través dels sindicats des de la presa del poder per Getúlio Vargas i no s’ha decantat en massa pels partits d’extrema esquerra.
El Brasil és una república federal. El federalisme brasiler —que té les seves arrels en el particularisme d’aquest extensíssim país, i el seu precedent en l’autonomia de les províncies sota l’imperi— té una complicada història on es palesen les tensions entre la tendència centrífuga tradicional i les reaccions centralitzadores en períodes de crisi. La constitució del 1891, que organitzà la nova república (Estados Unidos do Brasil, fins el 1967), sucumbí a la crisi dels anys trenta, i donà lloc a les constitucions de Getúlio Vargas (1934, 1937), que reforçaven l’autoritat de l’executiu federal. La constitució del 1946 establia un règim presidencial (parlament bicameral compost d’un senat elegit per 8 anys i d’una cambra de diputats elegida per 4 anys, president i vicepresident elegits per 5 anys), d’acord amb la tradició política brasilera només truncada per la instauració d’un règim parlamentari des de la fi del 1961 fins al principi del 1963, sota el mandat de João Goulart. El cop d’estat del 1964, que modificà moltes d’aquestes coordenades polítiques, representà un trencament amb la tradició constitucional i amb la classe política anterior. El primer president de la dictadura militar promulgà una sèrie d’actes institucionals que culminaren en l’aprovació d’una nova constitució el 1967, la qual fou substituïda per una altra el 1969 sota un govern militar, la qual accentuà el caràcter centralista del país i els poders de la presidència. Des del 1988, una nova constitució estableix l’elecció directa del president (fins aleshores elegit indirectament pels membres del congrés i per delegats de les cambres dels estats) cada quatre anys (en lloc de sis), el qual exerceix el poder executiu amb l’ajut dels ministres que nomena. Les seves facultats, bé que àmplies, són considerablement més reduïdes que en l’anterior constitució. El 1997, hom aconseguí introduir una esmena per la qual hom admetia la possibilitat de reelecció del president. En el text del 1988, d’altra banda, hom abolí la censura, rebaixà l’edat d’exercici de vot als 16 anys i amplià el dret de vot a la població analfabeta. El poder legislatiu és exercit pel congrés nacional, compost per la cambra dels diputats (513 membres, elegits per sufragi universal cada quatre anys) i el senat de (81 membres, tres per cada estat i tres pel districte federal, elegits per 8 anys i renovables per 1/3 i 2/3 alternativament cada quatre anys). Els partits polítics més destacats són el Partido da Social Democracia Brasileira (PSDB), fundat el 1988 a partir d’escissions d’altres partits majoritaris, com ara el Partido Democrático Social (PDS), fundat el 1980, successor de l’antic partit progovernamental de l’ARENA, el Partido do Movimento Democrático Brasileiro (PMDB), fundat el 1980 i d’ideologia moderada, o el Partido da Frente Liberal (PFT). El Brasil és membre de l’ONU, de l’OEA, de l’ALADI i de Mercosur.
La història
El descobriment i la colonització
El Brasil fou descobert el 22 d’abril de 1500 pel portuguès Pedro Álvares Cabral, però ja abans les seves costes havien estat explorades per alguns navegants castellans, com Vicente Yáñez Pinzón i Alonso de Ojeda. Cabral hi arribà enviat pel rei Manuel I i prengué possessió del territori, el qual batejà Ilha da Vera Cruz en nom de la corona portuguesa, puix que, segons el tractat de Tordesillas (1494), era zona d’ocupació de Portugal. El nom fou canviat després pel de Terra do Brasil, a causa d’ésser el brasil un dels primers productes exportats. Després del descobriment es dedicaren a explorar-ne les costes dues expedicions que hi foren enviades, en una de les quals figurava Amerigo Vespucci. Aviat, però, el nou país caigué en l’oblit per tal com els interessos de Portugal es decantaven més cap a l’Índia que no cap al Nou Món. No fou fins l’any 1530 que el rei Joan II hi envià una expedició amb la missió de crear establiments permanents i de fer cara a les creixents infiltracions d’estrangers, sobretot francesos, que intentaven d’explotar el país en benefici propi. Els portuguesos, en ocupar el país, trobaren una població indígena poc nombrosa. Els indígenes del Brasil es trobaven en un estadi cultural molt primitiu; tot just començaven a desenvolupar un sistema econòmic de tipus neolític. Els colonitzadors hagueren de fer cara als tupís, els quals representaven la branca més avançada dels indígenes del Brasil. Un cop sotmesos, ajudaren els portuguesos a conquerir els territoris més interiors ocupats pels nòmades tapuias. Els aborígens aviat s’uniren amb els colonitzadors i crearen una gran població de mestissos (mamelucos), que afavoriren extraordinàriament la tasca colonitzadora. Martim Afonso de Sousa fundà la ciutat de São Vicente (1532), i la seva expedició introduí el conreu de la canya de sucre —que havia d’esdevenir una de les bases fonamentals de l’economia brasilera—, desenvolupada sobretot entorn de Pernambuco i Bahia. El 1534 Joan III establí la primera divisió administrativa del país creant capitanies amb caràcter d’explotació senyorial, però aquest règim fracassà i l’any 1549 el país fou centralitzat políticament i fou nomenat un governador general, Tomé de Sousa, el qual fundà la primera capital efectiva del país, Bahia. Sousa fou també l’introductor dels jesuïtes a la colònia, els quals foren rebuts amb hostilitat per la resta dels clergues, i aconseguí, malgrat l’oposició, que el primer bisbe del nou bisbat de Bahia fos el jesuïta Manuel de Nóbrega (1552). Sousa afavorí també l’entrada d’esclaus negres, necessaris per a la pròspera indústria de la canya de sucre. El 1555 Nicolas Durand de Villegaignon intentà de fundar a la badia de Rio de Janeiro una colònia francesa protestant, que els governadors Mem de Sá i Estácio de Sá destruïren per fundar posteriorment al mateix indret la ciutat de Rio de Janeiro (1565). La importació en massa d’esclaus africans —que inaugurà un procés que havia de durar fins a mitjan segle XIX— constitueix el fenomen més destacat d’aquest període. Hom calcula que del 1550 al 1580 entraren al país uns dos milions i mig de negres, la xifra més alta de totes les colònies americanes; aleshores es produí un nou mestissatge. Per una banda, la barreja de portuguès i negre produí el mulat i, per l’altra, la de negre i indi produí el cafuso; a aquest quadre cal afegir els mamelucos anteriors. L’entrada de negres aguditzà els conflictes socials. Un gran nombre fugiren a les muntanyes de l’interior, on constituïren agrupacions anomenades quilombos, la màxima expressió de les quals fou l’anomenada República dos Palmares, al nord-est del país. Fins el 1697 no fou aconseguida la reducció d’aquests nuclis de resistència. Des de mitjan segle XVI els colonitzadors dugueren a terme la tasca d’ocupar els altiplans brasilers i la zona de l’Amazones, topant, en el primer cas, amb les activitats dels jesuïtes dels dominis castellans. Aquesta expansió comportà l’extermini i l’esclavitud de gran nombre d’indis reclutats pels bandeirantes, aventurers que proporcionaven d’aquesta manera mà d’obra per al conreu de la canya als nuclis del litoral (Bahia, Pernambuco).
L’expansió territorial
Expansió territorial del Brasil
© fototeca.cat
Amb la unió de les corones de Castella i Portugal (1580), el Brasil continuà depenent de Portugal, però hi fou creat un Conselho da Índia (1604), un tribunal suprem semblant a les audiències castellanes, i l’estat de Maranhão (1621) fou separat de la colònia. Aquesta unió, però, atragué l’hostilitat de les potències colonials europees enemigues de la casa d’Àustria: pirateria anglesa (saqueig de Santos i Pernambuco per part dels corsaris Thomas Cavendish i James Lancaster el 1595), ocupació de Bahia (1624) —represa per don Fadrique de Toledo el 1625— i de Recife (Pernambuco) (1630) per part dels holandesos, on fundaren un establiment governat per Maurici de Nassau. En separar-se Portugal de Castella (1640), Portugal signà la pau amb les Províncies Unides, ja que la discòrdia naixia de les guerres de Flandes, en les quals els portuguesos no tenien cap interès; però la lluita contra els holandesos establerts al Brasil no finalitzà fins el 1654, arran de la revolta victoriosa dels criolls, negres i indis, amb la capitulació holandesa de Taborda. La colonització portuguesa prengué novament força a la segona meitat del segle XVII i durant tot el segle XVIII; es dugué a terme cap als territoris de l’interior, als quals hom arribava seguint els cursos dels rius, molts d’ells navegables. Els bandeirantes ocuparen grans territoris (als actuals estats de São Paulo, Santa Catarina, Paraná i Rio Grande do Sul) que, en moltes ocasions, pertanyien a la corona de Castella, segons les clàusules del tractat de Tordesillas. L’expansió cap a l’Amazones, iniciada el 1639, no tingué lloc fins al principi del segle XVIII; hi prengueren part conjuntament els colons i els ordes religiosos. L’expansió cap al sud fou conseqüència de la importància que adquirí el Paraná com a riu navegable —que el convertia en la via d’accés als nous territoris d’expansió (Mato Grosso)— i el desenvolupament portuari del Riu de la Plata. El 1680 hom fundà, davant Buenos Aires, la Colónia do Sacramento, que fou causa de sagnants conflictes amb la corona de Castella. Els castellans expulsaren els portuguesos de la colònia, però els conflictes duraren fins el 1713, que, pel tractat d’Utrecht, era reconegut el Riu de la Plata com a frontera meridional del Brasil. Els castellans no ho acceptaren i prosseguiren els atacs contra la colònia. El tractat de Madrid (1750), ratificat pel de San Ildefonso (1777), posà fi al conflicte: Portugal hagué de cedir la plaça de Sacramento en canvi del reconeixement de la seva colonització del Mato Grosso.
El segle XVIII i els pròdroms de la independència
El descobriment de mines d’or i de diamants els darrers anys del segle XVII i els primers decennis del segle XVIII a Minas Gerais, Mato Grosso i Goiás, comportà desplaçaments demogràfics del litoral cap a l’interior i l’abandó de l’agricultura i l’increment dels esforços cap als beneficis miners. La societat colonial, basada en l’explotació dels indígenes i els africans, comportà freqüents tensions entre els naturals del país i els portuguesos (guerra dos Emboabas, guerra dos Mascates), la darrera de les quals finalitzà el 1714 amb una amnistia general. La governació (1750-77) de caràcter il·lustrat del marquès de Pombal, en temps de Josep I, tingué importants repercussions. Començà a organitzar l’administració i impulsà la mineria i l’agricultura. Foren fomentades les obres públiques i l’ensenyament. Pombal, a més, abolí l’esclavatge dels indis (1775), mesura contrària als interessos dels terratinents, bé que, aleshores, fou incrementada la importació d’esclaus d’Angola. Expulsà els jesuïtes (1759), acusats d’ésser responsables de l’aixecament dels indis guaranís (guerra guaranítica) als territoris controlats per les missions jesuítiques i incorporats al Brasil pel tractat de Madrid (1750), ratificat després pel de San Ildefonso (1777). L’ocupació i l’aprofitament econòmic del territori brasiler portà, al llarg del segle XVIII, diversos incidents diplomàtics amb els anglesos, els quals el 1703 havien obtingut el monopoli del comerç del Brasil. Les concessions portugueses a Anglaterra estimularen la pirateria francesa contra els dominis portuguesos americans. L’any 1710 el pirata Duclerc atacà Rio de Janeiro, però fou fet presoner. Més èxit tingué un any més tard el pirata René Duguay-Trouin, el qual ocupà l’esmentada ciutat i no l’abandonà fins després d’haver rebut un gran rescat. La mineria tingué una gran importància en la creació del sentiment autonomista de la colònia, féu sorgir noves capitanies i desenvolupà la colonització de l’altiplà. També influí en el trasllat de la capital a Rio de Janeiro l’any 1763. A la fi del segle XVIII s’inicià la decadència minera. En augmentar el govern els imposts, els miners es rebel·laren contra l’explotació, alhora que les idees de llibertat, portades d’Europa per alguns intel·lectuals il·lustrats, es difonien entre els rebels. El 1789 es produí una conjuració independentista dirigida per Joaquim José da Silva Xavier, anomenat Tiradentes. Aquest primer intent d’independització fou ofegat, i el seu cap fou penjat l’any 1792.
L’arribada al Brasil, fugint de Napoleó, de Joan IV de Portugal (1808) comportà un ressorgiment de la vida econòmica amb l’alliberament del seu comerç per part del monarca, mercès a la Carta Régia (28 de gener de 1808), per la qual foren oberts els ports i suprimits els monopolis. Aquestes mesures, dictades de fet per la Gran Bretanya, afavoriren la burgesia autòctona i desenvoluparen les idees independentistes. El 1821 esclatà un motí a Rio de Janeiro, a causa del qual el rei es veié obligat a prometre una constitució i a deixar el seu fill Pere com a regent. L’any següent la colònia, irritada per l’esperit colonialista de les noves corts liberals portugueses, es declarà independent i el príncep fou nomenat emperador (Pere I).
L’Imperi i el primer període de la República
L’any 1824 el nou emperador promulgà una constitució democràtica, i uns quants anys després fou reconeguda la independència per part de Portugal. El 1831 l’emperador fou obligat a renunciar la corona a favor del seu fill Pere II. Aquest, menor d’edat, restà sota les diverses regències establertes per la cambra, però, un cop assolida la majoritat, governà amb l’ajuda dels germans Andrade —de tendència liberal— i, més tard, quasi exclusivament amb la del partit aristocràtic. El seu regnat destacà per la seva política de desenvolupament econòmic (construcció de la xarxa de ferrocarrils, desenvolupament del conreu del cafè), acompanyada de mesures liberals (laïcisme, que del 1873 al 1875, amb l’excomunicació dels francmaçons, produí conflictes amb l’Església, sufragi universal, abolició total de l’esclavitud el 1888). Les guerres amb l’Argentina (1851), amb la victòria de Monte Caseros, i amb el Paraguai (1865), en la qual prengueren part —al costat del Brasil— l’Argentina i l’Uruguai, també resolta victoriosament per al Brasil, donaren la preponderància a l’exèrcit sobre els civils. No mancaren temptatives republicanes, la més important radicada a Rio Grande do Sul (guerra dos Farrapos). L’orientació liberal de Pere II portà l’hostilitat dels sectors clericals i dels terratinents, i el seu autoritarisme allunyà els sectors progressistes. El 1888 els terratinents esclavistes s’uniren als republicans i a l’exèrcit i, un any després, esclatà la revolució que instaurà la república i abolí l’Imperi. L’emperador s’exilià a Europa i el mariscal Deodoro da Fonseca formà el nou govern; fou redactada una constitució (1891), inspirada en la dels EUA, i el país restà dividit en 20 estats i un districte federal. Fonseca exercí un poder dictatorial, fet que produí una època d’agitació i desordre; l’estat de Rio Grande do Sul s’alçà contra la dictadura i l’exèrcit exigí la dimissió del president. El succeí Floriano Peixoto, el qual continuà la política dictatorial del seu predecessor. Això féu esclatar la guerra civil, que durà del 1893 al 1895. El 1898 fou elegit Campos Salles, amb el qual el país gaudí d’una època de relativa prosperitat econòmica, basada en l’exportació del cafè i en l’explotació del cautxú de la selva de l’Amazones, comerç que començà a decaure el 1920 amb la competència del cautxú de les Índies Orientals. Sota Campos Salles el Brasil recuperà la part nord de l’actual territori d’Amapá, en mans de França. En temps del seu successor, Hermes de Fonseca, foren establerts definitivament els límits fronterers entre el Brasil i l’Uruguai, per una banda, i el Perú, per l’altra. L’any 1917 l’enfonsament de vaixells brasilers per part dels alemanys féu que el Brasil es posés al costat dels aliats.
Dels règims de Getúlio Vargas (1945-1954) a la dictadura militar (1964)
Fins el 1930 hi hagué un llarg període de pau, que fou trencat per la revolució militar que portà Getúlio Vargas al poder. Aquest governà dictatorialment (1931-45) i promulgà una nova constitució (1934), de caràcter feixistitzant, però sota la pressió dels EUA la revocà set anys més tard; proclamà la instauració de l’Estado Novo, copiat dels moviments feixistes europeus. Durant els seus anys de govern es dedicà a dotar el país d’una administració eficaç, alhora que incrementava els poders federals i començava la intervenció de l’estat en els afers econòmics del país. Durant la Segona Guerra Mundial trencà les relacions amb l’Eix i prengué part en la guerra a favor dels aliats, fet que, juntament amb les pressions internes, induí Vargas —que ja havia dissolt el Partido Integralista, de clara tendència feixista— a democratitzar la vida política, a alliberar els sindicats i a tolerar el partit comunista. El 1945 una revolta militar el féu dimitir. Fou succeït per Eurico Gaspar Dutra, el qual promulgà una nova constitució (1946). L’any 1950 unes noves eleccions tornaren el poder a Vargas, el qual encetà un govern plenament democràtic i progressista. Amargat per l’oposició de les forces de l’oligarquia conservadora i implicat en l’atemptat contra el líder opositor Carlos Lacerda, se suïcidà (1954). L’any següent triomfà la candidatura del socialdemòcrata Juscelino Kubitschek, que, amb la seva política de grans inversions, com les implicades per la creació de Brasília, conduí el país a la inflació i a una crítica situació financera. El succeí Jânio Quadros, el qual intentà de promoure algunes transformacions politicosocials i sortir de l’àrea d’influència dels EUA procurant d’establir relacions comercials amb els països socialistes, però, sobtadament, dimití i fou substituït pel vicepresident, el laborista João Goulart, que només fou admès a la presidència després d’una greu crisi politicomilitar, un cop reformada la constitució en sentit parlamentari. Goulart es proposà d’estendre el vot a la població analfabeta, de dur a terme una reforma agrària efectiva —desig pel qual fou acusat de comunista— i de voler portar el país pels mateixos camins seguits per Cuba. Fou enderrocat (març del 1964) per un cop d’estat militar sostingut per l’oligarquia conservadora.
La dictadura militar (1964)
El primer president de la dictadura militar, Humberto de Alencar Castelo Branco (1964-67), assolí d’acabar la inflació, i els presidents que el succeïren —Artur da Costa e Silva (1967-69) i Emílio Garrastazu Médici (1969-74)— donaren un gran impuls a l’economia, que es beneficià de l’expansió internacional. Sota la presidència d’Ernesto Geisel (1974-79), la crisi econòmica mundial afectà força el país i el règim militar es féu més tolerant. Malgrat que l’únic partit permès de l’oposició, el Movimento Democrático Brasileiro, sovint assolia més vots que el partit del govern, l’Aliança Renovadora Nacional (ARENA), aquest restà sempre en el poder. El 1980 el president Figueiredo, nomenat el 1979, concedí una amnistia parcial —que permeté el retorn de diversos exiliats— i un cert pluralisme polític que admetia els partits no revolucionaris. El mateix any hom reestructurà l’ARENA, que esdevingué el Partido Democrático Social (PDS), i el MDB es convertí en el Partido do Movimento Democrático Brasileiro (PMDB). Pel novembre del 1982 hi hagué eleccions generals, que donaren la victòria al PDS. Tanmateix, el PMDB assolí importants avenços. La pressió popular per al retorn a unes eleccions presidencials directes dominà la vida política del país el 1984, fins que els membres liberals del PDS, juntament amb el PMDB, establiren una aliança al si del col·legi electoral que possibilità que el seu candidat, Tancredo Neves, fos el primer president civil del Brasil en 24 anys (gener del 1985). Neves tot seguit es proposà de fer les reformes constitucionals necessàries —inclosa la d’eleccions presidencials directes— per democratitzar el país.
Primers governs de la democràcia restaurada (1984)
Poc després de prendre possessió del càrrec, Neves morí i fou substituït per José Sarney, el qual, pel novembre del 1985, convocà les primeres eleccions generals directes, que guanyà el PMDB a tot el territori brasiler excepte a les grans ciutats. Malgrat que, el 1986, hom presentà un esborrany de reforma constitucional, el govern n’ajornà indefinidament l’aprovació. La crisi econòmica, causada per un importantíssim deute exterior, fou la principal preocupació del govern de Sarney, especialment la lluita contra la inflació i l’aplicació de la reforma agrària, que entre els anys 1985-86 provocà violents enfrontaments entre propietaris rurals i jornalers. Malgrat tot, el PMDB obtingué bons resultats en les eleccions per al Congrés celebrades al novembre del 1986. El 1987 Sarney hagué de fer una declaració unilateral de moratòria en el pagament del deute exterior i, el 1988, presentà la nova Constitució. El text reconeixia el dret de vaga, abolia la censura, fixava als 16 anys l’edat electoral i introduïa el sistema de l’habeas corpus. Les eleccions presidencials de novembre i desembre del 1989 —on participaren per primer cop a la història del Brasil els joves de més de 16 anys i els analfabets— donaren la victòria a Fernando Collor de Mello contra els seus principals oponents, Sarney, Leonel Brizola, Lula da Silva (amb el suport de la Central de Treballadors, els cristians de base) i Mario Coyas (representant de l’esquerra moderada). Collor propugnava un programa de denúncia de la corrupció i de reducció de la despesa pública. El seu programa d’estabilització econòmica —anunciat al març del 1990— defensava la congelació del conjunt de l’estalvi i dels comptes a la vista de particulars i empreses durant divuit mesos. Hom reduí les despeses d’alguns ministeris (amb la supressió de molts llocs de treball), les tarifes dels serveis públics s’encariren i s’anunciaren nombroses privatitzacions. Durant els primers anys d’aplicació, malgrat tot, el pla sumí el país en una greu recessió econòmica: alt índex d’inflació, paralització de la indústria, misèria entre les classes populars, etc. Pel juny del 1990 el salari real anual havia baixat el 27%, i el president recorregué en nombroses ocasions a imposar la seva autoritat vetant nombroses lleis i esmenes votades pel Congrés —amb una feble majoria dels sis partits de centredreta que donaven suport al govern— i dictà una llei que limitava la possibilitat de governar per decret. El nou pla d’estabilització, aprovat pel Congrés l’1 de març de 1991, estableix la congelació dels preus dels béns de consum i incrementa les taxes de l’alcohol i la benzina. Mentrestant, el govern intentava d’arribar a un pacte social amb sindicats i patronal. Al setembre del 1992 la Cambra de Diputats recusà per àmplia majoria el president Collor de Mello, acusat de diversos escàndols de corrupció. El vicepresident Itamar Franco assumí provisionalment el càrrec, tot esperant la decisió del Senat. Abans que aquest es pronunciés, Collor de Mello dimití, el 29 de desembre. El 21 d’abril de 1993 se celebrà un referèndum sobre la possibilitat de transformar el sistema presidencial en una monarquia o una república parlamentària; amb una alta abstenció (50%), i l’electorat optà pel manteniment del sistema presidencialista. El 1993, la inflació es disparà fins a un 2.600%, mentre augmentaven el dèficit públic i el desequilibri en la balança de pagaments. El nou ministre d’economia, Fernando Henrique Cardoso, posà en marxa un dràstic pla d’estabilització econòmica i monetària, anomenat Plan Real, que comportava la creació d’una nova moneda, el real (1 de juliol de 1993).
Els governs Cardoso (1995-2002)
En les eleccions presidencials del 3 d’octubre de 1994, Fernando Henrique Cardoso fou elegit en el càrrec a la primera volta, amb el suport del Partit Social i Democràtic del Brasil (PSDB, partit fundat el 1988 com a socialdemòcrata, però que evolucionà cap al centre de l’espectre polític), el Partit Liberal i el Partit del Front Liberal. En les legislatives, els resultats donaren una Cambra de Diputats molt fragmentada, amb la presència d’un total de 18 partits, la qual cosa obligà Cardoso a formar un govern de coalició. El 1995, el govern continuà mantenint les mesures d’ajust econòmic que implicaven la privatització de diverses empreses públiques i la supressió de diversos monopolis estatals i obtingué un notable èxit en el control de la inflació (21,98%). Les polítiques d’oferta aplicades aconseguiren remuntar i estabilitzar en gran part els indicadors macroeconòmics del país. Amb la inflació i el dèficit públics controlats, el real (creat el 1994) fou col·locat als mercats de canvi amb una paritat sobrevalorada respecte del dòlar per a controlar la inflació; el model basculava també sobre uns tipus d’interès molt elevats per a atreure capitals internacionals que financessin el dèficit comercial resultant de la sobrevaloració del real. Per dur a terme les reformes econòmiques, les dues cambres del Congrés necessitaren reformar la Constitució. Les reformes fiscal i laboral, igual que el projecte de reforma agrària, foren ajornades a causa de la dificultat de trobar suport suficient a la Cambra. Al llarg del 1995 i el 1996, l’ocupació de terres per part del Movimento dos Trabalhadores Rurais Sem Terra donà lloc a greus enfrontaments amb la policia militar. Els treballadors públics també protagonitzaren diverses vagues i mobilitzacions en contra de les privatitzacions i del projecte de reforma de les pensions. Al gener del 1997, Cardoso superà amb èxit la primera de les quatre votacions al Congrés, destinada a reformar la Constitució, amb la finalitat de poder-se presentar per a un segon mandat presidencial en les eleccions del 1998. També al principi del 1997 s’impulsà la projectada onada de privatitzacions que havia de donar les millors empreses públiques al capital estranger; aquest fet provocà nombroses protestes de diversos sectors de la societat, que no foren, però, escoltades per l’ambient d’optimisme directament creat per les borses de valors brasileres. La privatització de l’acer i les telecomunicacions o la reforma del sistema de pensions i una llei de responsabilitat fiscal foren les banderes d’un govern que, si bé arribà amb un programa de caràcter socialdemòcrata, acabà aplicant les receptes de l’FMI de manera ortodoxa. Els plans de reforma i les polítiques d’austeritat continuaren donant els resultats esperats durant tot el 1998, i el mateix any se celebraren noves eleccions presidencials. Per a aquestes eleccions el president Cardoso havia aconseguit reformar la constitució per a poder presentar-se a un segon mandat. El seu principal opositor, Luis Inácio Lula da Silva, del Partido dos Trabalhadores (PT), que hi acudia amb grans possibilitats de guanyar, es quedà amb el 31,7%, davant el 53% de F.H. Cardoso, en unes eleccions marcades per la polarització dels partits entorn de l’acceptació o no del model neoliberal preconitzat per l’FMI. L’any 1999 començà amb les repercussions de la crisi del Sud-est asiàtic, del Japó i de Rússia; repercussions que s’havien ajornat fins aleshores de manera artificial mitjançant la massiva despesa pública preelectoral. L’economia brasilera, que tant per indicacions de l’FMI com per acords en el si del Mercosur s’havia obert als mercats internacionals basant els seus equilibris macroeconòmics en la constant afluència de capitals especulatius estrangers, acabà enfonsant-se. Diversos signes de contracció del mercat intern ja havien donat el toc d’alerta: uns tipus d’interès molt elevats i la lluita per la productivitat induïda per la globalització contragueren la inversió productiva i feren pujar molt la taxa d’atur. Així, les carències internes s’havien substituït amb capitals forans, però quan aquests fallaren l’economia es quedà sense cap suport. A través de factors com crèdits massius de l’FMI, l’anunci del Banc Central, al gener del 1999, que ja no es mantindria la paritat del real amb el dòlar, o la promesa d’una dura política d’austeritat monetària i fiscal, s’aconseguí recuperar la confiança dels inversors internacionals i donar la imatge d’estabilitat buscada. L’any 2000 l’economia brasilera pogué recuperar-se en gran part de la crisi, tot i que quedaren obertes qüestions tan candents com la reforma agrària, que cada any mobilitza milers de persones del Movimento dos Trabalhadores Rurais Sense Terra (MST), tot creant un constant element d’inestabilitat i de qüestionament dels principis que regeixen el govern.
Els governs de Lula da Silva (2002-2010)
El reconeixement de la considerable eficàcia –o la inevitabilitat– del programa dels dos governs Cardoso es féu ben palès quan el líder del Partido dos Trabalhadores, el sindicalista Luiz Inácio Lula da Silva, que havia guanyat les eleccions presidencials de l’octubre del 2002, anuncià la continuïtat de la política econòmica del seu predecessor, si bé amb un accent més social. Aquest accent es reflectí en una sèrie d’iniciatives i compromisos, entre els quals destacà el projecte Fam Zero, presentat al gener del 2003, l’aprovació d’una sèrie d’ajuts per a les famílies dels estrats més necessitats. Tanmateix, la realització d’aquests programes topà sovint amb la dispersió i descoordinació administratives en els àmbits federal, estatal o municipal. D’altra banda, per tal de reduir el dèficit públic –un dels problemes estructurals crònics de l’economia brasilera–, el govern anuncià, al maig del 2003, una retallada de les generoses prestacions (que, d’altra banda, tan sols beneficiaven prop de l’1% dels brasilers) i la gradual transferència de les pensions al sector privat. La reforma provocà una irada oposició dels col·lectius afectats (especialment els funcionaris), però, malgrat algunes concessions (com ara el manteniment de privilegis a l’estament judicial), fou aprovada a l’agost. Una altra iniciativa de gran envergadura del govern Lula fou la reforma tributària. Aprovada al setembre, la llei (bàsicament una centralització i simplificació dels procediments) tingué en contra la majoria dels governs estatals i dels ajuntaments, els quals perderen competències fiscals. La pobresa i les desigualtats del Brasil han creat una problemàtica social específica i de difícil solució. A banda del problema de la fam, que afecta prop del 10% de la població brasilera, a les grans ciutats el grau d’impunitat assolit per la delinqüència i la violència –generalment lligades al narcotràfic– i la incapacitat dels poders públics d’afrontar-les afavorí el sorgiment d’iniciatives com ara els “grups d’extermini”, formats majoritàriament per policies civils i militars, els quals, finançats per comerciants i industrials, assassinaven delinqüents comuns. El 2000, el govern posà en marxa un pla de seguretat nacional destinat a combatre el narcotràfic amb el reforç militar a les fronteres nord i nord-oest, vies d’entrada de la droga. El Movimento dos Trabalhadores Rurais Sem Terra (MST), format per camperols depauperats que reclamaven la redistribució de la terra, prosseguí sense perspectives de solució, atès que les propostes de reforma agrària, considerades insuficients, feren que el moviment dugués a terme habitualment ocupacions de terres. La colonització de l’Amazònia, començada els anys setanta, sofrí algunes modificacions a partir del segon mandat de Cardoso (2001) com a resultat de pressions internacionals que alertaven de les conseqüències mediambientals del retrocés accelerat del bosc tropical (l’any 2004 el govern estimava que n’havia desaparegut una sisena part des dels anys setanta). Pel que fa a la política exterior, el Brasil (membre fundador de Mercosur) cercà la creixent integració econòmica de l’Amèrica Llatina amb la celebració a Brasília de la primera cimera de presidents sud-americans (agost del 2000). Aquesta integració es veié els anys següents sotmesa a fortes tensions a causa de l’ascens, els primers anys del segle XXI, de règims d’orientació socialista al continent encapçalats per la figura del president veneçolà Hugo Chávez, el qual mantingué relacions difícils amb Lula, a qui considerava excessivament pronord-americà i decantat cap a la dreta. Tot i això, al desembre del 2007 Lula i Chávez foren impulsors del Banc del Sud, organisme financer regional, juntament amb sis caps d’estat llatinoamericans més. D’altra banda, al setembre del 2004 el Brasil, amb Alemanya, l’Índia i el Japó, sol·licità l’admissió com a membre permanent del Consell de Seguretat de l’ONU. Entre el juny i l’agost del 2005 la revelació d’una sèrie d’escàndols desencadenà una crisi al govern, que se saldà amb les dimissions de tres ministres, entre d’altres, la del primer ministre José Dirceu i, al setembre, la del president del Parlament Severino Cavalcanti. La crisi afectà també el partit del govern, que perdé un gran nombre de militants i diversos diputats, la qual cosa comportà també la pèrdua de la majoria a la cambra. A l’octubre el govern de Lula rebé un nou cop quan el seu projecte de prohibició de la possessió d’armes de foc fou rebutjat en referèndum. No obstant aquests revessos, fou confirmat en el càrrec en les eleccions presidencials de l’octubre del 2006. A l’agost del 2007, el govern brasiler reconegué oficialment els abusos comesos durant els anys de dictadura militar (1964-84) i, dos anys després (octubre del 2009) anuncià la creació d’una comissió per a investigar els crims de la dictadura. Al desembre del 2007 un nou escàndol afectà les institucions brasileres i provocà la dimissió del portaveu del Senat. En l’àmbit internacional, Da Silva presentà conjuntament amb George W. Bush una iniciativa mundial per a afavorir els biocombustibles, aconseguí desencallar les negociacions de Petrobras amb el govern bolivià sobre explotació d’hidrocarburs i s’incorporà a la iniciativa veneçolana de fundar el Banc del Sud, orientat al desenvolupament regional. La darrera fita fou subscrita al juliol a Lisboa, amb la signatura d’un acord estratègic entre el Brasil i la UE. Aquest impuls a la projecció internacional del Brasil continuà amb el marcat relleu brasiler en diversos fòrums internacionals, com ara el G20, i, especialment, en la primera de les cimeres anomenades informalment, BRIC (de la sigla en anglès de Brasil, Rússia, Índia i Xina), que agrupava aquests quatre grans països emergents al juny del 2009. La projecció internacional del Brasil tingué un punt culminant a l’octubre d’aquest any amb la designació de Rio de Janeiro com a seu dels Jocs Olímpics d’estiu del 2016 (el primer cop que s’atorgaven a un país sud-americà). L’any 2010 el govern aprovà la construcció d’una gegantina presa a l’Amazones per a la generació d’energia elèctrica que donà lloc a protestes de diferents grups de defensa del medi ambient.
La presidència de Dilma Rousseff (2011-2019)
Cap al final del seu segon mandat, Lula da Silva donà suport a la seva cap de gabinet Dilma Rousseff com a candidata del PT en les eleccions presidencials de l’octubre del 2010. Rousseff derrotà José Serra, el candidat del PSDB, amb el 56% dels vots davant el 44% a la segona volta, cosa que la convertí en la primera dona que ocupava la més alta magistratura de l’estat al Brasil (en exercici des de l’1 de gener de 2011). En accedir al càrrec, al capdavant d’un govern de coalició entre el PT i el Partido do Movimento Democrático Brasileiro (PMDB), Rousseff continuà essencialment la política d’expansió econòmica. El fort creixement impulsat des de la primera legislatura de Lula da Silva, que uní el Brasil al grup de països emergents, coexistí amb dificultats de grau divers, com ara la lluita contra la pobresa i les desigualtats (programa Brasil sem Miséria, iniciat al juny del 2011; programa de discriminació positiva a les universitats de l’agost del 2012 ) i la protecció del medi ambient. En aquest darrer aspecte, l’explotació minera i agrícola i la construcció d’infraestructures a l’Amazones (entre d’altres, l’autopista transamazònica, oberta al gener del 2011 i l’inici de la construcció d’una presa gegant al riu Xingu) toparen amb l’oposició tant dels grups indígenes (que foren objecte de la violència de diferents bandes lligades als grangers) com dels ecologistes, de vegades amb un important suport internacional. Per tal de compatibilitzar ambdues posicions, a l’octubre del 2012 aprovà una llei de replantació que fou criticada per ambdues bandes. En l’àmbit econòmic, a l’octubre del 2013 el govern adjudicà la prospecció dels jaciments de cru més importants del país a un consorci internacional, en el qual participava l’empresa pública Petrobras. La corrupció continuà essent un problema crònic, que al juny del 2011 ja havia provocat la dimissió del cap de gabinet de la presidència, implicat en un escàndol. Al maig del 2012 començaren les investigacions sobre les atrocitats comeses durant els vint-i-un anys de dictadura (1964-85). La projecció internacional del Brasil rebé un fort impuls amb la designació del país com a seu de la Copa del Món de futbol del 2014 i de Rio de Janeiro com a seu dels Jocs Olímpics del 2016 (ambdues candidatures havien estat seleccionades el 2007). Aquests dos esdeveniments posaren en relleu aspectes controvertits de la realitat del país: d’una banda, els elevats nivells de delinqüència associats als barris marginals de les grans ciutats. De l’altra, les manifestacions contra la mala qualitat dels serveis públics palesaren la indignació d’amplis sectors de l’opinió pública arran de les elevades despeses dedicades a ambdós esdeveniments. En política exterior, Rousseff intensificà els esforços per fer valer la potència en ascens del Brasil en els grans fòrums internacionals, juntament amb els altres quatre grans països emergents (Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica), grup conegut per la sigla BRIC, i que al juliol celebrà a la ciutat brasilera de Fortaleza una important cimera. En la segona volta de les eleccions presidencials (26 d’octubre de 2014), Rousseff revalidà el càrrec front al candidat centrista Aecio Neves amb el 51% dels vots, i formà de nou un govern de coalició amb el PMDB. L’inici del seu segon mandat estigué marcat pel fort declivi dels preus de productes essencials en les exportacions, com són el sucre i el petroli, que feren entrar el país en la pitjor recessió des dels anys trenta del segle XX. Al març del 2014 un jutge inicià l’operació Lava Jato (rentat de cotxes), una investigació que posà al descobert un cas de corrupció protagonitzat per la companyia Petrobras, empresaris privats i càrrecs del govern i del Partido dos Trabalhadores. L’escàndol, consistent en l’existència de suborns per valor de milers de milions de dòlars en contractes d’obres per a Petrobras, comportà dimissions en cadena d’alts càrrecs de l’empresa estatal, membres del govern i dirigents del partit, i també protestes multitudinàries exigint la dimissió del govern i la presidència. Al març del 2016 la crisi institucional s’agreujà amb la sortida del PMDB i la detenció i imputació de l’expresident Lula en el cas. La presidenta Rousseff reaccionà designant Lula cap de gabinet (cosa que li conferia immunitat), mesura que desencadenà una gran controvèrsia. El 17 d’abril el Congrés votà afirmativament la proposta de l’oposició d’iniciar un procés judicial contra la presidenta (impeachment) per ocultació de comptes públics, suborn i blanqueig relacionats amb l’escàndol de Petrobras, mesura confirmada pel Senat el 12 de maig. Suspesa del càrrec, ocupà interinament la presidència l’exvicepresident Michel Temer, líder del PMDB i un dels principals impulsors de la causa contra Rousseff. Els mesos següents, la vida política brasilera arribà a nivells de tensió preocupants per la polarització sobre el procés de destitució de la presidenta. Per la seva banda, dos dels ministres del govern Temer dimitiren poc després d’accedir al càrrec en ser acusats d’obstruir les investigacions sobre els escàndols. A l’agost se celebraren els Jocs Olímpics a Rio de Janeiro enmig de grans mesures de seguretat pels elevats nivells de violència criminal, el descontentament per la corrupció i el deteriorament de l’economia, situació a la quals s’afegí l’alarma per l’extensió del virus del Zika al Brasil. Paral·lelament, el procés contra la presidenta Rousseff culminà amb la seva destitució el 31 d’agost de 2016. Michel Temer, per la seva banda, rebé l’encàrrec de substituir-la fins al final del mandat (1 de gener de 2019).
La presidència de Jair Bolsonaro (2019-2022) i els governs posteriors
Les eleccions presidencials del 2018 donaren la victòria a Jair Bolsonaro, candidat del Partit Social Liberal, que ell mateix havia fundat aquell any. Bolsonaro s’imposà tant en la primera volta (46% dels vots) com en la segona volta (55%) al candidat del Partit dels Treballadors Fernando Haddad. Jair Bolsonaro prengué possessió del càrrec l’u de gener de 2019 succeint Michel Temer i la seva presidència estigué caracteritzada per un lideratge populista, envoltat de controvèrsies i polarització social en temes com la seguretat pública (flexibilització de la llei d’armes, persecució del crim organitzat, etc.), l’economia (liberalització del mercat, privatització d’empreses estatals, reforma de les pensions, etc.) i el medi ambient (explotació de l’Amazònia, reducció dels controls ambientals, etc.).
La segona volta de les eleccions presidencials del 2022, celebrada el 30 d’octubre, donà la victòria, amb el 50,9% dels vots, a l’expresident Luiz Inácio Lula da Silva, candidat del Partit dels Treballadors. Els resultats foren qüestionats per Bolsonaro, que no reconegué aquesta victòria. Tanmateix, Lula assumí per tercera vegada el càrrec de president del Brasil l’u de gener de 2023. Pocs dies després, el 8 de gener, seguidors de Bolsonaro perpetraren un assalt a la seu del Congrés a Brasília, fet del qual aquest es desvinculà posteriorment.