Llicenciat per la Universitat de Barcelona el 1931, s’especialitzà en cirurgia, al costat de Joaquim Trias. Als anys trenta fou un dels introductors de les noves tècniques de la medicina a Catalunya. Metge de les Brigades Internacionals durant la guerra civil de 1936-39, fou el principal impulsor dels quiròfans mòbils, i a l’Hospital Clínic implantà el primer servei d’urgències de vint-i-quatre hores de l’Estat espanyol.
Durant el franquisme, tot i haver estat jutjat per un Tribunal Sumaríssim i inhabilitat per al servei públic, prosseguí la seva tasca assistencial. No fou fins acabada la dictadura que la seva aportació fou valorada. En aquest període, al mateix temps que es mantingué professionalment actiu fins entrada la dècada dels anys vuitanta, es comprometé també políticament, fent públiques les seves conviccions catalanistes i republicanes, especialment a partir del fort impuls que prengué el moviment per l’autodeterminació i la independència de Catalunya des de la primera dècada del segle XXI.
L’any 2009 s’adherí a Reagrupament, i el 2011 tancà la llista electoral de la coalició Unitat per Barcelona. En les eleccions espanyoles del 2011 encapçalà la llista de la coalició d’ERC amb Reagrupament i la plataforma d’independents Catalunya Sí per al Senat a Barcelona. El 2012 donà suport públic a l’Assemblea Nacional Catalana. Membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona (1966), en fou elegit president (1980).
El 1981 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi, el 1993 la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona al Mèrit Científic i el 2008 el premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya a la trajectòria professional i també la Medalla d’Or d’aquesta mateixa institució. L’any 2010 rebé el premi Amics de la gent gran, i aquest mateix any hom donà el seu nom al nou hospital de Sant Joan Despí. Fou cofundador (1982) de l’Associació Mèdica contra la Guerra Nuclear, organització que rebé el premi Nobel de la Pau el 1985.
Publicà les memòries en dos volums, Memòries d’un cirurgià (2001) i Anys de plenitud (2005), a més de Reflexions d’un vell centenari (2011), Sobre el camí de la vida: converses amb el meu nét Carles Brasó (2011) i La necessitat de ser útil. Converses sobre el sentit de la vida, amb Teresa Pous i Mas (2012).