Publicà els primers assaigs el 1892 a L’Avenç i, l’any següent, fou ja el principal animador de la revista. Situat entre l’anarquisme intel·lectual de la fi de segle, influït sobretot per Nietzsche i Ibsen, i les actituds dels ateneus obrers; individualista, autor d’articles polèmics, agressius i de llenguatge grandiloqüent, fou un dels capdavanters del Modernisme al darrer decenni del segle XIX.
S’exilià el 1897 i, establert a París, la seva influència minvà, malgrat els escàndols que provocaren les seves conferències a l’Ateneu Barcelonès. Des del 1898 col·laborà a Catalònia i a La Revista Blanca de Madrid, i des del 1906, a El Poble Català. Cap al 1914 tornà a Barcelona i publicà, encara, un pamflet messiànic (La crisi del règim i el nou dever republicà, 1914), fou codirector d’El Diluvio i col·laborà a la premsa aliadòfila. El 1918 publicà Ecos de la tragedia. És autor també de dos drames, calcats d’Ibsen: Els sepulcres blancs (1900) i Les flors del desert (estrenat el 1902).