Fou professor a Berna (1891), a Halle (1904) i, des del 1906, a Viena, on col·laborà amb Albrecht Penck. S'especialitzà en climatologia general i glacial i el 1909 fou elegit vicepresident de l’Associació Austríaca de Meteorologia. Establí la teoria de l’existència d’uns cicles climàtics de 35 anys (cicle de Brückner), la qual era conseqüència no pas de la realitat, sinó dels mètodes matemàtics emprats en establir-la. Entre les seves obres cal esmentar Klimaschwankungen seit 1700 (‘Oscil·lacions climàtiques des del 1700’, 1890), Die feste Erdrinde und ihre Formen (‘La crosta ferma de la Terra i les seves formes’, 1887) i la feta en col·laboració amb Penck, Die Alpen in Eiszeitalter (‘Els Alps al període glacial’, 1901-09).