Situació i presentació
Es troba al sector SE de la comarca, al límit amb les terres septen-trionals del Vallès Oriental. Limita a l’W amb l’enclavament de Seva, al NW amb Balenyà, al N amb Seva, a l’E amb Viladrau, i al SE, al S i al SW amb els termes de Montseny, Tagamanent i Aiguafreda, respectivament, els tres del Vallès Oriental.
És un municipi força muntanyós, sobretot el sector que limita amb les terres del terme de Montseny, ja que s’integren dins el Parc Natural del Montseny. Així, les terres meridionals arriben a assolir altituds importants, com a la Creu de Matagalls (1 697 m), que fa de partió entre les terres de Viladrau, Montseny i el Brull, Puig Drau (1.344 m), Puig Ventós (1.243 m), el coll de Font Pomereta (1.211 m) o Coll Formic (1.282 m). Tot el sector oriental s’estén vers el centre de la Plana i davalla fins als 600 m; les altituds màximes són a Serrabardina (779 m), al límit del Brull amb Seva. A excepció de la llenca occidental de terres formada geològicament en el període terciari, la resta del terme té un origen derivat de l’era paleozoica.
El terme és solcat per diverses rieres; unes vessen a la conca de la Tordera, com és la riera de la Castanya després de rebre les aigües de la riera de Collformic i del torrent de la Mina, i les altres, a la conca del Congost, com la riera de l’Avencó (que en el sector de capçalera rep el nom de riera de Picamena), que rep les aigües de la riera del Burguès, o el torrent de la Frau, que en part forma límit natural amb el terme de Balenyà. Esparses arreu del terme hom troba diverses fonts, com la de la Castanya, la de Pomereta, la de la Barbota o la de l’Obi.
La major part de les terres són dins el domini climàcic de vegetació eurosiberiana, on potencialment predominaria de manera extensa un bosc de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis fagetosum), tot i que a tocar del Montseny hi hauria un clar domini del bosc de faigs (Buxo-Fagetum) i una petita llenca on tindria cabuda un domini de vegetació mediterrània caracteritzada per l’aparició de la comunitat de l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum).
El terme comprèn, a més del poble del Brull, cap de municipi, les caseries de la Castanya, en el sector més pròxim al Montseny, i de Sant Jaume de Viladrover, ja a les terres de la Plana. Hi ha un nombre important de masies esparses. Travessa el municipi una carretera local que uneix Santa Maria de Palautordera amb Seva, de la qual parteixen diverses pistes i camins. El sector NW del terme és travessat per la línia de ferrocarril de Barcelona a Puigcerdà, que té baixador a Sant Miquel de Balenyà (Seva), a poca distància del límit municipal del Brull.
La població i l’economia
Les primeres dades de població (brullencs) es remunten al principi del segle XIV, quan el terme tenia unes 80 famílies, xifra que baixà a 25 al segle XV (aquestes dades corresponen al terme exclòs el sector de la Castanya). El 1626 habitaven al municipi un total de 16 famílies, uns 166 h. Al principi del segle XVIII la població superava els dos centenars de persones, i al llarg del segle aconseguí un increment superior al 4%. Tot i així, durant les primeres dècades del segle XIX la població era inferior a la dels últims anys del segle anterior, i no fou fins el 1830 que experimentà un procés positiu. Entre el 1830 i el 1860, la població augmentà i durant els dotze primers anys d’aquesta etapa es donà el creixement més important, superior al 3%. A la segona meitat del segle XIX es perderen poc més de 60 h, que foren recuperats, però, al llarg de la primera dècada del segle XX. Els anys vint es produí una nova crisi demogràfica i tot i que en acabar la guerra civil de 1936-39 la població era similar a la del cens del 1920, des d’aleshores va tendir a davallar, amb períodes en què aquesta crisi demogràfica va ser accentuada, com el quinquenni de 1970-75. El fet que no existís un cert dinamisme econòmic comparable al d’altres pobles de la Plana pot explicar aquesta tendència, encara que durant els anys seixanta hi va haver una clara estabilització, que va permetre mantenir la població una mica per sota dels 200 h. En la dècada dels noranta es produí també certa estabilització i fins en passar dels 182 h del 1991 als 186 del 2001. Un lleuger creixement demogràfic tingué lloc els primers anys del nou segle (202 h el 2005).
El Brull és un municipi eminentment agrícola i ramader, si bé en el conjunt econòmic és més important aquesta darrera activitat. Els principals conreus són els farratgers i els cereals (blat, ordi, civada). Dins l’àmbit del sector ramader, força més dinàmic, cal destacar principalment la producció de bestiar porcí, oví i boví.
L’emplaçament del municipi, centrat a les contrades orientals del massís del Montseny, ha comportat cert desenvolupament dels serveis dedicats al turisme, amb establiments de restauració i d’allotjament (cases de pagès habilitades per al turisme rural), i les instal·lacions del Club de Golf Montanyà, inaugurades el 1990.
El poble del Brull
El poble del Brull (843 m i 115 h el 2005) és al peu del pujolet coronat per les restes del Castell, del qual resten una torre d’angle i un llenç alt de mur. L’església de Sant Martí del Brull es troba a l’entrada de la vall que culmina amb Coll Formic, en un pendent del vessant dret de la riera de Collformic, que s’endinsa vers la Vallmanya, en direcció al Congost.
La població celebra la seva festa major a l’agost i la diada del patró, Sant Martí, és al novembre. Al juliol es participa en un aplec al Matagalls.
Altres indrets del terme
La caseria de Viladrover o Sant Jaume de Viladrover (71 h el 2005) forma un apèndix del municipi del Brull que parteix el terme de Seva i arriba fins a la via del tren, ja que limita amb Balenyà per l’antic camí ral de Vic a Barcelona. El lloc deVilar Adroario és conegut des del 1029, i sempre formà part de la parròquia del Brull. La seva església de Sant Jaume de Viladrover ja era un feu de domini particular el 1131, però sotmesa a la jurisdicció parroquial del Brull. És un edifici romànic, fet en el pas del segle XI al XII, amb un campanar esvelt sobre la volta i el mur de ponent; a causa de la poca consistència dels murs hom va renovar la volta i hi construí un absis nou entre el 1916 i el 1920. Tot i això, conserva una bellesa de línies i una puresa romànica, sobretot a l’exterior. Es troba prop de dues grans masies, la del Grau i la dels Bastons. La proximitat d’aquesta darrera fa que se la conegui popularment per Sant Jaume dels Bastons, bé que no s’ha perdut l’antic nom de Viladrover. Entorn de l’església hi ha un poblament dispers. A Sant Jaume, per Pasqua es fa l’aplec dels Ous, i al juliol se celebra la festa major en honor alpatró.
El sector de la Castanya (16 h el 2005), situat en una raconada del vessant vallesà del Pla de la Calma, fou inclòs al municipi del Brull entorn del 1840. Té com a centre una antiga vila rural deChastania, coneguda des del 993. S’hi va edificar l’església de Sant Cristòfol de la Castanya, consagrada el 1082, que amb algunes transformacions manté encara una bona part de l’edificació romànica. Des del del 1990 al Museu Episcopal de Vic es conserven els fragments de les pintures murals que es van trobar a l’antiga església de Sant Cristòfol. La data d’aquestes pintures, que es creuen gòtiques, se situa entre el final del segle XIII i el començament del XIV. Pels volts de sant Cristòfol, normalment al juliol, se celebra la festa major amb un aplec a la Castanya on acut gent de la contrada.
Les masies històriques del Brull són la Sala, Casademunt, l’Estanyol, el Rourell, el Boix, el Bruguer, el Solà, el Pujol, la Castanyera, la Morera, les Planes i el Prat i, al sector de Viladrover, el Grau, els Bastons, el Pla i Serra-Montmany. Tots aquests masos existien ja el 1270.
També mereixen ésser destacades les masies de l’Estanyol, una gran edificació allargada amb elements gòtics tardans, en part renovada i ara seu social del Club de Golf Osona-Montanyà-el Brull, i la Castanyera, que serví durant anys de casa de colònies.
Coll Formic, conegut amb aquest nom des del 874, és un punt de partida per anar al Matagalls i iniciar travessies del Montseny, o del Pla de la Calma, i per accedir a la Castanya. La masia de Sant Andreu de la Castanya, emplaçada a deu minuts de Coll Formic en direcció al Matagalls, és la masia habitada més alta del terme (1 250 m), i fou un dels primers refugis de muntanya del Centre Excursionista de Catalunya. Malgrat el seu nom, no hi ha record que hagi tingut mai cap capella dedicada a sant Andreu. En canvi, s’hi construí una capella dedicada a Maria Mitjancera.
Per la seva importància històrica cal esmentar el dolmen del Pla del Boix, situat sobre l’espadat de la Vallmanya o riera de l’Avencó, que mira al vessant de la Móra del Pla de la Calma, i la muralla del Brull o del Montgròs, descoberta el 1974 i que ha estat excavada. És un gran mur, amb torres de defensa, d’uns 80 metres de llargada, que tanca un estret entre fondalades a l’indret conegut pel Montgròs, a l’oest del terme. Les restes de ceràmica àtica i altres elements arqueològics que s’hi han trobat revelen que és una obra de defensa dels ibers ausetans, iniciada al segle IV o III aC i restaurada en arribar els romans. Es pot accedir al dolmen i a la muralla pel camí o pista dels masos de la Sala i de Can Brull (Aiguafreda). Aquest és un camí que permet una magnífica vista del vessant N del Pla de la Calma i de les fondalades de la Vallmanya i de l’Avencó.
La història
Antigament, tot el territori del Brull s’anomenava Territori Sevedà o de Seva, denominació que consta entre els anys 905 i el 963. D’ençà del 994 es comença a esmentar el castell del Brull, que acabarà imposant el nom a tota la demarcació. Aquest territori formà a l’edat mitjana una demarcació senyorial que comprenia els actuals termes municipals del Brull i Seva. La parròquia de Sant Martí, dintre el Territori Sevedà, ja existia el 903, i entre el 1018 i el 1044 és anomenada Sant Martí de Castellar. Això ha fet pensar que el seu primer emplaçament era als peus del Puig Castellar, seu d’un antic nucli de poblament que té encara clapers informes de pedres. El Puig Castellar (983 m), a llevant del Brull, s’aixeca per damunt mateix de la carretera que porta a Coll Formic.
Als peus del puig, mirant al Brull, hi ha un planell conegut encara per pla de Sant Martí, on, segons tradició, hi havia la primitiva església parroquial. Els vescomtes d’Osona, amos de la demarcació del Brull, edificaren una nova església parroquial (1048-1062) als peus del castell del Brull, que és la que subsisteix encara bàsicament. Fou consagrada pel bisbe Guillem de Balsareny i dotada per la vescomtessa Guisla de Cardona i, més tard, per Ramon Folc I de Cardona i la seva muller Ermessenda.
Entre el 1266 i el 1271 els bisbes de Vic i la canònica compraren el terme i alguns drets dels castlans. Des del segle XIV es perfila el domini dels Brull sota l’alt domini dels bisbes de Vic, que en seran barons fins el 1812, i sota l’administració de dues famílies castlanes, els Centelles i els Alemany-Cruïlles-Vilademany.
A Coll Formic tingué lloc, al gener del 1874, la matança de 110 fugitius liberals de Vic, que, pel fet d’haver caigut la ciutat en poder dels carlins d’en Tristany, marxaven cap a la costa. L’autor de l’afusellament fou el caporal carlí Ramon Vila, de Viladrau, i les víctimes, actualment inhumades al cementiri de Vic, foren capturades mentre reposaven a la casa de Sant Andreu i llençades en un dels diversos pous de neu que es troben a Coll Formic i als seus voltants.