La geografia
Consta d’una plana litoral, estreta, i d’una àrea muntanyosa, coberta de bosc. El clima és calorós i plujós, amb 26,6°C de temperatura mitjana anual i unes precipitacions que oscil·len entre 2.500 i 6.000 mm l’any. L’agricultura (cautxú, arròs, bananes, oli de palma, hortalisses, ananàs i mandioca i productes de l’aviram i pells de bòvids) és insuficient per a l’autoabastament del país. L’economia de Brunei depèn totalment de l’extracció de petroli i de gas natural (41% del PIB i 90% de les exportacions el 1992). El petroli és extret a les comarques de Seria, Ampa i Jerudong i és explotat per la Brunei Shell Petroleum Cp. Ltd, filial de la Shell; és transportat mitjançant oleoducte a la refineria de Lutong, a Sarawak (Malàisia). Hom refina part del petroli al país (refineria de Seria), i la planta liquadora de gas de Lutum és una de les primeres a escala mundial. Els productes refinats en constitueixen la producció principal, seguida de l’electricitat que produeixen les centrals termoelèctriques. La indústria és poc desenvolupada, sobretot amb relació a les possibilitats energètiques del país. Amb una de les rendes per habitant més altes del món (14 650 $ el 1992) és, tanmateix, un país subdesenvolupat, amb fortes desigualtats econòmiques i un creixement cada cop més baix. Hom ha hagut de recórrer a la contractació de mà d’obra estrangera (que constitueix un terç de la població total) perquè la població autòctona és insuficient i, d’altra banda, evita les feines de baixa qualificació. El 1962 es posà en marxa una programació econòmica que, organitzada en plans quinquennals, pretenia aconseguir un desenvolupament sostingut del PNB i diversificar l’economia, tot reduint la dependència dels hidrocarburs i el gas natural. Hom ha intentat assolir l’autosuficiència en l’agricultura i desenvolupar la indústria i el turisme. Hom ha impulsat, així mateix, la transformació de Brunei en un centre financer off shore. La xarxa de carreteres és de 2.471 km. L’únic ferrocarril (d’ús restringit) és propietat de la Brunei Shell, que controla també una de les línies marítimes exteriors. El port i l’aeroport més actius són a la capital. El comerç exterior, àmpliament favorable, es basa en un 90% en l’exportació d’hidrocarburs i de gas natural. Hom importa maquinària i vehicles, metalls i manufacturats, i aliments. Singapur (25,9% el 1990), la Unió Europea (17,4%), els EUA (15,3%) i el Japó (14,6%) són els proveïdors principals. Els compradors més importants són el Japó (58,1%), Corea del Sud (12,4%) i Tailàndia, Singapur i Filipines (19,1%). La població es concentra a les àrees litorals; és majoritàriament malaia (67,1% el 1992), però hi ha minories, com la dels xinesos (15,4%) i la dels indígenes (daiak, punan, murut, dusun). Un terç de la població de fet és formada per immigrants. La llengua oficial és el malai. La religió oficial és l’islamisme; els xinesos professen el budisme, el confucianisme i el cristianisme. Brunei és un soldanat independent dins l’àmbit del Commonwealth des del 31 de desembre de 1983. La constitució del 1959, esmenada el 1965, estableix quatre consells: el consell privat s’ocupa d’assessorar el soldà i de les revisions constitucionals; el consell de ministres —presidit pel soldà— tracta dels afers executius; el consell religiós aconsella el soldà en totes les matèries islàmiques, atès que el soldà és el cap islàmic de Brunei; i el consell de la successió determina la successió al tron. No hi ha assemblea legislativa. Brunei és membre del Commowealth, de l’ONU, de l’ASEAN, de la Conferència Islàmica i del Moviment de Països No-alineats.
La història
Islamitzat des del segle XV, Brunei tingué una època d’una gran prosperitat en temps del cinquè soldà, Bulkiah (segle XVI). El 1842 l’antic oficial britànic James Brooke ajudà el soldà a sufocar una rebel·lió, i aquest el nomenà (1843) rajà del territori de Sarawak. L’any 1888 Brunei es convertí en protectorat britànic i el 1959 obtingué una constitució que atorgava més atribucions al soldà Omar Ali Saifuddin III, en el poder des del 1950. L’any 1962, els anglesos esclafaren una revolta nacionalista sostinguda pel Parti Ra'ayat Brunei, que s’oposava a l’entrada de Brunei a la Federació de Malàisia i l’any següent el soldà decidí de no incorporar-se a aquesta federació. El soldà abdicà el 1967 en el seu fill Hassanal Bolkiah. Brunei assolí ple autogovern el 1971 i, a partir del 1975, s’inicià el procés de descolonització, que finalitzà l’1 de gener de 1984 amb la proclamació de la independència del soldanat. El soldà prengué possessió del càrrec de primer ministre i instaurà una monarquia autocràtica, d’ideologia musulmana, que afavoria els malais i segregava les minories. L’any següent, una part de la nombrosa colònia xinesa, que controlava el comerç, fou repatriada a Hong Kong i a Taiwan. Pel maig del 1985 fou constituït el Partit Democràtic Nacional de Brunei (BNDP), pro-governamental, una escissió del qual formà el Partit Unit Nacional de Brunei, també pro-governamental però menys restrictiu. Al llarg del 1985 i el 1986, ambdós partits instaren el soldà a adoptar una actitud més flexible en política interior. En política exterior, Brunei esdevingué un dels membres més actius de l’ASEAN (Associació de les Nacions del Sud-Est Asiàtic). Membre del Commonwealth, Brunei manté també unes relacions privilegiades amb l’ex-metròpoli, la Gran Bretanya, país del qual rep ajuda econòmica i militar en canvi de l’accés preferent als dipòsits de gas i petroli. Sotmesa la població a un procés d’adoctrinament que defensa la identitat substancial de monarquia, islamisme i substrat racial malai, en anys posteriors el soldanat emprengué la diversificació de l’economia per no dependre tan estrictament de les reserves de petroli. Des de 1990-1991 l’autoritarisme hi anà en augment, alhora que hom assistia al descens del PIB a la meitat del valor del 1980. Poc després de posar en llibertat sis presoners polítics (1990), l’absolutisme monàrquic, en un moviment pendular de reculada, restablí en el país la pena dels assots. El 1993 es produí una tímida i lenta obertura a l’exterior, mentre la rigidesa a l’interior, centrada en els tres pilars de les tradicions malaies, l’islamisme i la monarquia restava inalterada. El soldanat realitzà inversions a la Xina i el Vietnam, s’adherí al GATT i participà a l’APEC. El 1994, tot i mantenir ferma la política d’islamització, s’efectuaren minses reformes polítiques internes: es creà un comitè per a revisar la constitució del 1959. El 1995 el soldanat obtingué un gran èxit exterior en ésser admès com a membre del FMI. A l’agost de 1998 fou proclamat hereu el príncep Billah, en un context de previsió de reestructuracions de l’economia de Brunei, majoritàriament dependent de la producció de petroli i gas. L’anunciat esgotament de les reserves de gas i petroli portà, novament, a l’elaboració d’un pla quinquennal que preveia la diversificació de l’economia, el desenvolupament d’un turisme de qualitat i la inversió en tecnologies de la informació, a més de la conversió del país en un centre de les finances islàmiques. L’enorme riquesa de Brunei li permeté tenir una presència destacada en organitzacions internacionals, com l’Associació de Nacions del Sud-Est Asiàtic (ASEAN) o el fòrum Cooperació Econòmica Àsia-Pacífic (APEC). Els primers anys del segle XXI el soldanat visqué una situació menys pròspera (tot i que es mantenia com un dels estats del món amb una renda més elevada) a causa, d’una banda, de les repercussions de la crisi financera asiàtica del 1997 i la caiguda dels preus del petroli i, de l’altra, pel deute massiu contret amb la fallida del conglomerat Amedeo (1998), propietat de Jefri, germà del soldà Hassanal Bolkiah, i en la qual restaren involucrats alts càrrecs del govern. Resultat d’aquesta conjuntura desfavorable i, també, de les minvants reserves de petroli, fou un nou impuls del govern a la diversificació de l’economia. En el pla polític, la reinstauració del parlament el 2004, vint anys després de la seva anul·lació, no millorà les perspectives d’obertura del règim (sotmès aquests anys a una intensa islamització), atès que els 21 membres del parlament eren tots designats pel soldà. Tanmateix, el procés de reforma política iniciat pel soldà Hassanal Bolkiah avançà durant el 2005 amb el primer canvi en la composició de govern en disset anys i el reconeixement d’un nou partit polític, el Partit Nacional del Desenvolupament, que permeté el retorn de Muhammad Yasin Abdul Eahman Yasin Afandy, guanyador de les eleccions el 1962. El procés s’estancà a partir del 2006, sense anunci d’eleccions, en un any marcat pels judicis per corrupció al germà del soldà, Jefri Bolkiah, president de l’Autoritat d’Inversions de Brunei i acusat d’apropiació indeguda per valor de tres bilions de lliures esterlines. El 2007 Brunei, fortament dependent del petroli i del gas natural de què disposa, participà en el Fòrum dels Països Exportadors de Gas i anuncià la protecció ambiental de 200.000 km2 de bosc tropical a l’illa de Borneo. La llarga disputa entre el soldà i el seu germà continuà el 2008 amb una ordre de recerca i captura contra Jefri Bolkiah a tots els països de la UE, emesa per un tribunal de Londres.