Fill de Guillem Caçador, seguí la carrera eclesiàstica (com el seu germà Guillem), i fou successivament canonge de Vic, Girona, Tarragona —on ocupà l’ardiaconat de Sant Fruitós, amb el domini annex d’Eivissa— i Barcelona. En aquesta darrera ciutat entrà en contacte amb Ignasi de Loiola i el seu grup reformador (1522), els quals defensaren la seva candidatura al bisbat, enfront de Carles de Cardona, candidat de la noblesa. Es preocupà per la reforma de la diòcesi, i especialment pels sacerdots, les monges, les visites pastorals i la predicació popular; comptà amb l’ajut dels jesuïtes, la fundació dels quals a Barcelona afavorí. Restaurà el palau episcopal. Des del 1559 tingué com a auxiliar el seu nebot Guillem Caçador, que el succeí en el bisbat.