El terme és drenat, a més, per petits barrancs (barrancs de Calapatar i de Vallrovira). La vegetació és molt degradada (pins, carrascar, coscolls, argelagues, farigola). La font de riquesa principal és el conreu d’oliveres (és el primer productor d’oli de la comarca): 2.054 ha (cada 9 o 10 anys hi ha una collita òptima, l’"oliada”; fou especialment bona la de 1927-28), i hi ha 12 molins d’oli, amb 15 premses hidràuliques. La comercialització de l’oli és feta a través d’Alcanyís i Reus, principalment. A la restant agricultura de secà hom conrea 143 ha de cereals (ordi, blat, civada i blat de moro), 511 ha de vinya, i 560 ha d’ametllers (més un gran nombre d’arbres disseminats); el regadiu ocupa només 30 ha (patates, hortalisses i llegums), administrades per una comunitat de regants. L’activitat industrial es redueix a uns quants tallers de confecció i a les indústries derivades de l’agricultura. Resten encara 1.700 caps de bestiar boví i 500 de cabrú. Hi ha granges de porcs. El predomini de les oliveres produeix una gran fluctuació de la població, segons les collites.
La vila (1.275 h agl [1991], calaceitans; 511 m alt) és a la carena d’un serrat que forma la divisòria d’aigües del Matarranya i del riu d’Algars, al peu del turó de Sant Cristòfol (591 m alt). D’origen islàmic, fou conquerida efímerament el 1132 per Alfons I d’Aragó, i el 1149 per Ramon Berenguer IV de Barcelona, i definitivament per Alfons I de Catalunya-Aragó (campanya de 1168-69), amb l’ajuda dels ordes militars. Bé que corresponia al territori adjudicat a la diòcesi de Tortosa, a la qual pertangué, amb el seu arxiprestat, fins el 1955, que passà a Saragossa, fou atribuïda (juntament amb Cretes, Arenys i Lledó, que pertangueren al terme fins 1205-06, i la part actual del Massalió a la dreta del Matarranya) a l’orde de Calatrava (establert a Alcanyís des del 1157), el qual establí al castell de Calaceit el centre de la comanda de Calaceit (amb comanadors propis documentats del 1280 al 1417); amb l’establiment (1318) del riu d’Algars com a límit entre el dret barceloní i el dret aragonès, Calaceit es lligà administrativament a Aragó d’una manera definitiva; el 1428 la senyoria passà a Joan II de Navarra i al secretari d’Alfons IV, Francesc d’Arinyo (senyor únic des del 1429), i el 1452 al capítol de Tortosa. El 1462 el comanador de la Freixneda rebé l’encàrrec de Joan II de castigar Calaceit i els altres pobles fronterers seguidors de la generalitat de Catalunya. El 1643, durant la guerra dels Segadors, fou hostil a les tropes francocatalanes, que forçaren l’entrada al recinte emmurallat i saquejaren la població. El 1823 esdevingué cap d’un partit judicial, suprimit i repartit entre els d’Alcanyís i de Castellot i posteriorment reorganitzat en el de Vall-de-roures. L’església arxiprestal (dedicada a Santa Maria del Pla), successora de l’antiga església de Sant Pere, al castell, fou edificada a mitjan segle XIII i reedificada al començament del XVIII: té una notable façana barroca, relacionada amb la de Vinaròs. Hi ha una plaça porticada i diverses cases senyorials; la casa de la vila fou construïda el 1606. Una interessant capella de la Mare de Déu del Pla, de mitjan segle XVIII, és al barri de la Costa. A 1 km de la vila hi ha el poblat ibèric de Sant Antoni de Calaceit, molt ben conservat. Dins el terme hi ha també el barranc de Calapatar i el llogaret del Mas de l’Ametlla.