Situació i presentació
Limita al N amb Castellet i la Gornal (municipi de l’Alt Penedès), a l’E amb Cunit pel camí de la Casa Vella de Segur, al S amb la Mar Mediterrània (amb 4 km de costa baixa i sorrenca), a l’W amb el Vendrell i al NW amb Bellvei. El terme és accidentat, només hi ha una estreta franja plana vora mar i a ponent, des del turó on s’assenta el poble antic i el barri de la Platja de Calafell. La serra del Mig de Calafell, on acaba la Serralada Litoral, és de natura cretàcia, amb una altitud màxima de 222 m a la partió del terme amb Castellet; altres altituds menors són el puig de la Granja (181 m), el Pujal (166 m) i la Talaia (132 m). La part occidental, en canvi, és miocènica, amb sediments helvecians i calcaris molt blancs (tova) i abundants fòssils de mol·luscs, equínids i dents de peixos, que denoten una fàcies en escull d’aquell període geològic. En aquest sector hi ha la masia de la Graiera (a 125 m d’altitud) i el pujol de l’Escarnosa (125 m). Els fondals entre muntanyes són reomplerts de terrenys del quaternari travertínic, diluvial argilós a la petita plana al S del poble i al·luvial als terrenys de la platja guanyats recentment a la mar. El terme és drenat pel torrent de la Corbatera (popularment pronunciat Cobertera), procedent de Bellvei i que en part fa de límit entre ambdós termes al sector de la Muga i del Mas Canyís. Aquest torrent desguassa directament a la mar, després de rebre per l’esquerra, al S del poble de Calafell, el torrent de Montpaó. Més a llevant hi ha el barranc de la Casa Nova de Segur, i el de la Casa Vella de Segur, que s’ajunten vora la platja. Ambdós torrents procedeixen del puig de Segur (185 m), proper al límit septentrional del terme. Cap d’aquests torrents no té curs permanent. El terme comprèn, a part del poble de Calafell, cap de’ municipi, els barris de la Platja de Calafell i de Segur de Calafell (que ha crescut com a urbanització), i nombroses urbanitzacions, com Bellamar, la Baronia del Mar, Calafell Residencial, el Mas Mel, el Mas Romeu, Calafell Parc, les Brises, Alorda Parc, l’Estany, etc. Hi ha també el nucli despoblat de Montpaó. Per la part meridional del terme passa la carretera C-51 de Barcelona a Valls per les costes de Garraf. En surt una carretera local que condueix a Bellvei, seguint al fons del torrent de la Corbatera, on enllaça amb la carretera N-340 de Barcelona vers Tarragona pel coll de la Creu d’Ordal. En la dècada del 1990 s’inaugurà l’autopista de Garraf C-32, que travessa el municipi d’E a W i té un accés al nord del poble. L’estació de ferrocarril se situa al barri de la Platja, i a Segur de Calafell hi ha un baixador.
La població
El primer fogatjament conegut que fa referència a Calafell, del 1358, hi registra 44 focs. Segons el fogatjament del 1376, tenia 45 focs. Després, els fogatjaments ens donen les xifres següents: 1497, 18 focs; 1519, 19 focs; 1553, 21 focs. L’estancament demogràfic que evidencien aquests registres continuà per tot el segle XVII: el 1617 hi havia 18 focs. Tot i que el 1688 ja hi havia 26 caps de casa, no és fins al segle XVIII que es produí, com a arreu, un gran progrés demogràfic: el 1718 hi havia 138 h, 265 el 1730, 279 el 1762, i 493 el 1787. Després de la guerra del Francès, de la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís i la primera guerra Carlina, el 1846 només trobem a Calafell 418 h, que augmentaren fins a 865 el 1860, 1.016 el 1877 i 1.257 el 1900. L’evolució de la població (calafellencs) ha tingut al llarg del segle XX un signe clarament positiu, amb un creixement que s’inicià a partir de la segona meitat del segle XIX (865 h el 1860, 1.257 h el 1900). Així, el 1930 hom comptabilitzà 1.818 h, el 1950 n’hi havia 1.932, el 1960 2.170, 3.363 el 1970 i 4.540 el 1975. L’índex de creixement, que en els cinquanta primers anys del segle era de poc més de 13 h⁄any, va resultat superior a 104 en el període 1960-80, fet que va situar Calafell al segon lloc de la comarca del Baix Penedès, avantatjant l’Arboç. Un creixement tan espectacular només es pot atribuir a la immigració forana, en gran part d’Andalusia, localitzada al barri de la Platja, on també s’han instal·lat alguns europeus procedents del centre i del N del continent. Al final dels anys setanta s’observà una tendència demogràfica clarament estacionària, ja que s’arribà al 1981 amb 4.597 h. Però a partir d’aquest any el creixement s’accelerà i s’arribà a 7.166 h el 1991, xifra que gairebé es duplicà el 2001, en assolir 13.503 h, a causa sobretot del caràcter permanent que ha adquirit una gran part dels habitatges de segona residència. El 2005 hi havia 18.905 h.
L’economia
L’economia tradicional de Calafell es basava en l’agricultura de secà i en la pesca, però a partir sobretot de la segona meitat del segle XX la població s’abocà de ple a les activitats terciàries relacionades amb el sector turístic, de manera que el 2001 només hi havia el 2,71% de la població ocupada en el sector primari. L’agricultura s’ha reduït a causa dels terrenys que s’han destinat a urbanitzacions. Els conreus són majoritàriament de secà. Predomina la vinya, seguida de les oliveres, els cereals, els arbres fruiters i els ametllers. La Cooperativa Agrícola de Calafell (fundada el 1922) s’incorporà a la cooperativa de segon grau CEVIPE, amb seu a Bellvei; el celler cooperatiu gaudeix de la denominació d’origen Penedès. La ramaderia és poc representativa (hi ha bestiar oví, conills i aviram). És un fet remarcable que Calafell fou un dels pocs pobles del Penedès que no acusà tan fortament com d’altres la crisi de la fil·loxera; probablement l’explicació rau en el fet que, per tractar-se d un poble d’economia mixta, d’agricultura i de pesca, la decadència de la primera es veié contrapesada per una creixent activitat pesquera. La pesca, que havia estat una activitat bàsica per a l’economia des del segle XVIII i que fou l’origen del barri marítim, ha experimentat una reducció més dràstica que l’agricultura i actualment és gairebé testimonial, tot i que es manté la Confraria de Pescadors de Sant Pere. La indústria, que el 2001 ocupava el 14,8% dels actius, té certa representació en el sector químic, del metall, extractiu (explotació de pedreres), materials de construcció, etc. És destacable el sector de la construcció, que ha estat impulsat pel creixement de les diverses urbanitzacions; hi treballava el 17,56% de la població ocupada. La importància que ha adquirit el sector de serveis, derivada del turisme, queda reflectida en la xifra del 64,93% de la població ocupada el 2001. El nucli de Calafell té un important centre comercial amb diversitat de botigues i supermercats. Tant el poble de Calafell com Segur de Calafell disposen de mercat municipal, al costat dels quals, el dimarts i el divendres respectivament, s’instal·len els mercats ambulants setmanals. Des del principi dels anys seixanta el municipi ha atret turisme, primer procedent de Barcelona, i després de la resta de l’estat i de l’estranger. A part els nombrosos apartaments de les diverses urbanitzacions, hi ha una bona oferta d’establiments hotelers i de restauració, on es pot degustar el típic xató. El municipi disposa a més de diversos centres d’atenció mèdica, i l’ensenyament és cobert fins al batxillerat i la formació professional. Entre les nombroses instal·lacions esportives cal destacar, com a complements dels atractius turístics de la zona, les del Club de Golf la Graiera i el port esportiu de Segur, que funciona des del 1977 i que fou ampliat i remodelat el 2005.
El poble de Calafell
El poble de Calafell (46 m d’altitud), que tenia 7.094 h el 2005, és emplaçat dalt d’un petit turó rocós, a 1,5 km de la costa, al cim del qual hi ha les restes de l’antic castell de Calafell. D’aquest castell, documentat el 1037, queden les muralles construïdes sobre la roca que envoltaven el recinte fortificat. Des de l’alta edat mitjana fou seu d’una aldea, origen de l’actual nucli urbà. D’aquest període es conserven moltes restes, entre les quals cal esmentar el cementiri, amb tombes excavades a la roca, i l’església, d’estil romànic llombard, dedicada a la Santa Creu. Entre els segles XII i XV la noblesa feudal va expulsar els pagesos i al solar que aquests ocupaven es va alçar l’actual fortalesa. L’església fou ampliada i s’incorporà a l’interior del recinte fortificat. Entre els elements arqueològics d’interès cal destacar les restes de pintures murals al fresc, que decoren l’interior de l’absis. Des del segle XVI el castell fou utilitzat com a hospital de pobres, cementiri i parròquia de la zona. El temple actual es beneí el 1806. Consta que el 1671 el castell ja era destruït. En l’àmbit del conjunt del castell s’han fet excavacions i s’han exhumat molts materials arqueològics que han permès de reconstruir, en part, l’evolució històrica de la fortalesa. L’església ha estat restaurada. Calafell té un bon nombre d’entitats de caràcter cultural, cívic i esportiu. Es poden destacar l’Agrupació Recreativa i Cultural de Calafell (1975), que organitza diverses activitats, i el Patronat Fundació del Castell de Calafell (1980), que es creà per a salvaguardar el patrimoni històric i artístic del municipi, i en especial per a la protecció i la conservació del castell. Aquest Patronat convoca un premi per a contribuir a la recerca històrica relacionada amb el municipi. Entre els equipaments culturals trobem la Casa de Cultura dita Cal Bovalà, on s’organitzen diverses activitats. També destaca la casa de Carles Barral, escriptor i editor, convertida en museu el 2004.Entre les festes més celebrades de Calafell hi ha la de Sant Antoni Abat, al gener, i, coincidint amb la diada de la Candelera, la festa major d’hivern, al febrer. La festa major del poble en honor de la Santa Creu s’escau pel juliol i inclou diversos actes com ara castell de focs, activitats esportives, cantada d’havaneres, cercavila amb gegants i capgrossos, bastoners i actuació del drac. Segons un document existent a l’arxiu parroquial, la festa ja se celebrava el 1787. Pel maig s’organitza una trobada de puntaires i una mostra gastronòmica amb el popular rossejat, i pels mesos d’estiu es pot assistir als concerts del cicle de les Nits del Castell.
Altres indrets del terme
La Platja de Calafell
La Platja de Calafell és un barri marítim d’aquest municipi, al sector de ponent. Dista poc més d’1 km del cap de municipi. És un nucli de població relativament modern, ja que, antigament, com que es tracta d’uns terrenys guanyats a la mar, hi havia aiguamolls (de llevant a ponent tenim documentats l’estany de Segur, l’estany Llarg i l’estany d’Ollers), que feien l’indret poc habitable. Més tard s’hi instal·laren unes barraques per a preservar els ormeigs dels pescadors i aleshores es conegué el lloc pel nom de les Botigues de Calafell. El 1851 la platja fou habilitada com a embarcador i poc després s’hi instal·là una estació de salvament de nàufrags. A partir de la primeria del segle XX es convertí en un centre d’estiueig, sobretot de la burgesia barcelonina, i a partir dels anys seixanta va conèixer un gran desenvolupament com a lloc turístic. El 1930 hi havia 450 h, el 1960, 793 h, el 1970 n’hi havia 1.023, i el 2005 registrava 2.919 h empadronats. Aquesta població estable augmenta considerablement en l’època de vacances, amb una gran afluència d’estiuejants del país i de l’estranger. De fet, l’estiueig i el turisme constitueixen l’activitat principal de la Platja de Calafell. El barri de la Platja de Calafell ocupa l’espai que hi ha entre el pas de la via fèrria i els arenys de la platja; va des del torrent de la Corbatera a llevant fins al límit amb el terme del Vendrell a ponent, amb més d’1 km. El carrer principal és el passeig marítim de Sant Joan de Déu, i, paral·lelament a aquest, ran de la via, hi ha l’avinguda de Mossèn Jaume Soler, que és la carretera que ve de Coma-ruga (a ponent) i continua, per llevant, cap a Segur, Cunit i la carretera comarcal. La Platja es comunica amb el poble de Calafell per l’antic camí de Mar que travessa el Vilarenc i continua passada la via del tren pel carrer de Sant Pere. Al final d’aquest, i fent cantonada amb la carretera del sanatori, hom troba l’edifici del mercat municipal (1985). L’Estany, que ha donat nom a una urbanització, s’ha reduït a un bassiol a la desembocadura del torrent de la Corbatera. Properes a la Platja, però al N de la carretera, hi ha les urbanitzacions Bellamar (que agrupava 227 h el 2005) i el Mas Mel. La Platja de Calafell té una església parroquial dedicada a sant Pere Pescador, en honor del qual se celebra la festa major al juny.
Segur de Calafell
Al límit amb el terme de Cunit hi ha el nucli turístic de Segur de Calafell. Comprèn una façana marítima d’1,65 km que s’estén uns 2 km vers l’interior fins al Pujal. El nucli és travessat per una teranyina de carrers i avingudes segons un projecte de l’arquitecte Baldric Tubau. El 1947 s’obrí un baixador de la Renfe. El 1960 només tenia 77 h amb residència permanent, el 1970 ja se’n comptaven 727, i va assolir els 8 523 h el 2005. Però són molts més els qui, sense tenir-hi residència permanent, hi tenen casa o apartament de vacances. En la dècada del 1970 es creà un port esportiu. El 1975 es beneí l’església parroquial de l’Assumpció, sufragània de Sant Cristòfol de Cunit. S’hi celebren els concerts del Festival Internacional del Baix Penedès, al juliol i l’agost. També hi ha l’esglesiola romànica de Sant Miquel de Segur, documentada l’any 1238, que ha estat restaurada. Dins l’església només hi ha l’ara de l’altar major, contemporània del temple primitiu, un dels pocs exemplars que es conserven al Penedès. Aquesta capella és el darrer vestigi de l’antiga quadra de Segur, reduïda a dues cases, la Casa Nova de Segur i la Casa Vella de Segur, destruïda en construir-se una urbanització. Segur de Calafell celebra la seva festa major al setembre, en honor a sant Miquel.
Montpaó, les urbanitzacions i les restes arqueològiques
Les cases de Montpaó constitueixen un nucli despoblat actualment, situat al N de Segur i a 142 m d’altitud. Les edificacions són fetes de tàpia i, tot i que es troben molt enderrocades, encara es poden veure alguns arcs ogivals (els que resten de l’espoliació que ha sofert el nucli). Montpaó és un cas d’encastellament anterior al segle XV. El seu nom correspon a una família de la petita noblesa de l’Alt Camp. A part les urbanitzacions ja esmentades, n’hi ha d’altres a la banda interior del terme, com ara les Brises, Calafell Parc, Calafell Residencial, la Masia de la Font (a tocar del poble), el Prat de Calafell, el Romaní, el Mas Romeu, la Baronia del Mar (compartida amb Bellvei i el Vendrell, que n’inclou la major part), Segur de Dalt, Valldemar (al N del municipi, al límit municipal amb Castellet i la Gornal) i d’altres de costaneres, com ara l’Estany. El Vilarenc era una partida del terme de Calafell situada entre el poble i la platja. El lloc es registrà al segle XIX, quan el mas del Vilarenc era propietat dels marquesos de Samà. L’any 1883 s’hi van descobrir unes notables restes de construccions romanes i, de fet, aquesta fou la primera vil·la romana excavada a Catalunya amb una pretensió científica. Es tracta d’una edificació que té el seu origen en les darreres dècades del segle I aC (en una de les seves fases d’ocupació va servir com a conjunt termal). Es conserven en molt bon estat dues grans cisternes comunicants, amb volta de canó, descobertes el 1967, la relació de les quals amb la vil·la trobada el 1883 no és clara. A prop de Montpaó, seguint el camí de Calafell, hi ha el Mas Romeu, on s’explorà el 1953 una cova sepulcral del període eneolític. S’hi trobà material de sílex i fragments ceràmics i hom suposa que podia haver estat ocupada anteriorment. A llevant del Mas Romeu, en les formacions miocèniques ja descrites, hi ha la masia de la Graiera, a l’esquerra del congost de la Corbatera. A les timbes d’aquest torrent hi ha diverses balmes que han proporcionat material d’època prehistòrica, des de les darreres fases del Paleolític fins a la primera edat del ferro. A pocs metres de la línia de costa, a la urbanització d’Alorda Parc hom trobà restes d’una aldea de pescadors datada entre els segles V i el II abans de la nostra era, destruïda als primers anys del domini romà. El 1989 hom hi trobà restes d’un altre poblat ibèric del segle VI aC, format per habitatges fortificats i una torre defensiva. A partir de les restes trobades s’ha reconstruït i ambientat la ciutadella ibèrica, que ha esdevingut un dels elements més emblemàtics del patrimoni calafellenc.
La història
El lloc és documentat el 999 quan l’Espluga de Calafell era el límit occidental d’unes terres del Maresme del Penedès que els comtes Ramon Borrell i Ermessenda van vendre a Gombau de Besora. El terme de Castellet comprenia aleshores les terres de l’actual terme de Calafell i això fou causa d’un famós plet entre Bernat Otger, senyor de Castellet, i l’abat del monestir de Sant Cugat del Vallès, que senyorejava Santa Oliva. La concòrdia establerta fixà una divisòria que passava per sota la Muga, pel torrent de la Graiera —que és el de la Corbatera— i el castell de Calafell (1037), el qual es deslliurà de passar al domini monacal, però li fou retallada una bona part del terme per ponent. El 1076 Rotllan Bernat, fill de Bernat Otger, vengué la seva meitat del castell i del terme de Castellet al comte Ramon Berenguer I (l’altra meitat ja era del comte). Pel S el terme arribava fins a la mar, i per la banda de ponent limitava amb el Vendrell i Santa Oliva. Hi quedaven compresos el castell i l’església de Calafell, que, segons un document del 1189, sabem que era dedicada a la Santa Creu. El 1354 era rector de la parròquia de la Santa Creu de Calafell i beneficiat de la Seu de Barcelona Mn. Pere Arnau de Palou. Aquest sacerdot, al qual s’imposaren determinades penes canòniques, estava molt ben relacionat amb la casa reial, ja que el 1363 la reina Leonor de Sicília, tercera muller del rei Pere, suplicava al papa Urbà IV que concedís un benefici a l’esmentat Palou. Els Castellbisbal, posseïdors del castell de Calafell al segle XIV, endeutats i malvistos, van haver de vendre els seus drets jurisdiccionals i Guerau de Palou els adquirí de l’infant Joan, hereu de Pere III. Els Palou, en la guerra contra Joan II, ajudaren aquest en contra de la generalitat, que havia lliurat la corona al rei Pere de Portugal, cosa que, en acabar-se la guerra, els valgué la restitució del castell amb tots els seus drets i jurisdiccions. Els homes de Calafell es van revoltar i els plets duraren fins el 1486, any de la concòrdia de Vilafranca. Però Calafell, amb tantes adversitats com foren la pesta, la guerra i la lluita contra el feudalisme, havia decaigut molt. La base econòmica del terme era l’agricultura i, amb manca de braços, era difícil de refer-se. La guerra dels Segadors també arribà a Calafell, on les forces franceses al servei de les institucions catalanes acantonades a Vilanova i la Geltrú instal·laren les seves guàrdies avançades. La guerra no causà baixes, però l’any 1650 hi hagué una epidèmia de pesta bubònica. Al segle XVIII es produí un gran progrés demogràfic degut sobretot a la plantació de vinyes noves per a la producció d’aiguardents i de vi per a l’exportació. Durant la guerra del Francès, molts homes de Calafell foren induïts al voluntariat que lluità contra els invasors. Aquest fet, la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís i la primera guerra Carlina provocaren una certa davallada demogràfica.