Situació i presentació
El sector de muntanya té la màxima elevació al puig Cargol (363 m), al NE del terme. La muntanya de Can Mont, amb els paratges de Castellbarri, la Creu i Ruàs, forma una extensa zona muntanyosa (298 m) a ponent, amb vessants abruptes sobre les valls de Cabanyes i de Rifred. Al SW les serres de les Roques i dels Vilars (puig Palet, 145 m), amb la costa de Treumal i a llevant el puig Cabrer i les minses elevacions de puig Sesforques i el Collet, limiten la vall de Calonge, que s’obre a la mar a la platja de Sant Antoni i Torre Valentina.
El litoral sud del terme inclou, al sector rocallós i escarpat per les Gavarres, la zona de Treumal, coberta de pinedes que arriben fins a tocar la mar. Tot i que és protegit oficialment, hi ha una colla de cases d’estiueig, hotels i establiments en una bona part d’origen anterior a l’increment del turisme. De sud a nord trobem la petita cala del cap Roig i el mateix cap Roig —sobre els quals hi ha el lloc batejat modernament amb el nom del Comtat de Sant Jordi—, segueixen després la Calanca i les platgetes de Can Cristos i la cala de Treumal, que és l’entrant més profund de la zona i l’indret més urbanitzat, sota la prominència del puig de la Cadireta. El paratge de Roques Planes acaba, al N, a Torre Valentina, on s’inicia la platja i la corba de la badia de Palamós o de Sant Antoni. El municipi pertany a la conca de la riera de Calonge, que vessa les aigües a la mar, a la badia de Palamós, al S del poble de Sant Antoni de Calonge, i es forma de l’aiguabarreig de la riera de Cabanyes (o dels Molins) i del Rifred. Des d’aquest punt fins a la mar la vall de Calonge s’eixampla i forma l’únic sector planer d’una certa extensió: el Pla. Són torrents tributaris de la riera de Calonge la riera dels Vilars i la del Tinar.
El bosc de pins, alzines i sureres, característic del sector de les Gavarres pròxim al litoral, ocupa gran part del territori municipal; alguns d’aquests arbres són de grans dimensions.
El terme limita al SW amb Castell d’Aro, Platja d’Aro i s’Agaró, a l’W amb Santa Cristina d’Aro, al NW amb Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura, al N amb Vulpellac i a l’E amb Palamós. La vila de Calonge —cap de terme— i el poble marítim de Sant Antoni de Calonge (o Sant Antoni de Mar) són els dos nuclis de poblament importants. A més, hi ha nombroses masies disseminades que formen antics llocs i petits veïnats com els de Cabanyes, ses Fonts, Rifred, Sant Daniel i els Vilars. Als darrers temps s’hi han afegit les urbanitzacions turístiques de cases unifamiliars o blocs d’apartaments que han sorgit vora mar, als sectors de Treumal, el Comtat de Sant Jordi i Torre Valentina, però també en altres indrets a l’interior del terme. En són exemples les urbanitzacions del Mas Ambròs, el Mas Pere, la Pineda, el Mas Felet, es Monestir, etc.
La carretera comarcal de Palamós a Sant Feliu de Guíxols passa pel nucli marítim de Sant Antoni de Calonge, mentre que la comarcal de Palamós a Santa Cristina d’Aro que va per l’interior passa a tocar de la vila de Calonge. Aquest nucli es comunica amb el sector marítim del terme per una carretera local. Dues carreteres locals més comuniquen el cap municipal amb la Bisbal, travessant les Gavarres pel coll de la Ganga, i Romanyà de la Selva.
L’etimologia del topònim ha estat objecte de diverses interpretacions (Alcover-Moll donen la del llatí colonicu, ‘propi de la colònia’, mentre que l’iberista L. Galera i Isern creu que és possible la identificació amb un Culnica en caràcters ibèrics que figura en un text gravat en un vas zoomorf trobat a Ullastret). Malgrat la grafia oficial, Calonge, la vila és coneguda popularment per Colonge. En aquest cas les grafies responen a assimilacions i dissimilacions successives, que són documentades d’antic (la grafia actual apareix esporàdicament al segle XIII i es fa corrent a partir del segle XVII). És cert que Calonge és un dels pobles del litoral on s’ha conservat pràcticament fins avui el parlar salat.
La població i l’economia
Vers el 1370 la població de Calonge (calongins) era de 102 focs (uns 460 h), xifra que la convertia en la segona població baixempordanesa, per damunt de Palamós. Tingué un notable augment durant el segle XVIII (822 h el 1718 i 1.817 h el 1787). Amb el desenvolupament de la indústria surera l’increment s’accentuà, sobretot a la segona meitat del segle XIX (2.985 h el 1860) i fins al primer decenni del segle XX (3.633 h el 1910), moment d’esplendor d’aquest sector. S’inicià després una regressió produïda per la crisi surera i accentuada amb la Guerra Civil (2.355 h el 1940). Des dels anys cinquanta i seixanta s’inicià una recuperació afavorida pel turisme, amb una incidència considerable de la immigració (3.043 h el 1960, 3.941 h el 1970, 4.646 h el 1979, 5.832 h el 1996 i 9.162 h el 2005).
L’agricultura de secà és predominant i els principals conreus són la vinya, el farratge, els cereals i l’olivera. Hi ha zones de regadiu a les feixes d’hort pròximes a la vila, les quals aprofiten les aigües dels pous (és característica la silueta dels molins de roda, dalt d’altes torretes, emprats abans per a pouar aigua, alguns encara en funcionament). Algunes espècies d’arbres fruiters, als horts i al voltant de les masies, són també elements característics del paisatge del pla i de les valls. La ramaderia, que des dels anys seixanta era l’activitat principal de la pagesia de la contrada, està en regressió. L’explotació forestal, que amb el suro fou una important font de riquesa, és gairebé inexistent. Són totalment en desús els molins fariners i els trulls d’oli del terme.
A partir del final del segle XVIII Calonge passà d’ésser una població rural a convertir-se en una de les viles industrials de la comarca. La seva situació en la zona surera de les Gavarres contribuí a l’expansió de la indústria del suro a la vila i també al barri marítim de Sant Antoni, afavorida per les bones comunicacions del lloc i la proximitat amb el port de Palamós. El 1768 ja hi ha notícia de l’existència de tapers a Calonge. Del 1798 és la notícia d’un fabricant de taps del poble que acudia a vendre a la fira occitana de Bellcaire. El 1842 hi havia ja 47 fabricants de taps i el 1884 la manufactura del suro ocupava 740 treballadors. En entrar al segle XX s’acusà una forta regressió a causa de la mecanització, que comportà la progressiva desaparició de la producció menestral. Així, el 1913 hi havia 27 fàbriques, amb un total de 390 treballadors. Minvaren encara més amb la crisi produïda per la Primera Guerra Mundial (15 fabricants el 1929). La crisi continuada del sector i l’aparició del turisme com a font de riquesa substitutiva van motivar el tancament de moltes indústries del suro. La indústria principal a Calonge, com és habitual al litoral gironí, són les empreses de la construcció, encara que també hi ha indústries de fusta i mobles, de metall i de l’alimentació, a més d’empreses aïllades pertanyents a altres sectors.
El turisme, que arribà a Calonge els anys trenta i quaranta del segle XX i que a partir de la dècada de 1960 fou massiu i transformà ràpidament el paisatge tradicional, és la font de riquesa principal del municipi, que disposa d’una àmplia oferta d’allotjaments turístics i de restauració. Al terme se celebren dos mercats setmanals: el dijous a Calonge i el dimecres a Sant Antoni de Calonge.
La vila de Calonge
Morfologia urbana
La vila de Calonge, on vivien 4.979 h el 2006, és emplaçada a la part central del municipi. El nucli antic —la Vila per antonomàsia— s’allarga, pel cim i els vessants d’un petit tossal, vers el N amb el raval del Pedró, dels segles XVII i XVIII, i continua als afores amb el barri de Puigtavell, de masies disperses, interessants per l’arquitectura i el paisatge. Al costat meridional de la vila hi ha l’ample eixample urbanitzat a la fi del segle XIX, que ha crescut posteriorment al llarg de les carreteres. Tenia una situació característica del poblament del litoral a l’alta edat mitjana, defugint els perills de la costa i cercant indrets poc allunyats de la mar però no visibles des d’aquesta. Quan la pirateria començà a desaparèixer —avançat el segle XVIII— es formaren els barris mariners que, com en el cas de Sant Antoni de Calonge, s’originaren en les barraques que hi tenien els pescadors de la vila.
El castell de Calonge i l’església parroquial centren la vila, que conserva el traçat medieval, amb la Plaça, el carrer Major, el carrer de Càlcul i edificis que evidencien aquest origen. Són edificis destacables la Casa del Mal Ús, on residia el batlle de sac del castell (segles XVI i XVII), Can Savalls, l’edifici de l’antic hospital (segles XVII-XIX), Can Pallimonjo i altres antigues masies. És interessant l’edifici de l’escorxador, del començament del segle XX. L’església de Sant Martí de Calonge és un gran edifici del segle XVIII aixecat sobre l’anterior església romànica. Té una nau molt espaiosa amb capelles laterals comunicades i capçalera poligonal. La portalada rectangular de la façana és decorada amb columnes laterals i un relleu amb la figura de sant Martí donant la capa al pobre; la torre campanar és de planta quadrada. L’interior tenia els murs amb pintures de caire molt popular del mateix segle XVIII, però el 1936 fou cremat el retaule de l’altar major; es destaca la capella del Roser, feta posteriorment. Les restes romàniques, molt amagades, demostren que l’antic temple era de tres naus, transsepte i tres absis, d’unes grans dimensions. El castell de Calonge, tal com ha arribat als nostres dies, ofereix elements de datació molt diversa. La part més ben conservada és l’edifici de planta rectangular amb muralla i torres de la part nord de l’antiga fortalesa. A l’extrem sud-oest hi ha la gran torre de planta quadrada que hom considera la mestra (11 m de costat), potser la part més antiga que havia estat isolada (segle XI). La major part de les restants estructures són del segle XIII. El sector occidental domina, per un estimball, la riera, i a l’angle nord-oest hi ha una torre d’aspecte cilíndric, en part bessona de la de l’angle nord-est; a l’angle sud-est hi ha una torre circular reformada al segle XVIII. La façana meridional, que donava al pati d’armes, avui plaça pública, fou molt reformada als segles XIV i XV, i té finestres geminades gòtiques. Al segle XVI s’afegí un edifici a migdia del pati d’armes i una altra construcció que havia format part de la fortalesa. Venut a la fi del segle XIX a particulars, els diferents cossos de l’edifici tingueren diverses destinacions (ajuntament, casino, teatre local, cinema, sala de ball, etc.) i a la plaça d’armes s’hi feia la fira anual de bestiar (2 de febrer). Des de mitjan segle XX és propietat de diverses administracions públiques, que han dut a terme algunes restauracions.
La cultura i el folklore
Com a totes les viles sureres, a Calonge arrelaren les idees federals (alguns calongins intervingueren en el foc de la Bisbal del 1869, entre els quals destacà Baldomer Regolta, que fou secretari de la Junta Revolucionària). Hi havia el Casino Calongense, fundat el 1867, que es transformà més tard en el casino La Fraternitat, de caràcter federal, ja desaparegut; s’hi publicava el periòdic La Tribuna Federal (1905). Encara perdura el casino Cercle Calongí, fundat el 1922. Altres periòdics locals han estat La Aurora de Calonge (1886), Lo Trapacer Calongí (1910), El Tranquil (1916) i Mar i Muntanya, que tingué dues èpoques: els anys 1926-28 i 1937-38. L’activitat cultural fou notable a la població des del segle XIX fins a la Guerra Civil. Hi hagué corals i s’hi crearen diverses cobles que tingueren una vida més o menys efímera; la més important fou La Principal Calongina, desapareguda el 1932. La vila ha estat una de les poblacions més importants pel que fa al desenvolupament de la sardana, a la qual ha donat compositors i intèrprets valuosos. A la vila hi ha el Museu Parroquial, que recull mobiliari litúrgic divers d’època medieval i posterior, i al castell, el Museu Arqueològic i l’Arxiu Històric.
Calonge celebra la seva festa d’estiu el segon dissabte de juliol, i és tradicional durant les festes la benedicció de vehicles. La festa major d’hivern es fa per l’11 de novembre, festivitat de Sant Martí. Les activitats del Nadal que inclouen cavalcada de reis, la Fira de la Candelera al febrer, el Carnestoltes, l’Aplec de la Sardana el diumenge del cap de setmana de Setmana Santa, el Mercat Medieval durant el cap de setmana de Setmana Santa, les activitats d’Estiu Actiu, i el Festival de Música de Calonge, que se celebra a la plaça del castell des del 1974 durant els mesos de juliol i agost, clouen el calendari de les celebracions.
Altres indrets del terme
Sant Antoni de Calonge i altres veïnats
El poble de Sant Antoni de Calonge (2.501 h el 2005) es troba 3 km a llevant del cap de municipi i s’estén al llarg de la platja de la badia. Antic barri marítim, que començà a poblar-se en desaparèixer el perill de la pirateria (als carrers de Sant Antoni, de la Pesca i de Ponent hi ha cases amb les llindes datades als segles XVIII i XIX), i que s’ha convertit en un important nucli turístic on hi ha una bona part dels establiments turístics del terme. L’església és obra del segle XX. En 1936-39 formà un efímer municipi independent (Sant Antoni de Mar i Llevantí de Mar). Pel setembre, el dia 1, Sant Antoni de Calonge celebra la seva festa major amb motiu de la festivitat de Sant Llop, i per Sant Antoni, el 13 de juny, celebra la festa de les entitats.
El veïnat de Treumal (787 h el 2005) és una zona turística de la costa, a l’extrem sud-est del terme, format per cases d’estiueig i algunes masies a l’interior. En forma part el paratge dit Comtat de Sant Jordi, on hi ha un important establiment hoteler i una petita capella circular (1947), obra de Guillem Cosp, que acull una escultura de sant Jordi de Joan Rebull. No gaire lluny hi ha la urbanització de Torre Valentina, obra de J.A. Coderch de Sentmenat, prop d’una torre de defensa cilíndrica, del segle XVI o XVIII, que era adossada a una masia desapareguda.
El veïnat de Sant Daniel (66 h el 2001) és a uns 2,5 km al SE de Calonge, prop de Sant Antoni, format per masies disperses (aprofitades per a segona residència) i alguna urbanització turística. La petita església de Sant Daniel, que li dóna el nom, pot datar-se als segles XVI i XVII, d’una nau i capçalera semicircular. El veïnat de Rifred (esmentat ja el 944) és al N de Calonge, vora el Rifred. El veïnat de Cabanyes, on vivien 438 h el 2005, és a la vall del seu nom, a la carretera de Romanyà, a ponent de Calonge; en sobresurt el casal dels Vilanova i de Cabanyes, bastit al lloc d’una antiga casa al segle XIX amb aire de castell feudal. El veïnat dels Vilars es troba al SE de la vila.
El Collet, Sant Esteve, Castellbarri i les restes arqueològiques
L’antic priorat de Santa Maria del Collet (o del Mar), de monges benedictines, es troba prop de la mar, a l’extrem sud-oriental del terme, en un petit serrat. Documentat el 1200, és un petit edifici d’origen romànic (segle XIII), època de l’absis semicircular, però la nau, on hi ha una làpida gòtica del 1338, i el frontis són posteriors. Un casal a migdia conserva alguna resta del cenobi i de la masia que el substituí (fou incorporat a Sant Daniel de Girona en data desconeguda, posterior al 1441).
A ponent del massís de Ruàs hi ha el santuari de Sant Esteve, alçat al segle XVII, però que potser es pot relacionar amb la parròquia de Sant Esteve (dependent de Romanyà), esmentada el 1019 i no localitzada. Hi havia hagut una capella de Sant Nazari, barroca, al N de Calonge, que havia donat nom a un veïnat.
Castellbarri fou una fortalesa medieval situada en un planell de la muntanya de Can Mont, a ponent de la vila, des d’on dominava una bona part de la vall de Calonge i el vell camí de l’Empordà a la Selva. És esmentada des del 1058 (castell de Barre) i l’única resta medieval visible és la base d’una torre rectangular. Al seu voltant hi ha les restes del poblat preromà de Castellbarri, que estigué probablement envoltat de muralles. El seu origen no és posterior al segle IV aC. Romanitzat posteriorment, fou segurament el precedent (Colonico) de la vila de Calonge.
El castell de la Torre Lloreta, 1 km al N de Calonge, és un petit castell convertit en casa de pagès (Can Sixt de la Torre); era una fortalesa de planta rectangular que conserva una torre també rectangular, a la banda nord. Hi ha restes d’altres torres de defensa com la torre del Mal Ús, al peu de la muntanya del Jonc, o la torre de la Creu, al cim de la muntanya de la Creu de Castellar. Foren fortificades les masies de les Torretes, al SW del terme, o Can Vilar de la Mutxada, propera a la costa. La Torre del Baró, a mig camí de Calonge, era una masia, amb torre de defensa, substituïda al principi del segle XX per la Torre Roure, de caràcter modernista, edifici senyorial envoltat de jardins.
El terme és ric en troballes prehistòriques. Del final del Calcolític s’han trobat cavorques d’enterrament a la zona muntanyosa (la Creu, Ruàs i Ronquillo) com les coves de sa Guilla, del Xuclamel, de l’Abella, des Gamarús, l’abric menut de Robau i la Cova Bona. El dolmen de Puigsesforques, entre Sant Daniel i Sant Antoni, és un dels grans megàlits catalans propers a la mar; és de cambra poligonal sense corredor. Prop seu hi ha un menhir del mateix nom. Un altre megàlit és el de les Pedres Dretes de Ruàs, a ponent del turó de Roca Negra. S’han fet troballes d’època ibèrica (jaciments dels Vinyers, dels Bòlits, Castellbarri) i d’època romana (a Sant Nazari, a Riufred, a Treumal, a Sant Daniel i, sobretot, a la vora del monestir del Collet, on hi hagué una gran vil·la que perdurà fins a època visigòtica). Moltes de les troballes es troben al Museu Arqueològic de Calonge.
La història
El document més antic que esmenta Calonge és un diploma del rei Carloman del 881 on concedeix al bisbe Teuter de Girona el domini de la Vall d’Aro i assenyala com a límits septentrionals els termes de Calonge (Colonico) i Romanyà. El 944 els comtes Sunyer i Riquilda de Barcelona donaren un alou del lloc de Sant Martí (identificable amb Calonge) situat al vilar de Rifred i de Fonts. En un precepte de Lotari del 969 el rei confirma a l’abat Sunyer de Sant Feliu de Guíxols les possessions que el monestir tenia a Colonico. Durant el segle XI el bisbe cedí els drets que tenia al lloc a la canònica gironina, fundada el 1019, i fa esment precís de l’església de Sant Martí de Calonge. D’altra banda l’abat de Sant Feliu donà el castell de Calonge en feu als Gausfred de Fenals. A l’inici del segle XII s’apoderà del castell Oliver Bernat de Pals, amb altres propietats del cenobi de Sant Feliu (excomunicat, l’hagué de restituir i se n’anà a fer penitència a Terra Santa). En acabar el segle, el lloc havia passat al domini directe dels comtes reis, i el 1193 el canceller Ramon de Solius va retre homenatge a Alfons I pel castell de Calonge, determinat de Marítima, que tenia en feu. Des del segle XIII la vila i el castell pertangueren als Cruïlles. Gastó de Cruïlles (mort el 1229) en fou el primer senyor (incorporà la vila a la seva baronia de Cruïlles) i el seu fill Gilabert, que participà activament en la conquesta de Mallorca, sembla que fundà el poble de Calonge de Mallorca (Santanyí). El 1347 Bernat d’Olzinelles, tresorer reial, vengué a Gilabert Dalmau de Cruïlles la jurisdicció civil i criminal del lloc (pertanyents de dret a la batllia de Palamós). Foren continuades les tensions entre els batlles de Palamós i els Cruïlles, que conservaren el castell, però no sempre les jurisdiccions de la vila (el 1371 passaren novament a la corona, que les vengué de nou als Cruïlles el 1393) fins que Alfons IV uní un altre cop Calonge a la corona (1437) i prometé als seus habitants de no alienar-la.
Durant la guerra contra Joan II, Martí Guerau de Cruïlles i de Blanes, senyor de Calonge i Llagostera, fou partidari del rei en contra de la Generalitat (fou un dels defensors de la Força de Girona), però la població, contrària al rei, es revoltà i ajudà el comte de Pallars i el baró de Cruïlles en la captura de Martí Guerau, refugiat al campanar. Carles Antoni Setantí fou nomenat capità del castell de Calonge pel duc de Lorena i s’enfrontà als Vallmanya, batlles de sac del castell, partidaris de Joan II i de Martí Guerau. Per castigar la rebel·lió dels calongins Joan II els privà de llurs privilegis i creà la baronia de Calonge (1474), que donà a Martí Guerau, però aquest morí el mateix any i no arribà a prendre’n possessió. L’any 1477 el castell va ser atacat i ocupat després pels remences i la vila fou sotmesa al saqueig i al foc. El 1488 la baronia de Calonge fou conferida a Galceran de Requesens, creat també comte de Palamós. Passà al seu germà Lluís i el 1513 a la seva filla Elisabet, casada amb Ramon Folc de Cardona, duc de Sessa. Heretà comtat i baronia llur fill Ferran Folc de Cardona, casat amb Beatriu Fernández de Córdoba, hereva del Gran Capità. La baronia continuà en aquest llinatge fins a la segona meitat del segle XVIII, que per casament passà als Ossorio de Moscoco, que mantingueren la propietat material del castell fins a la fi del segle XIX.
El 18 de desembre de 2017 s’aprovà el canvi de nom del municipi de Calonge per l’actual, Calonge i Sant Antoni.