i Agustí Calvet i Pascual | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Agustí Calvet i Pascual

Pseudònim Gaziel
Agustí Calvet i Pascual
© Fototeca.cat
periodisme period i literatura lit
Periodista i escriptor.
Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 7 d'octubre de 1887 — Barcelona, 12 d'abril de 1964

La seva família, benestant, es traslladà a Barcelona quan ell era encara infant. Cursà a Barcelona la carrera de dret, que interrompé, i la de filosofia i lletres. El 1911 es doctorà a Madrid amb la tesi Fray Anselmo Turmeda. Heterodoxo español 1352-1423.32? (1914). Del 1911 al 1914 fou secretari de la Secció Historicoarqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1910 havia iniciat la col·laboració en el diari La Veu de Catalunya, on començà a emprar el pseudònim de Gaziel, que utilitzà sempre més. El 1914 es traslladà a París a ampliar estudis, i hi visqué les primeres setmanes de la Primera Guerra Mundial. Tornà a Barcelona, i els seus articles sobre els esdeveniments del moment, refusats a La Veu de Catalunya, trobaren l’acolliment entusiasta de Miquel dels Sants Oliver a La Vanguardia. Fou enviat com a corresponsal d’aquest diari a París, i les seves col·laboracions sobre la guerra el convertiren en un dels periodistes més llegits a la península Ibèrica i a l’Amèrica Llatina. Recollí els seus articles en els volums Diario de un estudiante en París (1915), Narraciones de tierras heroicas (1916), En las líneas de fuego (1917), De París a Monastir (1917), etc. Acabada la guerra tornà a Barcelona, i Oliver l’incità a integrar-se a La Vanguardia. En morir aquest (1920) fou nomenat un dels quatre directors del diari, bé que, de fet, en fou l’únic efectiu, i passà a ésser-ho oficialment el 1933.

Lliurat de ple a la tasca periodística, que hagué de compartir, però, amb la direcció d’una editorial, continuà la política d’Oliver, catalanitzant espiritualment el diari, mantenint-lo en una orientació centrista i convertint-lo en el millor òrgan d’informació de l’Estat espanyol. Liberal i independent de tot partit polític, probablement l’escriptor de dreta més lúcid de Catalunya, combaté l’extremisme d’esquerra i de dreta i predicà contra l’ambient de Guerra Civil. Sota la seva direcció el diari passà d’un tiratge mitjà de seixanta mil exemplars a un de superior als dos-cents mil, i es convertí en el de major circulació peninsular. Bé que dedicat totalment al periodisme en castellà, durant la Dictadura publicà Hores viatgeres (1926), en el pròleg del qual proclamava la seva adhesió a la llengua catalana i, alhora, intentava de justificar la seva tasca de periodista en castellà. Pel juliol del 1936, després d’ésser ocupat el diari per un comitè de la FAI, hagué d’exiliar-se. Durant la Guerra Civil residí a l’estranger i no es decantà per cap bàndol. Acabada la guerra restà a l’exili, però el 1940, fugint de l’ocupació nazi, s’instal·là a Madrid, on dirigí una empresa editorial. No tornà a col·laborar més en la premsa, i des del 1939 volgué emprar exclusivament la llengua catalana en els seus escrits. L’any 1947 aconseguí de publicar la versió catalana d'El cementiri marí, de Paul Valéry, feta amb Miquel Forteza; després publicà Una vila del vuit-cents (1953), i el 1958 el llibre de memòries Tots els camins duen a Roma. Història d’un destí (1893-1914).

Retirat del seu treball editorial i altra vegada a Catalunya, continuaren apareixent nous volums, que el convertiren en un dels més brillants escriptors catalans contemporanis: Castella endins (1959), Portugal enfora (1960), La Península inacabada (1961), Seny, treball i llibertat (1961), L’home és el tot (Florència) (1962), Un estudiant a París i altres estudis (1963), Sant Feliu de la Costa Brava (1963) i, el mateix any de la seva mort, la versió catalana de París, 1914, Diari d’un estudiant. Deixà inèdits, enllestits o inacabats, diversos volums: La humanitat és un somni (Roma), Viatge a Colòmbia, Quina mena de gent som (Quatre assaigs sobre Catalunya i els catalans), Meditacions en el desert i Història de La Vanguardia (1884-1936). Aquestes obres, llevat de la darrera, foren publicades, algunes només fragmentàriament, en l'Obra Catalana completa (1970), que enclou també una part del seu epistolari; la darrera obra fou publicada a París (1971).

Col·laboració: 
JBe
Llegir més...