Situació i presentació
El terme és drenat per la riera de Matamors, afluent per la dreta del Terri, com ho és el Revardit, que fa de límit S amb el terme de Canet d’Adri (Gironès). A llevant limita amb els municipis de Cornellà del Terri i Palol de Revardit, límit que coincideix en gran part amb la capçalera del torrent de Comanell i el seu aiguabarreig amb el torrent de Sorda, que desguassa al Terri dintre del terme de Cornellà del Terri. El límit septentrional amb Porqueres passa pel serrat de Vilarnau i pel Clot del Llop, sota el camí antic d’Olot a Banyoles, ja fora del terme de Camós. La part més accidentada del terme és ocupada per boscos de pinedes, alzinars i rouredes, amb sotabosc de marfull.
El terme comprèn els pobles de Camós, cap de municipi, Sant Vicenç de Camós, Santa Maria de Camós, el barri de Cruanyes, les urbanitzacions de la Bòbila, Passatge Ramió i Pla de Can Vilarnau i el veïnat de Can Pedrers. Camós enllaça amb la carretera C-66 per mitjà d’una carretera local.
La població i l’economia
La població de Camós (camosins) ha experimentat una línia ascendent força regular ja des del primer fogatjament conegut. La pesta del 1348 afectà greument el poblament de Camós, fins al punt de veure devaluades moltes masies del seu territori, com consta en la visita pastoral efectuada pel bisbe de Girona el 1363. El fogatjament de 1380 assigna a Sant Vicenç de Camós 37 focs eclesiàstics, i a Santa Maria de Camós 20 focs eclesiàstics i 1 d’aloer. El cens del 1860 representa un fort increment en anotar 715 h, repartits entre els dos nuclis de poblament de Sant Vicenç, que tenia 90 famílies, i Santa Maria, amb 57 famílies. Els anys posteriors a aquesta data es degué produir una forta minva demogràfica, per tal com el cens del 1900 registra solament 464 h. El 1930 s’arriba a 652 h i a 539 h el 1960. El creixement demogràfic de la postguerra potser hauria estat un xic més alt si no s’hagués produït una petita correntia migratòria de jovent cap a la ciutat de Banyoles. El 1970 hi havia 569 h, pertanyents en gran manera a la parròquia de Sant Vicenç de Camós. Dels 635 h del 1980 es passà a 611 h el 1991, però a finals de la dècada dels noranta es produí un nou increment de població que s’ha mantingut amb el canvi de segle (638 h el 2001 i 673 h el 2005).
Al terme es conreen bàsicament productes de secà (blat, ordi, farratges verds i alfals), així com alguns fruiters i conreus industrials (gira-sol). Els productes agraris permeten la cria de bestiar boví per a la producció de llet, oví i porcí, a més de la pràctica de l’avicultura. Hi ha dues cooperatives agrícoles. Tot i el pes important del sector primari, és l’únic municipi de la comarca que aconsegueix l’especialització en el sector secundari gràcies al pes de la construcció. Diverses cases de pagès cobreixen l’oferta d’allotjaments del turisme rural, en plena expansió.
El poble de Camós
El poble i cap de municipi de Camós (168 m d’altitud i 629 h el 2007) és situat a la plana septentrional del terme, a l’esquerra de la riera de Matamors, i aglutina el gruix de serveis municipals del municipi, per bé que el nucli històric coincideix amb el poble de Sant Vicenç de Camós situat més al S i aturonat a la dreta de la riera de Matamors.
L’església parroquial de Sant Viçenç de Camós, molt reformada, té un esvelt campanar romànic i un casal medieval adossat anomenat la Sala de Camós. Se celebra la festa major del Roser el quart diumenge de maig i la festivitat de Sant Vicenç el 22 de gener.
El lloc de Sant Vicenç de Camós és documentat ja el 1019 quan Ramon Bonhom va donar terres situades a Camós a la canònica gironina. El 1058 la comtessa Ermessenda va restituir l’església de Sant Vicenç de Camós al bisbe Berenguer de Girona. El 1156 Berenguer d’Anglès restitueix al bisbe Berenguer de Llers l’església de Sant Vicenç, que havia retingut injustament, com consta en un document de reconeixement transcrit al Llibre verd del capítol de Girona. Com a nucli de poblament, és documentat el 1372, juntament amb el de Santa Maria, quan ambdós pobles van redimir l’impost de bovatge al rei Pere el Cerimoniós. El 1447 els habitants de Camós gestionaren prop de la reina Maria la seva dependència de la corona, per alliberar-se de les jurisdiccions senyorials, i el 1698 el terme formava la batllia reial de Camós. En terres gironines les mencions d’un llinatge Camós sovintegen en diversos documents dels arxius civils i eclesiàstics, en persones que tenen càrrecs i prebendes civils o eclesiàstiques.
Altres indrets del terme
Dintre el terme parroquial de Sant Vicenç de Camós hi ha alguns masos antics, com ara el mas de Noves, que apareix documentat el 1303 citat com a manso vocato de Novis, amb la capella romànica contigua de Santa Magdalena de Noves, de la fi del segle XI, tot i que ha estat transformada posteriorment. És un edifici d’una nau coberta amb volta de canó. L’absis principal ha desaparegut i sols resta una absidiola al N amb un fris. Conserva un retaule de Santa Magdalena molt interessant, del segle XVI, que li va ser ofert per una confraria de veïns. Aquest mas, possessió del jueu Mair, de Banyoles, va ser venut el 1303 per aquest a l’abat Bernat del monestir de Sant Esteve de Banyoles. El 1331 apareixen documentats altres masos a Camós, com el Vilar, el Mas Ponç i el Pla.
El poble de Santa Maria de Camós (67 h el 2005) és situat al SE de Sant Vicenç de Camós. L’església parroquial de Santa Maria, d’origen romànic, fou renovada totalment el 1906, de manera que de la fàbrica antiga només conserva un tros del mur de migdia amb una finestra de doble esqueixada. El 1359 ja és citada com a parròquia. Popularment és coneguda també per Camós de Santa Teresa, per causa d’un altar dedicat a aquesta santa que hom hi venera des del 1658, quan va ser instal·lat i consagrat pel dominicà pare Vidalà.
Entre les antigues masies que encara es conserven al terme de Camós hom pot citar l’anomenada Torre de Dalt, amb ampla portalada i escut nobiliari, Can Pedrers, Can Paisà, Can Llapard, Can Pigem, amb un gran pati emmurallat, torres de defensa i bells finestrals gòtics.