A Guebellí Petit hi ha una important surgència vauclusiana (ses Fonts Ufanes). Hi ha 211 ha de pinedes, 105 ha d’alzinars i 690 ha de garriga. Els conreus ocupen unes 1 700 ha (52% del terme), de les quals només unes 140 són de regadiu; els més importants són els cereals, ametllers, garrofers i figueres al pla, i oliveres a la part de muntanya. Hi ha ramaderia, principalment bestiar oví i porcí. La població tendeix a disminuir per emigració als centres turístics i industrials pròxims (Inca, Pollença i Alcúdia). La vila (2 103 h agl; 66 h diss [1991]; campanaters o campanatencs ; 134 m alt.) és emplaçada dalt d’un turó al voltant de l’església parroquial (1717-37), que conserva el cos de sant Victorià, donat pel cardenal Despuig, al qual turó es traslladà la població després de la inundació que destruí el primer nucli (final del s. XIV), del qual resta l’església de Sant Miquel de Campanet. A l’època islàmica pertanyia al districte d’Inca; erigida en parròquia el 1248, amb Búger i Vialfàs (sa Pobla) com a dependents, des del 1300 depengué civilment de Vialfàs (vila que obtingué així mateix la primacia eclesiàstica el 1315). El 1368 Campanet aconseguí de constituir-se municipi i parròquia independents (que incloïen l’actual terme de Búger) i esdevingué vila reial. A la possessió de so na Pacs el 1945 foren descobertes unes coves naturals, molt visitades pel turisme ( coves de Campanet ). El municipi inclou el llogaret d'Ullaró; entre les possessions destaquen les de Biniatró, Monnàber, Santiani i Guebellí.
Campanet
© Fototeca.cat