Format a Vic, on cursà humanitats, filosofia i teologia, fou ordenat sacerdot el 1949. Exercí el ministeri i la docència en diversos indrets del bisbat de Vic, i el 1958 fou nomenat prefecte de filosofia del Seminari Major (1958). Després d’una estada a París (1963-66) dedicada a l’estudi i al treball social, el 1971 fou nomenat vicari de pastoral de la parròquia de Crist Rei de Manresa (Bages), on el 1966 havia estat traslladat. El 1973 fou nomenat bisbe de Girona (bisbat de Girona) en substitució de Narcís Jubany. De les realitzacions del seu bisbat, hom pot esmentar l’erecció de la Casa d’Espiritualitat de Banyoles (1974), la celebració de la primera Pasqua Jove al santuari de la Mare de Déu del Collell (1977), la constitució del primer Consell Pastoral Diocesà (1982), la creació de l’Institut de Teologia de Girona (1989), la visita del nunci apostòlic (1991), la remodelació territorial dels arxiprestats (1994), el Concili Provincial Tarraconense (1995-96), del qual fou responsable de catequesi i ensenyament, la creació de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona (1996), la restauració de la façana de la catedral de Girona (2000) i el Col·loqui Europeu de Parròquies (2001). A banda, durant l’any 1997 fou president del Centre d’Estudis Pastorals de Barcelona. A l’octubre d’aquest any fou rellevat per Carles Soler i Perdigó i passà a ser administrador apostòlic, i al desembre fou nomenat bisbe emèrit. És autor d’escrits pastorals (Qui és Jesús, 1981; El poble del parenostre, 1983).
Jaume Camprodon i Rovira
Conferència Episcopal Espanyola
Eclesiàstic.