La vella Caracas ocupa l’oest de la vall, i en la seva ràpida expansió a partir de 1945 s’ha annexat a altres centres urbans. Al costat d’edificis alts i moderns, contrasten barris extensos de cases amb jardins. Altres barriades d’habitatges mísers cobreixen els vessants de les muntanyes, resultat de la immigració en massa dels anys seixanta, atreta per la industrialització i altres fonts de treball. El creixement més important de població ha estat assolit per la seva àrea metropolitana, que comprèn part del districte de Sucre. Principal centre comercial del país i nucli industrial (teixits, arts gràfiques, pintures i esmalts, indústria alimentària), bé que hom tendeix a desplaçar la indústria a d’altres contrades. La ciutat utilitza el port de La Guaira, al Carib, i els aeroports internacionals de Maiquetía i la Carlota. Centre d’ensenyament superior: Universidad Católica Andrés Bello, fundada el 1953; Universidad Central de Venezuela, fundada el 1725; Universidad de Santa María, fundada el 1953; Universidad Nacional Abierta, fundada el 1977; Universidad Metropolitana, fundada el 1970, i Universidad Simón Bolívar, fundada el 1970. La ciutat, que té museus històrics, de belles arts i de ciències naturals, és el centre cultural més actiu de Veneçuela. És comunicada amb la resta del país per una excel·lent xarxa d’autopistes i carreteres. De l’època colonial resten pocs vestigis, ja que la ciutat fou malmesa per sismes, i la seva modernització, en el segle actual, ha fet desaparèixer vells edificis. Fundada per Diego de Lozada (25 de juliol de 1567) sobre un poblat d’indis caracas, fou anomenada inicialment Santiago de León de Caracas. L’any 1578 s’hi establí el governador Juan Pimentel i passà a ésser capital de Veneçuela. El seu desenvolupament resultà en principi dificultós a causa dels atacs dels pirates (el més important dels quals fou el de l’anglès Preston el 1595), però, en arrelar-hi el conreu del cacau, augmentà el seu comerç, i el 1725 hi fou creada la Compañía Guipuzcoana de Caracas, que obtingué el monopoli del comerç i desaparegué el 1785. El 1766 hi fou creada una intendència, primera al continent, i el 1785, una superintendència. La ciutat es revitalitzà amb la creació de l’audiència (1786) i del consolat (1792) per regular i fomentar el comerç. L’any 1797 hi tingué lloc un primer intent d’insurrecció patriòtic capitanejat per Manuel Gual i José de España. Durant la Guerra contra Napoleó, Caracas rebutjà el govern bonapartista i nomenà diputats, que constituïren, el 19 d’abril de 1810, la primera junta de govern de l’Amèrica Llatina, la qual reconegué com a rei Ferran VII. El 1811 es reuní a Caracas el primer congrés de Veneçuela (2 de març), i el 5 de juliol el país proclamà la seva independència. Un terratrèmol destruí la ciutat (març del 1812), la qual fou ocupada pels reialistes fins el 1821, que fou recobrada per José Francisco Bermúdez, general de Bolívar. Pel gener de 1830, en separar-se Veneçuela de la República de la Gran Colòmbia, Caracas esdevingué capital de la nova república.