i Jordi Carbonell i de Ballester | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Jordi Carbonell i de Ballester

Jordi Carbonell i de Ballester

filologia filol i ciències polítiques polít
Filòleg i polític.
Barcelona, 23 d’abril de 1924 — Barcelona, Barcelonès, 22 d'agost de 2016

Llicenciat en filologia romànica per la Universitat de Barcelona, fou lector de català a la Universitat de Liverpool (1950-52), i exercí com a secretari-redactor de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Secció Filològica del qual fou nomenat membre adjunt (1972), numerari (1982) i emèrit (1994). Del 1989 al 1995 en fou secretari i, en 1991-96, director de l’Oficina d'Onomàstica. Director de la Gran Enciclopèdia Catalana (1965-71) i professor a la Universitat Autònoma de Barcelona (1969-72) —d’on fou expulsat per raons polítiques—, fou membre fundador de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (1973); del 1976 al 1989 fou catedràtic de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Càller (Sardenya) i, aquest mateix any, fundà l’Associazione Italiana di Studi Catalani, que presidí (1992-95). Professor de la Universitat Catalana d’Estiu (1970-75), formà part de l’equip rectoral d'aquesta institució (1990-97).

De la seva aportació acadèmica, cal destacar-ne els estudis sobre Joan Roís de Corella (del qual edità l’Obra profana el 1973) i la cultura catalana del segle XVIII i del començament del XIX al Rosselló i a Menorca (La literatura catalana durant el període de transició del segle XVIII al segle XIX, 1977; i especialment l’obra de Joan Ramis i Ramis), sobre la cultura catalana a Sardenya (curador d'Els catalans a Sardenya, 1984) i, en general, la història social de la llengua. Fou, també, crític teatral de Germinabit i de Serra d’Or i autor d’una extensa introducció al teatre de Josep M. de Sagarra.

Políticament mantingué un independentisme inequívoc des dels inicis de la seva trajectòria als anys quaranta com a estudiant universitari, el qual vinculà a un compromís també clar amb la democràcia i, en el terreny socioeconòmic, a posicions esquerranes. Pel seu activisme catalanista (entès des de d'una perspectiva dels Països Catalans en el seu conjunt), demòcrata i antifranquista fou objecte de detencions i maltractaments. Tingué també un paper molt destacat en les grans iniciatives unitàries de l’oposició antifranquista: la Taula Rodona (1966), l’Assemblea d’Intel·lectuals a Montserrat (1970) i, sobretot, l’Assemblea de Catalunya (1971). El 1979 contribuí a impulsar el moviment de Nacionalistes d’Esquerra, amb el qual s’integrà, el 1984, dins l’Entesa de l’Esquerra Catalana fins el 1992, que deixà aquesta organització per ingressar a Esquerra Republicana de Catalunya, partit del qual fou president (1996-2004). L’any 2007 publicà el poemari Hortènsia i el 2010 les memòries Entre l’amor i la lluita. L’any 2014 rebé el premi Dignitat de la Comissió de la Dignitat i el 2016 el premi Pompeu Fabra de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.

Col·laboració: 
JBCC
Data de revisió: 
2016-08-23
Llegir més...