i Cardedeu | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Cardedeu

Panoràmica de Cardedeu
© Fototeca.cat
Municipi del Vallès Oriental, al centre de la depressió del Vallès.
Població: 
16.596 h
[2009]
Extensió: 
12 km2

Situació i presentació

Confronta al N amb els termes de Cànoves i Samalús i Sant Pere de Vilamajor; a l’E amb Sant Antoni de Vilamajor i Llinars del Vallès, al S amb la Roca del Vallès i a l’W amb les Franqueses del Vallès.

Només a ponent el terreny és lleugerament accidentat i el punt més elevat és a la serra de Sant Hilari (300 m d’altitud), al NW. Les terres més baixes són vora el pont de l’autopista AP-7 (175 m). Els terrenys d’aquestes serres de ponent són argilosos i eren aprofitats per dues bòbiles, ara desaparegudes, i per terrisseries.

El terme és travessat de nord a sud per la riera de Cànoves, anomenada també de Cardedeu i, en la seva capçalera, de Vallforners, afluent de la riera de Mogent. Els torrents del Pla, del Marital, del Folguerar i de Can Pelegrí porten les aigües del terme directament a la riera de Mogent.

A part de la vila de Cardedeu, cap de municipi, el terme comprén les caseries de la Coma, el Rieral i Sant Hilari i les urbanitzacions de Bellavista, les Canyes i Can Corbella, pràcticament integrades amb el nucli de Cardedeu. La caseria de Bell-lloc, tot i pertànyer al terme de la Roca del Vallès, utilitza la major part dels serveis del de Cardedeu.

La vila de Cardedeu és travessada de llevant a ponent per la carretera C-251 provinent de Granollers i que esdevé C-35 a Llinars del Vallès, per continuar vers Llagostera. Cardedeu es comunica també per les carreteres locals de Cànoves (1910), plantada de til·lers, de Dosrius (1932) i de la Roca (1953). Aquestes dues darreres enllacen amb l’autopista A-7 de Barcelona a la Jonquera, que corre a migdia del terme i arriva a travessar-lo en un petit tram. A la població hi ha estació de ferrocarril de la línea Barcelona-Portbou.

El lloc de Cardedeu és esmentat el 941 ( Carotitulo ), en un document que esmenta els límits d’una vila rural anomenada Riffà , en el qual la forma apareix falsament llatinitzada. Sembla que aleshores, per causa de les vacil·lacions ortogràfiques que registren els documents, la forma del topònim havia de ser l’actual, la qual, segons l’opinió autoritzada de Francesc de B. Moll, probablement prové de Car (quer) de Deu, que significa “penyal de font”.

La població i l'economia

A la primeria del segle XVIII (1719) la població (cardedeuencs) era de 765 habitants, que augmentaren fins a 1 693 h el 1857 gràcies a la prosperitat de l’agricultura. El 1900 hi havia a Cardedeu 1 533 h, xifra que al llarg del segle XX augmentà de manera progressiva fins a la dècada del 1960. El 1930 hi havia 2 477 h, el 1950, 2 619 h i el 1960, 3 156 h. A partir d’aquell moment, l’ascens demogràfic fou més notable, per causa en gran part de la immigració; així, l’any 1970 es registren 5 017 h, 6 114 el 1975, 7 240 el 1981, 9 040 el 1991 i 12 635 el 2001. L’any 2005 s’arribà a 15 018 h.

L’agricultura, malgrat perdre actius any rere any, continua tenint presència al terme. Les empreses de serveis, dedicades principalment a satisfer les demandes dels residents i estiuejants del municipi, i les indústries existents de diferents sectors d’activitat i que ocupen un nombre força considerable de treballadors, tenen cada cop més importància en l’economia del municipi.Les principals produccions agrícoles són l’ordi, el blat i el farratge. La vinya, que l’any 1950 encara ocupava 22 ha, ha anat despareixent. Els últims anys del segle XX és produí un augment considerable de les terres de regadiu, que representaven ja més de la meitat de la superfície conreuada. Els conreus aprofiten les aigües de la Riera, que administra la Comunitat de Regants entre els termes de Cardedeu i Cànoves i Samalús, o bé capten les aigües del subsòl per mitjà de bombes. Hi ha, a més, extensos vivers amb plantes i arbres de jardí. Es cria bestiar porcí, boví i oví.Pel que fa a la indústria, les principals empreses pertanyen als sectors tèxtil, del plàstic, dels productes abrasius, metàl·lúrgic, de la il·luminació, dels mobles, del paper i cartró i químic. Gran part d’aquestes empreses estan insal·lades als polígons industrials del sud i a la zona industrial el Marital.

Les antigues fires de bestiar desaparegueren després del 1956, però es manté vigent la de Sant Isidre, que s’escau el cap de setmana immediat al dia 15 de maig i de la qual hi ha constància des de l’època medieval, ja que va ser instituïda per Jaume I el 1272, si bé va ser actualitzada el 1984. Consisteix en exposicions de les diverses empreses del terme i en concursos de bestiar, principalment cavallí i boví; s’hi fa també una mostra de productes artesans, maquinària i vehicles agrícoles. Per Nadal s’escau la Fira de Nadal i del Torró Artesà, que exposa productes típics del temps i artesania. El mercat setmanal, d’origen medieval, des del 1925 se celebra el dilluns.

Quant als serveis educatius, l’oferta bàsica d’ensenyament es completa amb la possibilitat de cursar estudis de batxillerat en un centre que té la seu al remodelat edifici del Seminari Dominicà, inaugurat l’any 1953 i abandonat el 1976 per manca de vocacions. Pel que fa als serveis mèdics, hi funciona el centre d’atenció primària (CAP) Can Llibre.

La vila de Cardedeu

La vila de Cardedeu (15 561 h agl [2006]; 195 m d’altitud) és situada a l’esquerra de la riera de Cànoves. El creixement del nucli urbà, especialment durant els darrers anys del segle XX, absorbí els barris de la Creu, de la Riera, l’Estalvi, la Granada i el Poble-sec. De l’època medieval, quan es constituí el nucli urbà originari, resten només la testera de l’esglesiola romànica encastada en el mur N de l’església actual, i la capella de Sant Corneli, esmentada l’any 1190, darrere l’absis del temple. Dels segles XVII i XVIII resten alguns portals adovellats i algunes masies amb finestres sota l’arc conopial amb llinda plana. Les altres construccions antigues han anat desapareixent en formar-se la vila moderna actual. Així, el 1915, quan s’urbanitzà la plaça de Sant Joan, s’enderrocà la casa dels Lledó, cognom del qual ja es parla en la carta de poblament del 1272. De la fleca vella tenen interès el balcó i la finestra d’arc carpanell, datada del 1550.

L’església parroquial de Santa Maria de Cardedeu fou construïda entre els segles XVI i XVII sobre una d’antiga esmentada ja el 1012, i també en documents posteriors. Entre aquests n'hi ha un del 1159 de Ramon Berenguer IV, cedint un molí i unes terres, que fou signat a Santa Maria de Cardedeu. La façana, de grans dimensions, és inacabada; l’any 1971, quan s’anava a col·locar la cornisa, morí Mn. Joan Roldan, impulsor de l’obra de reconstrucció del temple. El 1989 es van restaurar les façanes del cantó nord i la principal, i es van estucar els flancs de la portalada i la part de sobre del timpà amb esgrafiats florals. En la portalada, del 1780, hi ha un timpà amb l’Assumpció de la Verge, sostingut per dues cariàtides, lliris, cardots, fruites, coloms i l’escut de la vila en forma de cor. L’església fou robada l’any 1815 i espoliada tota la seva orfebreria, incendiada l’any 1873 i novament el 1936. El prebisteri està decorat amb pintures de Josep M. Masseguer, i la capella del Sagrament ho és amb pintures al fresc d’Antoni Vila Arrufat (1894-1989). Les imatges són modernes, dels anys 1940-1960. Presideix l’altar major la imatge de la Verge Maria, patrona de la parròquia. Hi ha dos altars frontals i capelles laterals a cada banda de la nau. Encastades al mur septentrional de l’església, vora el campanar, es conserven restes de l’església romànica del segle XII. La capella de Sant Corneli, darrere l’absis de l’església parroquial, que és esmentada el 1190, ha esdevingut sala municipal d’exposicions. La del Sant Crist de l’Hospital és del 1699.Un dels monuments més característics de la vila és la creu de terme que es troba a l’entrada de la població, venint de Granollers, un cop passat el pont de la via. Descansa damunt una columna salomònica sobre una base circular de tres graons, on hi ha una inscripció que invita els caminants a fer penitència per a guanyar quaranta dies de perdó, l’escut de la vila, les deixuplines de la Passió, i on figura l’any 1679, en què fou erigida. Hi havia tres altres creus, sortint de la vila, camí de Cànoves, de Sant Antoni de Vilamajor i de Llinars, però desaparegueren en fer-se l’eixample urbà. Hi ha altres monuments diversos: un monòlit dedicat al mestre Clavé, un monument commemoratiu del centenari de la fundació de la germandat La Santa Espina i un monument dedicat a la sardana. Una plaça, amb un monument i dues fonts, amb la inscripció A Cardedeu , va ser dedicada a la vila pel Sr. Joan Amat, que fou alcalde de Barcelona (1901-1902). La plaça de la Porta Oberta, a l’entrada de la vila venint de Cànoves, amb un monument de línies modernes, fou sufragada pel cardedeuenc Josep Rosàs (1933-1986). Al parc dels Pinetons, com un altre monument, es conserva la soca dels Tres Pins, arbre centenari que fou abatut per un temporal el 1963.

L’any 1877 es féu la primera millora urbana: l’obertura del carrer de Sant Antoni que comunicà la plaça amb l’estació. El 1880 es començaren les primeres cases d’estiueig i el 1883 es construí la Vil·la Borrell, la primera torre voltada de jardí. A partir d’aquell moment, Cardedeu s’anà convertint en una població d’estiueig. El 1914 arribà l’electricitat i immediatament s’obrí la primera fàbrica de teixits, la Fàbrica Vella. Els arquitectes que han fet les torres més característiques són Eduard Balcells, Ramon Puig i Gairalt, Manuel Raspall i Josep M. Ros Vila. Manuel Raspall, a més, dirigí la construcció del cementiri, on s’han seguit sempre les seves directrius emprant la pedra de granit i el ferro forjat. L’any 1920 s’inaugurà el Camp d’Esports (municipal des del 1953) i el 1925 ho fou el Gran Casino del Vallès. El 1931, el bosquet dels Pinetons, d’1,8 ha, fou convertit en parc municipal (actualment alberga també instal·lacions socials i esportives). El 1976 s’amplià amb 0,875 ha més a l’altre costat de la riera, on hi ha els Jardins Pompeu Fabra, amb un pont i una passera per als vianants que uneixen els dos costats del parc. L’any 1953 s’adquirí l’edifici on ara hi ha la casa de la vila i s’asfaltaren els carrers i les places cèntriques, molts dels quals són ombrejats per plàtans, moreres, aurons o til·lers.

La cultura i el folklore

Entre les institucions culturals cal mencionar, en primer lloc, el Museu-Arxiu Tomàs Balvey, dedicat a la figura del seu promotor, l’historiador local Tomàs Balvey i Bas (1865-1954), últim representant d’una família d’apotecaris que tingueren farmàcia oberta a Cardedeu des del segle XVII. La col·lecció fou instal·lada el 1975 al Casal Daurella, que també hostatja la Biblioteca Popular Marc de Vilalba i el Casal de Cultura Dr. Daurella. L'element més destacable del museu és, sens dubte, la Farmàcia Balvey, establerta l’any 1812, una de les més complertes i ben conservades del país: es conserven encara els continguts dins els pots, juntament amb altres atuells, alambins i flascons; l'any 2012 s'inaugurà la nova museografia de la farmàcia. Altres seccions del Museu-Arxiu estan dedicades a l’etnologia, l’art, l’arqueologia i la història local, així com a les ciències naturals, amb especial dedicació per la botànica. L’Arxiu Balvey conserva un fons de pergamins (des del segle XI) i documents relacionats amb Cardedeu i la comarca de gran valor històric.

Altres institucions culturals són l’Esbarjo (1933), local de cinema i teatre; la torre Granés (adquirida per l’ajuntament el 1973), on s’estatja el Casal del Jubilat i els estudis de Televisió de Cardedeu (primera televisió local de Catalunya, emet des del 7 de juny de 1980), el Casino de Cardedeu (1958), obert només a l’estiu, el saló de ball municipal (1964) i el cinema teatre municipal (1969).Les principals celebracions de la vila s’escauen el Divendres Sant i el Dilluns de Pasqua Florida, per l’abril; l’esmentada Fira de Sant Isidre, al maig, i la festa major, en honor de l’Assumpció de la Verge, el dia 15 d’agost. Pel que fa als aplecs, es destaca l’aplec a l’ermita de Sant Hilari, el diumenge pròxim al 13 de gener, i l’aplec sardanista que té lloc el tercer diumenge de juny.

Són típics de Cardedeu uns secalls anomenats borregos , que, encara que també es fabriquen en altres poblacions, han arrelat força en aquesta població, de manera que el nom del bescuit va sempre unit al de Cardedeu.

Farmàcia Balvey (2012)
© Museu Arxiu Tomàs Balbey de Cardedeu

Altres indrets del terme

El terme parroquial de Cardedeu no coincideix a migdia amb el municipi, puix que hi ha dos carrers i dues masies del terme que pertanyen a la parròquia de Sant Esteve del Coll (del municipi de Llinars), mentre que la masia i antiga quadra de Vilalba i la masia i antic castell de Bell-lloc, amb tres masies més, del municipi de la Roca del Vallès, pertanyen a la parròquia de Cardedeu.De les capelles o monuments dispersos pel municipi de Cardedeu es destaca la capella de Sant Hilari, a la serra del seu nom, al NW del terme; conservava una campana del 1416, refosa modernament. S'hi fa un aplec el segon diumenge de gener. Entre Can Ribes i Can Sila, a migdia del terme, vora la riera de Cànoves, hi ha una capelleta amb el Sant Crist, que fou feta erigir per la devota Anna Garí el 1737. De l’antiga capella de Sant Salvador dels Prats, que era situada vora de Can Pelegrí, a l’extrem SW del municipi, no en resten més que dibuixos i fotografies, ja que desaparegué el 1897; la capella era documentada des del 1073.

A migdia del nucli urbà de Cardedeu, dalt un turó, hi ha la creu de la Serreta. Malgrat que no té valor artístic, és record de la Missió del 1928 i assenyala, en un indret que és visible de molt lluny, on comença l’enclavament de Vilalba, del terme de la Roca del Vallès, i on acaba el terme de Cardedeu.

A la confrontació amb el terme de Llinars hi ha el dolmen de Pins Rosers, megàlit format per tres pedres, una de dreta i les altres dues enterrades, voltades per un cercle de set menhirs formant un cromlec. La imaginació popular ha inventat moltes llegendes sobre aquest dolmen, que anomena Pedres del Diable. Joaquim de Mercader, comte de Bell-lloc, va excavar sense cap resultat positiu al voltant del dolmen, segons ell mateix relata en les seves memòries.

A la darreria del segle XIX es trobaren al pla de Rifanyès molts trossos de ceràmica, teules planes, paviments, una mena de banys o piscines, i el 1907, un pagès, quan canalitzava l’aigua d’una sínia, en fer una excavació, trobà trossos de teula plana, lloses de metre quadrat, peces octagonals, tubs de terra cuita per a conduir les aigües, moles i marbres. El Sr. Tomàs Balvey, fundador del museu abans esmentat, en prosseguir les excavacions, va trobar les parets d’una sala amb un paviment de mosaic format per tessel·les de tres i quatre centímetres, formant ones concèntriques. Un cop fotografiades aquelles restes, foren una altra vegada enterrades. L’any 1981, en fer-se les obres d’adreçament del torrent Llibre, es trobaren, en aquell lloc, peces de ceràmica, de terrissa, de rajols i teules, un gran decantador d’aigua per a transvasar l’aigua del torrent, i una gran peça per a aconduir l’aigua de 80 cm de longitud. Totes aquestes troballes confirmen l’existència en aquell lloc, prop de l’encreuament de camins antics, d’un hàbitat antic a la dreta de la riera de Mogent, on ara s’estén el pla de Cardedeu.

La història

El lloc i la seva parròquia de Santa Maria, documentada des del 1012, pertanyien al terme del castell de Vilamajor, dels més importants d’aquesta part del Vallès. El poblament originari de la zona, segurament disseminat en viles rurals i masos (s’esmenten la vila de Rifà, la vila de Brugueres, Vilalba, Molnells i Pulchroloco–Bell-lloc–), havia de transformar-se i adquirir un caràcter marcadament urbà quan Jaume I atorgà privilegi als seus habitants d’exempció dels mals usos el 1262, creà la batllia el 1265 i, sobretot, quan el mateix monarca atorgà el 1272 una carta de poblament que contenia una sèrie de privilegis. S'hi establia que la nova vila havia de ser emmurallada i travessada per l’antic camí de Barcelona a Sant Celoni i que havia de celebrar mercat i fira periòdicament. A més s’eximia la població de diversos impostos. Per a comprendre aquestes disposicions, cal tenir en compte que el rei tenia necessitat de disposar d’un centre estratègic a la sortida del Vallès, en una zona de caràcter marcadament senyorial; això a part del fet que la vila de Granollers era de domini episcopal. L’any següent, Jaume I escrivia als batlles de la rodalia exigint-los l’assistència dels veïns al mercat de Cardedeu. Jaume II, el 1311, concedí que el mercat fos traslladat al diumenge i, més endavant, Pere III manà que se celebrés el dimecres.

El municipi de Vilamajor, amb les seves parròquies de Cardedeu, el Fou i Santa Susanna, fou alienat posteriorment per la corona. El 1384 fou subscrit un pacte entre els prohoms de les dites parròquies i els consellers de la ciutat de Barcelona, en virtut del qual el municipi passà a ser carrer de Barcelona i a gaudir dels privilegis del Recognoverunt proceres, a fi que el municipi es veiés lliure del jou feudal de Bernat (IV) de Cabrera, vescomte de Cabrera, senyor d’Hostalric i de Montsoriu i, més tard, comte de Mòdica. Aquest pacte fou sancionat pel rei Pere III en un document subscrit a Fraga, i, nou anys després, el seu fill Joan I, segons un pergamí del 1393 del Museu Municipal, signat a Tortosa, confirmà el privilegi de carrer, afegint-hi el de membre. Segons les Rúbriques de Bruniquer, Cardedeu ja havia esdevingut carrer de Barcelona el 1343.

La parròquia de Cardedeu formà part de la Universitat de Vilamajor fins el 1599, quan el rei Felip III concedí la separació. Des de llavors, Cardedeu constituí municipi propi.

A la guerra dels Segadors, juntament amb d’altres poblacions del Vallès, Cardedeu fou objecte de saqueigs, incendis i sacrilegis en el mateix temple parroquial, com també d’altres excessos de les tropes castellanes. A la guerra de Successió, Cardedeu va restar de la part del rei arxiduc Carles. A la guerra del Francès foren incendiats els masos de Can Bas, Can Font de la Perera i altres, i el 16 de desembre de 1808 es lliurà, al torrent del Fou, entre Cardedeu i Llinars, un combat entre els francesos de Saint-Cyr i els espanyols comandats per Vives i Reding. Amb el nom de batalla de Cardedeu, Jean Charles Langlois reproduïa en gravat el dit combat dins el seu Voyage pittoresque et militaire en Espagne. La batalla fou guanyada pels napoleònics, els quals tingueren pas franc per a socórrer els francesos bloquejats a Barcelona, després del Bruc i de Bailèn, i així s’acabà el setge de la ciutat, que havia durat quatre mesos.

El 1873, l’any de la Primera República, els carlins entraren a Cardedeu en diverses ocasions, en una de les quals, el 28 de maig, cremaren els arxius municipals. El dia 6 de novembre tornaren a la vila, comandats pels seus capitostos, Miret i Huguet, i incendiaren l’església, la casa de la vila, la casa del batlle i l’estació, mentre que una quarantena de liberals es refugiaren al campanar. Els reforços del batalló de Tarifa, de Granollers, que els havien de socórrer, es retiraren covardament sense donar-los ajuda. Aleshores, els assetjats al campanar es rendiren, però no els fou respectada la vida, com se'ls havia promès, sinó que foren afusellats al cementiri de Vilamajor. Al poble li fou duplicada la contribució que exigien i li fou imposada una multa d’onze mil duros.Durant aquests anys que hem referit, també hi ha hagut fets calamitosos. Així, el 25 de maig de 1448, un terratrèmol que tingué l’epicentre entre Cardedeu i Llinars, i que al Vallès produí 104 víctimes, entre morts i ferits, a Cardedeu ocasionà destrosses al campanar i a la casa dels beneficiats, com també l’enderrocament de diverses cases. Amb les pluges excepcionals caigudes el novembre del 1776 i repetides el novembre del 1777, la riera no pogué engolir les aigües i, a l’altura de Can Canyes, la rierada seguí la línia recta i va inundar tots els carrers de la vila.

Col·laboració: 
PCD
Data de revisió: 
2013-02-19
Llegir més...