De família noble, sembla que abandonà el clergat i fou conseller de Raimon VI de Tolosa, i també serví a Raimon VII, però, quan Tolosa passà als francesos, trobà refugi a Montpeller. Tota la seva obra conservada és satírica i fou escrita entre el 1216 i el 1271, en els moments de la croada contra els albigesos i de la invasió francesa d’Occitània. Els seus sirventesos són de tema polític, social i moral. Profundament religiós, atacà els abusos i la corrupció del clergat, que anomenava “messatge d’Anticrist”, dels rics i dels invasors francesos, amb una violència i una acritud que el caracteritzaren. En una faula narrativa plantejà la humanitat com un asil d’alienats, on l’home sensat i just és acusat de boig. Mogut probablement per un desengany amorós, atacà l’amor cortès (enfront del qual proposà el “fin amors”) com una de les causes de la decadència moral i mostrà una forta misogínia. La seva poesia, situada entre la de Marcabrú i la de Bertran de Born, denota un gran enginy i domini del llenguatge, especialment el col·loquial i els modismes populars.