D’antuvi continuà la mateixa línia de rebel·lió del seu progenitor, en les revoltes del qual havia participat. Fou un dels caps del moviment nobiliari del 1280, que acabà amb la desfeta de Balaguer i el seu empresonament. Tornat a la gràcia reial el 1281, es convertí en fidel col·laborador de Pere el Gran i fou un dels seus capitans en la defensa contra la invasió francesa del 1285. Es distingí especialment en la direcció de la defensa de Girona. Més tard serví amb eficàcia els reis Alfons II i Jaume II. Frederic II de Sicília intentà, en va, de portar-lo als seus rengles. El 1297 fou un dels tres jutges al plet successori del Pallars. El 1302, mort el seu cosí germà Roger Bernat III de Foix, fou conseller del seu fill Gastó I. Tingué una actuació molt positiva en la successió de les baronies de Montcada. Les bones relacions amb la corona estigueren a punt de trencar-se el 1319, quan reclamà del novell comte d’Urgell, Alfons, l’hereu del tron, diversos castells urgellesos; tanmateix, cedí en les seves pretensions. Fou casat, successivament, amb Toda Pérez de Urrea i amb María Álvarez de Haro, vídua de Felip de Castre, baró de Castre, però visqué molts anys amistançat amb Flor de Pontiac, que li donà diversos fills. Fou enterrat a Poblet, al primer dels grans monuments sepulcrals familiars.