Primer duc de Cardona (Joan Ramon Folc IV de Cardona) i primer marquès de Pallars (1491-1513), vescomte de Vilamur, gran conestable i almirall d’Aragó, comanador de Barcelona a l’orde de Sant Joan, fill de Joan Ramon Folc III i de Joana d’Urgell. A 16 anys fou un dels defensors del príncep Ferran i la reina Joana a la força de Girona (1462). La seva joventut transcorregué en la guerra civil lluitant al costat del seu pare i del príncep Ferran de Girona. El 1467, mort Bernat Joan de Cabrera, li fou donada la conestablia de la corona. El mateix any entroncà amb la família reial pel seu matrimoni amb Aldonza Enríquez, tia del príncep Ferran, dotada amb les rendes d’Elx i Crevillent. Com a net de Jaume el Dissortat, les autoritats del Principat consideraren la seva candidatura a la corona abans d’oferir-la a Renat d’Anjou (1466), però el conestable continuà fidel als Trastàmara i lluitant per ells. El 1467 caigué presoner en l’acció de Viladamat. Acabada la guerra, fou diputat del general (1473-76) i una de les màximes personalitats polítiques del Principat. Actuà intensament a les corts en 1473-79. Negocià la submissió del comte de Pallars, cosí seu (1480), però després dirigí amb el seu pare la conquesta del comtat (1484), així com també la campanya contra els remences. A la mort del seu pare, el 1486, fou fet comte de Cardona i de Prades i baró d’Entença. El 1491 fou fet marquès de Pallars i duc de Cardona, dignitats fins aleshores reservades als prínceps de la sang. Entre el 1485 i el 1491 tingué al seu servei el poeta rossellonès Francesc Moner.