Fill i successor de Carles V. Menor d’edat, el govern fou dominat pels seus oncles, els ducs Lluís I d’Anjou, Felip l’Ardit de Borgonya, Joan de Berry i Lluís II de Borbó, els quals utilitzaven els recursos del país en benefici propi. El 1388 assumí personalment el govern; el 1392 sofrí el primer atac de follia, malaltia que s’agreujà malgrat èpoques de remissió, i el poder passà de nou als oncles del sobirà, entre els quals s’imposà Felip I l’Ardit. Les topades entre els interessos encontrats de Lluís d’Orleans, germà de Carles VI, i dels ducs de Borgonya (Joan Sense Por, des del 1404) originaren els bàndols enemics dels armanyaguesos i dels borgonyons, que provocaren la guerra civil i el pas dels borgonyons al costat anglès. Enric V d’Anglaterra havia desembarcat el 1415 a França i obtingut la ressonant victòria d’Azincourt; en la campanya iniciada el 1417 ocupà Normandia. Felip el Bo, duc de Borgonya, obligà Carles VI a signar el tractat de Troyes (1420), pel qual Enric V fou reconegut hereu del regne de França.