De temperament rebel i bel·licós, fou un dels barons desafectes a Jaume I de Catalunya-Aragó. Malferí el batlle del Rosselló, Ramon de Pompià; l’infant Pere, com a procurador general del regne, l’assetjà al seu castell d’Hostoles (1258) i el vencé. Fou enviat com a ambaixador a Tlemcen (1267), d’on fou alcaid dels cristians. Retornà a Catalunya, on s’adherí a la rebel·lió dels nobles contra Pere el Gran, i caigué presoner a Balaguer (1280). Perdonat pel rei, des de llavors li fou fidel, i l’acompanyà a Alcoll, a l’expedició de Sicília (1282) i a la campanya de l’Empordà (1285), on fou conseller militar de l’infant Alfons. Fou el cap dels exèrcits de Jaume II i de Frederic de Sicília en les guerres contra els Anjou; intervingué en la defensa de Gagliano, on vencé els ‘cavallers de la mort’ francesos, i alliberà Catània del setge de Robert d’Anjou. Fou nomenat governador de Calàbria i comte de Catanzaro (1297). Tornà a Catalunya després de la pau de Caltabellotta (1302) i sembla que visqué fins a noranta anys. D’ell digué el cronista Ramon Muntaner que era un dels millors cavallers del seu temps, tot comparant-lo a Lancelot.