i compromís de Casp | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

compromís de Casp

El compromís de Casp

història hist
Nom donat a la declaració de successor del rei Martí I de Catalunya-Aragó en el tron de corona catalanoaragonesa, feta a la vila aragonesa de Casp el 24 de juny de 1412 pels jutges elegits pels parlaments del Principat de Catalunya i dels regnes d’Aragó i de València.

De fet, el veritable compromís fou la decisió, presa pels representants del Parlament català i l’aragonès d’Alcanyís, en aquesta darrera vila, el 15 de febrer de 1412, de delegar en uns jutges o compromissaris la facultat de fer aquella declaració. El rei Martí, mort sense hereu legítim directe el 31 de maig de 1410, no havia designat successor en vida perquè confiava d’obtenir la legitimació del seu nét directe, l’infant Frederic d’Aragó i de Sicília, fill natural del seu fill Martí I de Sicília, rei de Sicília, mort sense fills legítims el 1409; també influí en la vacil·lació del rei la pressió d’un grup de magnats que reclamava la successió per al príncep Lluís III de Provença, fill de Violant d’Aragó (filla de Joan I) i de Lluís II de Provença, rei de Nàpols.

Sense aquestes circumstàncies, la successió hauria recaigut en el parent més pròxim per línia masculina: el comte Jaume II d’Urgell, besnét d'Alfons III de Catalunya, que ja havia estat nomenat governador general de la corona, càrrec involucrat a l’hereu del tron. Però Jaume d’Urgell tenia molts enemics entre els magnats aragonesos i entre una minoria de prohoms catalans, com el governador de Catalunya Guerau Alemany de Cervelló i de Queralt. Així mateix, com a membre de la vella noblesa territorial, tampoc no entusiasmava l’alta burgesia, sobretot la de Barcelona i Lleida. Aquesta reeixí a evitar que el comte d’Urgell es pogués llançar a fer actes de sobirà, i obtingué del rei moribund una resposta afirmativa, expressada en dues ocasions, el 30 i el 31 de maig, amb el monosíl·lab hoc, que la successió recaigués en aquell a qui per justícia correspongués.

Aquesta declaració, l’acta original de la qual no degué existir mai (el protonotari Sescomes sempre es negà a presentar-la al Parlament i es limità a enviar-ne trasllat), situà Jaume d’Urgell al mateix nivell que els altres parents que podien al·legar drets successoris. Així hagué de renunciar la governació general dels regnes, que restaren de fet sota l’autoritat dels tres governadors, dos dels quals, el del Principat i el d’Aragó (Roís de Liori), eren enemics seus. La idea de reunir un parlament general dels regnes per declarar en justícia la persona del successor, o bé per determinar el procediment de tal declaració, sofrí moltes dilacions.

D’antuvi el governador de Catalunya no convocà el Parlament català fins el 31 d’agost, amb l’esperança de donar temps a la legitimació papal de Frederic de Luna. Aquesta es produí el 20 d’agost, però limitada a la successió de Sicília. Aviat la causa d’aquest infant pobre i sense suport internacional fou deixada de banda, i tots els enemics de Jaume d’Urgell es decantaren ben aviat per Lluís d’Anjou. La tasca del Parlament del Principat, reunit a Barcelona des del 25 de setembre de 1410, es desenvolupà malgrat l’obstrucció practicada per la minoria francòfila del braç militar, però als regnes d’Aragó i de València les bandositats nobiliàries s’imbricaren en l’afer successori, que revestí un caràcter molt violent, i donaren lloc a la reunió de parlaments rivals, cadascun dels quals pretenia ésser legítim.

A Aragó, el bàndol dels Urrea es declarà francòfil, mentre que els seus rivals, els Luna, eren urgellistes. I al Regne de València era urgellista la facció dels Vilaragut davant la dels Centelles. El primer de juny de 1411 la mort de l’arquebisbe de Saragossa García Fernández de Heredia, acèrrim francòfil, a mans del cap urgellista Anton de Luna, féu donar a l’afer un tomb decisiu. Els enemics aragonesos de Jaume d’Urgell giraren els ulls vers un nou candidat fins aleshores poc qualificat: el regent de Castella, Ferran I de Catalunya-Aragó, fill d’una filla de Pere III, que podia disposar de recursos militars i financers molt més pròxims i superiors que el llunyà Lluís d’Anjou i que era home de remarcable habilitat i experiència de govern.

Amb l’excusa de protegir els parents de l’arquebisbe, Ferran introduí a Aragó forces militars castellanes i en situà d’altres a la frontera de València. Jaume d’Urgell intentà d’oposar a aquestes forces contingents gascons, però en desistí davant les enèrgiques comminacions del Parlament del Principat. Seguint l’exemple dels aragonesos, els antiurgellistes del Regne de València es decantaren també per Ferran de Castella, i aviat seguiren també aquest camí els francòfils del Principat.

La burgesia barcelonina, fins aleshores vacil·lant, ja que detestava el pretendent francès molt més que no detestava Jaume d’Urgell, trobà també en Ferran, home nou i poderós, el seu candidat. Des que, a la fi de l’estiu del 1411, el Parlament del Principat es traslladà a Tortosa, per tal d’ésser més a prop de l’aragonès, reunit a Alcanyís (amb exclusió dels elements urgellistes reunits a Mequinensa), i dels dos parlaments valencians, reunits a Traiguera (els antiurgellistes) i a Vinaròs (els urgellistes), la qüestió restà essencialment reduïda a Jaume d’Urgell i a Ferran de Castella.

El 23 de desembre el Parlament del Principat delegà en una comissió de vint-i-quatre persones, vuit per braç, la decisió sobre tot el que fos acordat a Alcanyís pels representants del Principat i d’Aragó (la divisió entre els valencians els privà de concórrer a Alcanyís, mentre que els representants de Mallorca foren rebutjats pels aragonesos). El 23 de gener de 1412 el papa Benet XIII, que vivia refugiat a Peníscola, aconsellà que fos elegit un petit nombre d’experts de cada regne amb facultat de designar el successor; aquest consell fou acceptat, i el 15 de febrer fou acordat a Alcanyís que nou jutges, tres per regne, reunits a la vila papal de Casp, examinessin els drets dels diversos candidats i procedissin a declarar el successor per majoria de vots, bé que dins aquesta majoria hi havia d’haver almenys un vot de cada regne.

El Parlament aragonès d’Alcanyís delegà en el governador Roís de Liori i el justícia Juan Ximénez Cerdán la facultat de proposar els jutges que després haurien d’aprovar els parlaments del Principat i del Regne de València. En aquests moments fou decisiva la intervenció del papa Benet (l’aragonès Pero Martines de Luna). Alarmat per una proposta del rei de França i els Anjou al Parlament del Principat oferint la unió de la corona catalanoaragonesa, d’Anjou i de Provença sota el petit fill de Violant, el papa, influït per Vicent Ferrer, ambaixador seu prop de Ferran de Castella, cregué que l’elecció d’aquest darrer li asseguraria l’obediència de Castella i de Catalunya-Aragó (els Anjou es mantenien en l’obediència del papa Joan XXIII, i Jaume d’Urgell intentava una tímida aproximació al papa de Roma Gregori XII).

Així, la nòmina de jutges feta per Liori i Cerdán comprenia una majoria d’elements addictes al papa Luna, i, per tant, a Ferran de Castella, és a saber, els tres pel Regne d’Aragó: Domènec Ram, bisbe d’Osca, Francesc d’Aranda, donat cartoixà de Portaceli, i el jurista Berenguer de Bardaixí(a sou de Ferran); dos del Regne de València: Vicent Ferrer i el seu germà Bonifaci Ferrer, prior de Portaceli; i dos del Principat: Pere de Sagarriga i de Pau, arquebisbe de Tarragona, i el jurista Bernat de Gualbes, conseller de Barcelona. Només el tercer dels jutges pel Principat, Guillem de Vallseca, i el tercer del Regne de València, Gener Rabassa, juristes de fama, es podien considerar lliures de compromisos.

Malgrat tot, l’aprovació d’aquesta nòmina per part dels vint-i-quatre del Parlament del Principat topà amb dificultats, però la decisió de Benet XIII decantà el clericat, i la nòmina fou íntegrament acceptada, tot i les protestes irades dels delegats de Lluís d’Anjou i de la noblesa urgellista. D’altra banda, el 27 de febrer es produí un altre fet fatal a la causa de Jaume d’Urgell. Les forces castellanes entrades al Regne de València, en conjunció amb les dels Centelles, esclafaren a Morvedre la host dels Vilaragut, del governador de València, Arnau Guillem de Bellera, i de la ciutat de València, amb un gran nombre de morts —entre els quals hi havia el mateix governador— i de presoners. Sota aquesta impressió, els vint-i-quatre del Principat aprovaren el 13 de març la nòmina dels jutges d’Alcanyís, i l’endemà el nou Parlament del Regne de València, eliminada l’oposició, acceptà també la llista. Des d’aquest moment, pràcticament, l’elecció del successor del rei Martí ja era feta.

Reunits a Casp des del 29 de març, els jutges escoltaren els al·legats dels diversos candidats, els esmentats Jaume d’Urgell, Lluís d’Anjou, Ferran de Castella, Frederic de Luna i Alfons de Gandia i d’Arenós, duc de Gandia, besnét per línia masculina de Jaume II de Catalunya-Aragó, que acabava de succeir, com a candidat, el seu pare, Alfons de Gandia i de Foix, mort el mateix any 1412; també presentà a darrera hora la seva candidatura l’ancià comte Joan de Prades i de Foix, germà d’Alfons de Gandia el Vell. Vallseca no es presentà al conclave fins el 22 d’abril, i Rabassa simulà, sembla, un atac de bogeria per tal de poder-se'n retirar, i fou substituït pel també jurista Pere Bertran.

El 24 de juny els compromissaris pronunciaren la sentència: votà, en primer lloc, Vicent Ferrer a favor de l’infant Ferran, vot seguit pels de Ram, Bonifaci Ferrer, Bernat de Gualbes, Aranda i Bardaixí. Assegurada ja pel vot de Gualbes l’elecció de Ferran, l’arquebisbe Sagarriga donà un vot de compromís a Alfons de Gandia i a Jaume d’Urgell conjuntament, Vallseca votà Jaume d’Urgell i, finalment, Bertran excusà el seu vot al·legant manca de temps per estudiar l’afer. El dia 28 de juny fou publicada solemnialment la sentència que instal·lava a la corona catalanoaragonesa la nova dinastia dels Trastàmara. La decisió fou àmpliament acceptada i la revolta posterior (1413) de Jaume d’Urgell tingué, de fet, pocs partidaris i fou fàcilment vençuda per Ferran.

El compromís de Casp ha estat molt diversament judicat pels historiadors. Correntment presentat com una prova de seny i de pacifisme, per d’altres fou una veritable “iniquitat”, una claudicació de Catalunya davant Aragó, el començament de la seva desnacionalització. Fins i tot hom hi ha volgut veure una manifestació de la tendència vers la unitat política de la península Ibèrica. Per a Jaume Vicens i Vives, la causa de Ferran prevalgué sobre la de Jaume, no pas perquè presentés més títols jurídics, sinó perquè una minoria decidida la sabé imposar per tal com era la darrera sortida possible al problema plantejat per la claudicació de Martí l’Humà: aquest havia pogut donar el 1410 una solució catalana, amb el comte d’Urgell com a successor seu.

A l’octubre del 2010, als arxius de la Biblioteca de la Universitat de València, fou descobert el document original de les deliberacions que culminaren amb el compromís, classificat per error en la documentació del segle XVI. Escrit el mateix any 1412, anteriorment només hi havia constància de tres còpies d’aquest document, dipositades a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i de la Catedral de Sogorb. El paleògraf Francesc Gimeno Blay, autor del descobriment, procedí a la restauració i edició del text.

Col·laboració: 
SSo
Llegir més...