El conjunt monàstic
El monestir va ser edificat amb pedra calcària local extreta del cantó sud d’aquesta península; de fet, uns 300 m abans d’arribar-hi es poden veure els talls que els picapedrers van fer a la roca. El primer que es va construir va ser un mur de contenció que reforçava el perímetre rocós sobre el qual s’havia d’assentar la nova construcció. Una sèrie d’arcades servien per a ampliar la superfície d’assentament en els llocs on quedava massa estreta. El fet que es construís directament damunt la roca, atesa la seva irregularitat, va provocar que en algun sector s’hagués de retallar per a adaptar-la a la construcció que es volia fer. L’església i el costat de llevant del claustre, que concentrava totes les funcions domèstiques del monestir, van ser els primers edificis que es van alçar. Després es van construir el claustre i les ales dels costats oest i sud. El monestir s’organitzava al voltant del pati central del claustre a partir del qual se situa, al costat nord, l’església, a l’est un edifici de planta rectangular dividit en dos àmbits, al sud un altre edifici de planta rectangular amb dos àmbits, que podien ser la cuina i el menjador o refectori, i a l’oest, una dependència de dues plantes on hi ha el campanar.
L’església
Es pot dir que l’església és l’edifici més interessant; excepcionalment és més ampla que llarga. Té planta quadrada amb tres naus separades per dos pilars cruciformes que suporten els arcs torals i formers. La nau central és la més alta. Totes tres són cobertes per voltes de canó i acabades per absis semicirculars, situats a un nivell més alt que les naus, que tenen un òcul a l’arc d’obertura, i que són coberts per voltes de quart d’esfera. L’absis central és precedit per un presbiteri bastant llarg. S’han trobat restes de l’antic altar d’aquest absis adossades al fons de la capçalera. Al fons de cada absidiola hi ha una finestra de doble esqueixada mentre que a l’absis n’hi ha tres que no formen esqueixada. Externament els absis i el presbiteri són decorats amb la típica ornamentació llombarda consistent en un fris d’arcuacions cegues i lesenes. A l’absis central, però, en lloc de simples arcuacions hi ha finestres. Al costat sud l’absidiola i el presbiteri tenen sèries de tres arcuacions entre lesenes; al costat nord s’alternen dues sèries, l’una de tres arcuacions, i l’altra de dues, mentre que a l’absidiola d’aquest costat trobem grups de quatre arcuacions. L’absis central, coronat per un fris de dents de serra, té grups de dues arcuacions que contenen les finestres cegues. Internament eren decorats amb pintures murals al fresc de les quals encara es poden veure algunes en el seu lloc. La coberta de l’església era feta amb lloses. Té quatre portes; la del nord portava al cementiri, dues al sud, una de les quals portava al claustre i l’altra al campanar, i una, més monumental, que és la porta d’accés, situada a l’oest i proveïda d’una llinda de fusta i un timpà sota un arc de descàrrega. El campanar és de torre i molt baix, ja que només té dos pisos i destaca molt poc de la resta de les construccions. Probablement va ser fet quan el monestir gairebé ja estava edificat. Té una porta, amb llinda i arc de descàrrega, que és l’entrada principal del monestir. Al pis superior hi ha dues finestres de mig punt a cada cara coronades per un ressalt que consisteix en un fris de mènsules. Internament els pisos són coberts amb cúpules sobre trompes; a dalt de tot veiem les fustes que servien per a posar-hi les campanes. La seva coberta és de quatre vessants. Procedent de l’església del monestir hi ha, al Museu Episcopal de Vic, dos sarcòfags. L’un és de tradició paleocristiana, datat entre els segles IX i X; l’altre porta l’escut heràldic dels Tavertet. També s’hi conserva una ara d’altar paleocristiana, anterior al segle VI, una lipsanoteca de vidre del segle XI i fragments de pintures murals. Altres elements d’aquest monestir són en mans de col·leccionistes particulars.
El claustre
Construït a la segona meitat del segle XI, durant la segona fase d’obres. Tenia porxos amb una sola filada de columnes i columnes als angles, composició que podem trobar també a Santa Maria de l’Estany (Moianès). Del claustre només es conservava el podi, el pilar de l’angle sud-oest amb el seu arc raconer, dues columnes que quedaven inserides en els pilars del costat nord, i alguns capitells conservats al Museu Episcopal de Vic. D’aquests darrers es van fer motllos per reproduir-los. A les excavacions van localitzar restes de més elements a partir dels quals s’han pogut reconstruir dos dels porxos del claustre. Els altres dos s’han deixat tal com eren després de la reconstrucció que es va fer al segle XV a causa dels terratrèmols. Els capitells de les columnes del claustre són molt diferents i mostren ornamentacions vegetals que es consideren d’influència califal.
Les dependències monàstiques
El claustre era envoltat d’un conjunt de dependències monàstiques. L’ala est, la més antiga, està coberta amb volta de canó, té finestres de doble esqueixada, i es creu que hi havia l’escriptori i la sala capitular. A l’ala del costat sud es trobava la cuina i el refectori o menjador. A l’oest se situa la casa del prior del monestir, al costat del campanar, oberta a aquest i al claustre. Es tracta d’una sala coberta amb volta de canó que té un pis superior format per dos arcs diafragmàtics que tenen una coberta de fusta. Des d’aquí s’arriba a una terrassa sostinguda per una volta de canó que ja hem vist formant part del recinte que hi ha davant de l’entrada principal del monestir situada davant del campanar. A l’ala nord, que conserva dos arcosolis buidats al mur, hi ha una porta de mig punt que ens torna a comunicar amb l’església. Al nord de tot el conjunt, fora del monestir, hi ha un edifici de planta rectangular que era l’hospital. Té dos pisos i portes de mig punt, situades al costat sud. Les finestres estan repartides de manera que n’hi ha cinc a la planta baixa i cinc al pis superior. Internament aquests dos pisos estan coberts per dues voltes de canó.
La història
Interior de l’església del monestir de Casserres
© C.I.C. - Moià
La primera notícia que es té del lloc parla de l’existència, l’any 898, d’un castell, anomenat Castroserras, situat dins l’antic terme de la ciutat de Roda i domini dels comtes de Barcelona. Un segle més tard el tenien en feu els vescomtes d’Osona-Cardona. Aquest castell havia tingut una església dedicada a sant Pere. Les tombes antropomorfes que han estat localitzades per tot l’espai ocupat pel monestir, datades entre els segles IX i X, demostren l’existència d’un nucli de poblament, anterior a la fundació del monestir, similar al del poblat de l’Esquerda. Probablement era situat al costat d’una església, segons les fonts dedicada a sant Pere, que en aquest cas no ha estat localitzada, i protegit per la muralla del castell. Es conserven vestigis d’aquesta muralla uns dos quilòmetres abans d’arribar al monestir, però s’haurien de fer més recerques arqueològiques per localitzar el castell. És bastant evident que el monestir va ser construït de nou sense tenir en compte la necròpoli i les construccions que ja existien, la qual cosa explicaria el fet de no haver trobat cap estructura de l’antiga església de Sant Pere i que moltes de les tombes trobades es destruïssin totalment o parcialment en fer el monestir. Una llegenda, molt antiga, narra com el monestir va ser fundat pels vescomtes de Cardona sobre les despulles d’un fillet seu. La reproduïm, per la seva bellesa, extreta d’una visita pastoral que el vicari general del bisbat de Vic va fer al monestir l’any 1556: “En primer lloc va trobar en una capsa de fusta pintada les despulles d’un nen el qual, segons diuen, fou fill del senyor de Cardona i que es veneren com a relíquies. Aquest nen, segons va explicar el capellà o vicari del monestir, tres dies després d’haver nascut va parlar i va dir que no viuria més de trenta dies i que un cop mort el seu cos fos posat dintre una arca tancada i que aquesta fos posada sobre un cavall i que es permetés a aquest anar on volgués. Allá on s’aturés i reposés el cavall s’havia d’edificar un monestir sota l’advocació de sant Pere; així fou edificat aquest monestir de Sant Pere de Casserres.” La mateixa llegenda explica que quan hi havia sequera es feia una processó per baixar l’arca que contenia les relíquies del sant infant i aquesta era banyada en les aigües del riu Ter. Tothom sap que, en certa manera, darrere les llegendes hi ha sempre una part de veritat, però amagada, que s’ha de saber interpretar. Alguns historiadors, sabent que en realitat va ser gràcies als vescomtes d’Osona-Cardona que aquest monestir es va fundar, creuen que aquest infant podria haver existit i que podria ser un fill del vescomte Bermon, que va morir sense descendència. Bermon era fill de Ramon i Engúncia, vescomtes d’Osona. De fet va ser la vescomtessa Ermetruit, àvia de Bermon, qui va tenir la idea de fundar el monestir, ja que l’any 1006 consta que recaptava diners per a aquest fi. Va ser, però, la seva nora, Engúncia, qui va veure consagrar el monestir l’any 1053, encara que ja hi havia una comunitat instal·lada uns anys abans. Sogra i nora es consideren les dues fundadores del monestir, molt lligat sempre a les dones d’aquest llinatge que sovint s’hi feien enterrar i hi feien valuoses donacions. També va ser lloc d’enterrament d’altres famílies nobiliàries com ara els Tavertet, els castlans de Cabrera, els Savassona i els Sau, entre d’altres.
La comunitat del monestir no va ser gaire nombrosa, dotze o tretze membres com a màxim, cosa que va provocar que en poc temps passés a tenir la categoria de priorat. L’any 1079 els vescomtes de Cardona van unir el monestir a l’abadia benedictina de Cluny, que va organitzar tot el patrimoni que tenia a Catalunya entorn de Sant Pere de Casserres. Les visites pastorals que feien els representants de la casa de Cluny a Casserres informen dels deutes que ja al segle XIII tenia el monestir. Durant el segle XIV, els terratrèmols, la despoblació, la davallada de les rendes del monestir i les males relacions amb el bisbat de Vic van precipitar la decadència. El seu prior, Pere de Mataró, fins i tot va ser empresonat al palau Episcopal de Vic mentre un grup d’homes que deia actuar en nom del bisbe de Vic van saquejar el monestir. És molt significatiu que pocs anys més tard el monestir comencés a tenir priors comandataris, el primer dels quals va ser Pere de Luna, el futur papa d’Avinyó i de Peníscola, Benet XIII, i que un segle més tard els visitadors enviats per Cluny fessin la seva última visita al monestir.
Vicenç de Castellbell va ser prior i va participar activament en la guerra remença fortificant el monestir, que va refugiar els enemics de Joan II dels Trastàmara. L’any 1573, uns anys més tard de la mort del darrer prior, Felip II el va unir al col·legi de Jesuïtes de Betlem de Barcelona, fins que el 1767 Carles III va decretar la seva expulsió. A partir d’aquest moment va ser venut per la Reial Audiència a particulars i l’any 1774 va passar a mans de l’hereu del mas Pla de Roda. L’any 1931 va ser declarat monument historicoartístic, i l’any 1934 es va crear el Patronat de Sant Pere de Casserres amb la intenció de restaurar-lo, cosa que no es va poder dur a terme fins l’any 1952. Durant les obres de restauració, que es van allargar deu anys, es van trobar pintures romàniques i gòtiques. En aquests anys va desaparèixer el cos del sant infant del qual, a l’inici del segle XX, el bisbat de Vic havia prohibit la veneració.
Adquirit el 1991 pel Consell Comarcal d’Osona, s’hi feren obres de restauració entre el 1993 i el 1997, dirigides per l’arquitecte Joan Albert Adell, i el 1998 s’inaugurà la restauració i el 2002 s’obrí al públic.