Situació i presentación
Limita al N amb els municipis de la Secuita (antic terme de l’Argilaga) i Renau, a l’E amb els de Vespella i la Riera de Gaià, al S amb el de Tarragona i a l’W amb els de la Secuita i els Pallaresos.
El Gaià travessa el terme de NE a SE i en arribar al nucli urbà fa una giragonsa per reprendre, tot seguit, la direcció N-S. D’ençà de la construcció del pantà de Gaià, la resclosa del qual es troba dins el terme del Catllar, el Gaià baixa sec i, així, la vila ha perdut una de les característiques que la distingien. L’embassament té una capacitat de 57 hm3. El torrent de la Farga, situat a la dreta del Gaià, completa la hidrografia del terme.
El terme comprén la vila i cap de municipi del Catllar, els veïnats de la Plana i Masmoragues i nombroses urbanitzacions, així com l’enclavament de la Quadra (entre els municipis de Vespella, la Nou de Gaià i la Riera de Gaià) i els antics termes de Tapioles i Cocons. Les comunicacions estan representades per un seguit de carreteres locals que permeten d’enllaçar amb els nuclis de la Riera de Gaià, la Nou de Gaià i Ferran, amb sortida a la N-340. Altres camins importants són el de la Secuita, el camí al pantà del Gaià, el de Renau, el de Vilabella, el del Mas de Miró, el del Mas de Manyer, el del Mas de Cosme, el dels Pallaresos, el del Mas de Pallarès, el de Salort i altres. El Catllar té estació de ferrocarril de la línia de Sant Vicenç-Roda de Berà-Reus.
La població i l’economia
Les primeres dades sobre la població del Catllar (catllarencs) es remunten a l’edat mitjana, època en què fou una vila ben poblada. El fogatge de 1379-80 registra 88 focs, mentre que el del 1365-70 li atribueix un foc més i el de l’any 1553 dona un total de 92 focs, dels quals 53 corresponen al Catllar, 2 a Cocons, 5 a Masmoragues, 7 als Masos, 17 a la Plana i 8 a Tapioles. L’any 1719 el Catllar tenia 138 veïns i Cocons 5. Quaranta-quatre anys més tard, el 1763, la vila havia augmentat en 12 el nombre dels seus veïns, mentre que Cocons els havia reduïts a 3. El 1773 el Catllar continuava creixent (155 veïns) i Cocons es mantenia estacionari. El primer cens modern (1787) assignà 1.000 h al terme. La població del municipi comprenia un total de 233 veïns el 1819 i de 634 h el 1830. El Catllar registrà 1.589 h el 1860, la xifra més alta assolida aquella centúria. La resta del segle la població girà entorn dels 1.250 h. Durant les tres primeres dècades del segle XX el nombre d’habitants minvà progressivament. L’any 1960 el municipi tornà a assolir el miler d’habitants, però no els mantingué gaire temps (767 h el 1981). Des dels darrers anys del segle XX hom observà una gran revifalla de la població, que arribà a assolir 1.300 h el 1991, 2.544 h el 2001, 3.221 h el 2005 i 4.222 h el 2014.
L’economia del municipi, tradicionalment basada en l’agricultura, ha experimentat una clara terciarització i el sector serveis ha esdevingut la principal activitat dels catllarencs. La superfície inculta es caracteritza pel predomini de la garriga i la pineda, i la conreada per les vinyes, les oliveres, els avellaners i els ametllers. Quant a la ramaderia, les explotacions es dediquen especialment a l’avicultura i a la cria de bestiar porcí. El terme acull una variada oferta turística i d’allotjament.
La vila del Catllar
La vila del Catllar (1.004 h el 2006) és situada en un turó de 59 m d’altitud, a la riba dreta del Gaià i sota les ruïnes del castell. L’església parroquial, dedicada a la Degollació de Sant Joan Baptista, és l’edificació més important del municipi; la fàbrica actual substituí un temple anterior i començà a ser edificada l’any 1776; les obres duraren fins el 28 d’agost de 1790, que fou beneïda pel rector Mn. Joan Guardiola; cal destacar-ne el campanar. A la façana del temple hom pot veure els escuts de la vila i les armes del comte de Santa Coloma. Separada del conjunt de l’església hi ha la capella del Santíssim, construïda l’any 1850. El castell del Catllar es força malmès; conserva, però, dues torres de planta rectangular i el llenç que les uneix. El 1997 es localitzà un poblat preibèric al costat del castell amb diverses habitacions a banda i banda de dos carrers així com nombrosos estris i ceràmica.
La festa més important de la vila és la festa major de la Degollació de Sant Joan, que s’escau el quart cap de setmana d’agost. La festa votiva de Sant Nicaset se celebra l’11 d’octubre i la festa major d’hivern de Sant Nicasi, documentada el 1687, es fa el diumenge abans del dia 14 de desembre.
Altres indrets del terme
Disseminades pel terme hi ha un bon nombre de masies, algunes força notables, a les quals en fan companyia una munió d’urbanitzacions i xalets intensament concorreguts els caps de setmana. Moltes d’aquestes urbanitzacions han pres el nom del mas originari que hi havia emplaçat, com ara el Mas de Blanc, el Mas de Cargol, el Mas de Cosme, el Mas de Gerembí, el Mas de Panxer, el Mas Vilet dels Pins. Una excepció és la gran urbanització de primera residència construïda al final de la dècada de 1980, dita Residencial Cinc Estrelles, situada on abans hi havia el Mas de Pallarès, a l’W del cap municipal. El sector dels Manons, de gran extensió, inclou tres urbanitzacions. D’altres complexos residencials són el de Bonaigua, Bonaire, la Cativera, l’Esplai Tarragoní, el Mèdol, els Cocons, Pinalbert, Santa Tecla, Sant Roc (aquesta compartida amb el municipi de la Secuita) i el Coll de Tapioles. Al Mas d’Enric hom hi inaugurà al novembre del 2015 un centre penitenciari amb capacitat per a 1.020 interns, destinat a substituir l’antiga presó de Tarragona.
La història
En un principi, el terme del Catllar formava part del territori cedit per Ramon Berenguer I a Ponç de Montoliu l’any 1066. El Catllar restà en possessió dels Montoliu fins l’any 1344, en què Humbert de Montoliu vengué a Pere de Requesens els drets que tenia damunt la vila. El Catllar estigué pocs anys en mans de la casa de Requesens, ja que el fogatjament del 1358 expressà que aleshores era senyor del lloc Bernat d’Olzinelles, doctor en dret i tresorer del rei Pere el Cerimoniós. La vila passà de les mans dels Olzinelles a les dels Queralt, més tard als Castellar i de nou als Queralt l’any 1466, que la retingueren fins al segle XIX.
El Catllar, durant la guerra de la Generalitat contra Joan II, es manifestà contrari al sobirà. La importància estratègica del Catllar, a les portes de Tarragona, fou justament valorada pels diputats del General, que acordaren, el 22 de setembre de 1463, la tramesa d’armes a la vila per a la seva defensa, de la qual tingué cura el capità Roger de Clariana. El comte de Prades, partidari de Joan II, assetjà el Catllar el mes d’agost del 1564 sense aconseguir de retre’l, però al cap de pocs dies el seu defensor, el navarrès Menaut de Beaumont, lliurà la posició en assabentar-se que el prior de Navarra havia lliurat Vilafranca del Penedès a les armes de Joan II.
En la guerra dels Segadors, concretament l’any 1641, les forces filipistes de Federico Colonna, conestable de Nàpols i príncep de Butera, quedaren, dins el terme del Catllar, força mal parades. En aquesta acció bèl·lica participà com a soldat l’escriptor Pedro Calderón de la Barca. L’any 1795, a causa de la Guerra Gran, el Catllar fou integrat en el cantó d’Altafulla. La vila contribuí a les tres companyies de sometent que el cantó envià a lluitar contra els francesos amb 24 homes i 438 lliures, del total de 3 408 lliures i 171 homes aportats pel cantó altafullenc. Durant la desamortització de la dècada de 1930 es vengué la totalitat de la propietat que el clergat tenia al Catllar i que consistia en el Mas d’Enric, dels agustins, i el Mas dels Frares, dels servites de Vila-rodona.