Començà a publicar abans de la guerra civil: Marea del silencio (1935), La soledad cerrada (1936). Després d’un llarg parèntesi escriví una obra abundosa, primerament de caràcter realista (Tranquilamente hablando, 1947; Las cosas como son, 1949; Poesía, 1934-1961, 1962; etc), i després, experimental (Los espejos transparentes, 1968; Técnica de cámara, 1969). Se serví de la poesia com a mitjà per a una presa de consciència col·lectiva encaminada a una transformació de la societat: La voz de los niños (1972), Parte de guerra (1977), etc., tot i que, en els darrers anys, inicià un procés d’experimentació en el llenguatge poètic (Penúltimos poemas,1982). També és autor d’assaigs, d’una novel·la, Lo uno y lo otro (1962), i de la prosa lírica: Memorias inmemoriales (1980). L’any 1986 rebé el premi de les Letras Españolas.