La intervenció d’aquest exèrcit francès (un 60 000 homes), dividit en cinc cossos, procedia dels acords presos per les potències de la Santa Aliança al Congrés de Verona (1822). A les forces franceses s’uní l’exèrcit de voluntaris reialistes (uns 30 000 homes) comandats pel general Quesada, el comte d’Espanya i el baró d’Eroles. L’actitud poc resistent dels generals liberals, López Ballesteros a Aragó i el comte de la Bisbal a Castella, facilità l’avançada d’Angulema (que havia penetrat el 7 d’abril a la península Ibèrica pel Bidasoa), el qual entrà a Madrid el 23 de maig. Per l’agost, Morillo capitulà a la Corunya sense resistència, i els francesos obtingueren, el 30 d’aquell mes, una victòria decisiva al Trocadero (Cadis), on s’havia retirat el govern liberal amb el rei. Els bombardeigs de l’esquadra francesa (setembre) i el suborn exercit sobre els diputats espanyols contribuïren a la rendició final. L’1 d’octubre Ferran VII es reuní al Puerto de Santa María amb el duc d’Angulema i pactà amb els francesos les condicions per a posar fi a les hostilitats. Als Països Catalans la resistència fou molt més dura. El quart cos de l’Exèrcit dels Pirineus, comandat pel mariscal Moncey, havia passat la frontera catalana el 14 d’abril amb 18 000 homes, ajudat per les forces absolutistes del baró d’Eroles (8 000 homes), que s’enfrontaren a les forces liberals del general Espoz i Mina (20 000 homes), les quals lluitaren aferrissadament. La derrota de la Legió Liberal Estrangera al combat de Llers i la defecció del general Milans del Bosch, que defensava Tarragona, decidiren la campanya a favor dels invasors. Encara Espoz y Mina intentà de contraatacar el juny i ocupà part de la Cerdanya. Barcelona, centre de la resistència, capitulà el 4 de novembre de 1823 i restà ocupada per l’exèrcit francès fins el 1827. València encara resistí fins al juny del 1824.