Fill de Guillem de Cervelló i de Cruïlles i de Blanca de Banyeres. Acompanyà el seu pare a la conquesta de Sardenya, on aquest morí (1323). Es distingí a la batalla de Lucocisterna per haver mantingut sempre en peu el seu estendard. Fou un dels tres caps de l’exèrcit que assetjà Càller i actuà com a testimoni del tractat de pau amb Pisa (1324). Nomenat governador de Sardenya i substituït dos mesos més tard per Bernat de Boixadors, fou fet lloctinent de l’infant Pere (futur Pere III) a la procuració de Catalunya (1328). Obtingué el mer imperi dels seus castells de Vilademàger i Pontils. Els consellers de Barcelona el feren capità de l’armada contra els genovesos (1330). Després fou enviat a l’Urgell per resistir a la invasió del comte de Foix (1333). El rei li féu deixar la procuració alhora que li concedia la celebració d’una fira anual al seu lloc de la Llacuna (1335). Més endavant fou lloctinent de procurador de València pel comte d’Urgell. El rei Pere el féu alcaid del castell de Xàtiva (1338), i el nomenà, més tard, governador de Sardenya (1339), però fou encara Boixadors, tot actuant com a reformador, el qui exercí el càrrec fins a la mort. Llavors Guillem obtingué el nomenament definitiu (1341), també com a reformador i amb una gran extensió de poders. Tingué algun contrast amb les ciutats sardes perquè es negava a jurar-ne els privilegis. Intervingué en diverses qüestions relacionades amb els rebels Dòria, i també en la signatura del tractat d’aliança amb Venècia. Quan els Dòria es disposaven a atacar Sàsser, ell n'organitzà la defensa i ordenà una mobilització general a l’illa. A l’agost del 1347 tingué lloc la batalla dels Aidu di Turdu, on els catalans sembla que foren víctimes d’una emboscada. Hi moriren dos fills del governador, Guerau i Ramon. El mateix Guillem morí durant la retirada. Fou sepultat al castell de Goceà.