Descendent d’un comerciant piemontès, visqué sempre folgadament. Cursà estudis clàssics al Collège Bourbon, a Ais de Provença, on conegué Émile Zola, de qui fou un gran amic. El 1861 aconseguí d’anar a estudiar pintura a París, a l’Académie Suisse, on conegué Pissarro i el grup dels futurs impressionistes que es reunien al Cafè Guerbois. Aviat es relacionà amb Bazille, Claude Monet, Renoir, Sisley i Manet. Refusat diverses vegades del saló dels anomenats impressionistes , intentà d’ingressar a Belles Arts, però també en fou bandejat pel seu “temperament colorista”. Defraudat pel paisatge de Pontoise, Auvers i Fontainebleau, sota la recomanació de Pissarro, que desitjava d’aclarir la seva paleta, tornà a Provença el 1878. Ais, l’Estaca, Montbriand, són escenaris i títols d’obres seves. El 1886 morí el seu pare, i es casà amb Hortense Fiquet. Aquell mateix any trencà l’amistat amb Zola, perquè Cézanne considerà que el fracassat protagonista de la novel·la L’Oeuvre era ell. El 1888 passà un any fructífer a París, on féu coneixença amb Van Gogh, Émile Bernard i Gauguin. Més tard conegué Clemenceau i Rodin. En aquest període obtingué la seva màxima maduresa i una perfecció extraordinària: Les Joueurs de cartes (1885-90, Louvre), La Montagne Sainte-Victoire (1887, Courtauld Institute, Londres), Baigneuses devant la tente (1885), Fleurs et fruits (1888, Berlín), Golfe de Marseille (1885, Metropolitan Museum, Nova York). Dins la seva concepció de “solidificar l’impressionisme” pictòric s’imposà com a ideal de “vivificar Poussin del natural”, trobar l’equilibri indispensable entre la sensació i l’ordre constructiu, la lògica estructural, la solidesa, la coherència. Pintà un gran nombre de natures mortes, així com retrats: Madame Cézanne i Jeune homme à la tête de mort (1898). Insistí en els seus temes clàssics, la muntanya de Santa Victòria, les banyistes, autoretrats, flors, fins a aconseguir l’estructuració arquitectònica de l’espai en les relacions cromàtiques de tons superposats i veladures. El 1895 el marxant Ambroise Vollard projectà públicament Cézanne des de la seva galeria de París. El 1904 accedí a exposar al Saló de Tardor. Li havia arribat el triomf, però ell continuà sol a Provença, on el 1906, pintant a ple aire, li caigué un llamp, i morí poc temps després. En Cézanne culmina la problemàtica creadora de tot el final del s XIX: la superació de la relació existent entre la realitat exterior i l’obra d’art. Trencà el culte de l’anècdota i aportà a la pintura una dignitat i un valor absoluts, fruits d’una construcció autònoma de l’artista en la seva “operació mental”. Per la seva autenticitat i visió personal de les coses, la seva obra és una de les darreres pàgines del naturalisme, i demostra que el quadre no és una tranche de vie o una reproducció de la realitat inaccessible mitjançant les sensacions, sinó construcció o, en el seu llenguatge, “realització”. Trobar en la natura els elements constructius i estructurals necessaris fou el desig més evident de la seva obra.
Natura morta , de Paul Cézanne
© Corel Professional Photos
Pintor provençal.