De família plebea, a Roma adquirí una sòlida cultura literària, científica, filosòfica i jurídica. S'inclinà per l’exercici de l’advocacia, que li obria les portes de les magistratures, de l’anomenat cursus honorum. Després de la primera defensa, Pro Quinctio (81-80 aC), el 79 aC atacà un favorit de Sul·la en la causa Pro Sex. Roscio Amerino i fou comptat entre els primers advocats de Roma. Assistí a les lliçons dels millors rètors i filòsofs a Atenes, Esmirna i Rodes.
En l’espai de tretze anys escalà totes les dignitats polítiques: nomenat qüestor, exercí (76-75 aC) aquesta funció a Lilibèon (Sicília), la qual cosa l’impulsà a actuar, el 70 aC, a petició dels sicilians, contra Verres, antic pretor concussionari de l’illa, defensat per Hortensi, rival de Ciceró, i sostingut per la noblesa; edil el 69 aC i pretor urbà el 66 aC, pledejà en causes civils i polítiques, mentre anava adquirint una enorme fortuna i nombroses vil·les. A fi d’assegurar l’ordre dins l’estat, tendí a unir cavallers i senadors (concordia ordinum), i fou cònsol el 63 aC, a quaranta-tres anys. Féu fracassar una reforma agrària (De lege agraria), defensà G.Rabiri contra Cèsar (Pro G. Rabirio perduellionis reo) i féu avortar la conspiració de Catilina amb uns discursos abrandats (In. L. Catilinam orationes IV o Catilinàries), que s’interferiren amb la defensa de Murena (Pro L. Murena). L’execució dels conspiradors li alienà el favor dels demòcrates. L’any següent (62 aC) patrocinà la causa d’Àrquies (Pro A. Licinio Archia poeta) i de P.Sul·la (Pro P. Sulla) i deposà com a testimoni en contra de P.Clodi Pulcre; el 59 aC defensà L.Valeri Flac (Pro L. Valerio Flacco). Però el demagog Clodi, en ésser elegit tribú de la plebs, obtingué del senat, amb l’anuència dels triumvirs (Cèsar, Pompeu i Cras), una llei de proscripció contra qualsevol ciutadà romà que n'hagués fet executar un altre sense l’apel·lació al poble: la denúncia apuntava el suplici dels catilinaris.
Ciceró s’exilià, però tornà a Roma un any i mig després. Regracià el senat i el poble amb Post reditum, De domo sua, De haruspicum responsis, i actuà en diversos processos durant cinc anys, però, anorreat políticament pels triumvirs, es consagrà sobretot a la redacció dels seus tractats retòrics (De oratore, 55 aC) o filosòfics i polítics (De legibus, 52 aC; De republica, 54-51 aC). Amb tot, acceptà de Pompeu el proconsolat de Cilícia (51-50 aC). En esclatar la guerra entre Cèsar i Pompeu, seguí aquest darrer (49 aC); però, després de la batalla de Farsàlia, sol·licità per a ell i per a molts pompeians el perdó de Cèsar (Pro M. Marcello i Pro Q. Ligario, 46 aC). Durant la dictadura de Cèsar (48-44 aC) només defensà Deiòtar, rei de Galàcia (Pro rege Deiotaro, 45 aC). Retirat de la política, es lliurà a una tasca oratòria o filosòfica destinada a tota la humanitat (Orator, De optimo genere oratorum, Brutus i Paradoxa, 46 aC; Laelius o De amicitia, Academica, De finibus bonorum et malorum, Tusculanae disputationes, Partitiones oratoriae, Hortensius i De natura deorum, 45 aC; Cato maior o De senectute, Topica, De divinatione i De officciis, 44 aC). En ésser assassinat Cèsar el 44 aC, Ciceró saludà el tiranicidi amb entusiasme i tornà a la política. Debades esperà servir-se d’Octavi contra Marc Antoni i, sentint-se capitost d’una resistència, pronuncià les catorze Filípiques (In M. Antonium orationes Philippicae). Després de la batalla de Mòdena (43 aC) es produí el segon triumvirat (Octavi, Marc Antoni i Lèpid). Ciceró, proscrit, fou assassinat pels algutzirs d’Antoni a Formia.
És coneguda la seva condició humana, especialment a través dels seus trenta-set llibres de lletres (Ad Atticum, Ad Brutum, Ad familiares, Ad Quintum fratrem), i són innegables el seu patriotisme i la seva consagració a la república (Catilinàries, Filípiques). No es cansà de predicar la doctrina de la concordia ordinum o societas cuium, i arribà a esbossar la teoria del princeps republicà com a expressió social del seu pensament filosòfic.
Des del punt de vista especulatiu volgué crear una filosofia en llatí capaç de vulgaritzar les teories i les tesis gregues, restant fidel a l’esperit romà i a les necessitats del ciutadà corrent. Desinteressat de la metafísica i hostil a l’epicureisme, combinà eclècticament la doctrina estoica amb la de la Nova Acadèmia, infongué noves forces a la filosofia pràctica i n'accentuà l’abast ètic per raons personals. Per damunt de tot, fou l’home de lletres més gran de l’antiguitat i contribuí com ningú a l’afaiçonament de la prosa occidental. L’obra de Ciceró, situada en el punt d’unió de dues cultures, provocà una renaixença literària a les acaballes del s I aC, fou admirada i utilitzada pels escriptors eclesiàstics (Lactanci, Jeroni, Agustí, Ambròs), i, a través de l’edat mitjana i del Renaixement, no ha deixat mai d’ésser estudiada. En són conegudes diverses versions catalanes, del segle XV: una del De Officiis, de Nicolau Quilis, i dues de la Paradoxa, una d’anònima, i l’altra, de Ferran Valentí.