A set anys restà orfe de pare; una institució benèfica sufragà els seus estudis al conservatori de Santa Maria di Loreto (Nàpols). Inclinat vers la música teatral, aviat es convertí en un dels capdavanters de l’escola napolitana d’òpera bufa amb L’italiana in Londra (1779), Giannina e Bernardone (1781) i L’impresario in angustie (1786), bé que conreà també l’òpera seriosa amb obres de tema clàssic: Caio Mario (1780), Oreste (1784). Admirat per Goethe i per diversos sobirans d’Europa, fou nomenat mestre de capella de la cort (1787-91) de Caterina II de Rússia. Hi compongué un Rèquiem (1787) i algunes òperes (Cleopatra, 1789). S'instal·là a Viena, on escriví la seva obra mestra Il matrimonio segreto (1792), per a l’emperador Leopold II d’Àustria. Tornat a Nàpols, fou empresonat (1799) per haver escrit la música d’un himne en honor de l’efímera República Partenopea. Alliberat, morí poc després deixant incompleta la seva última òpera. Artemisia. Escriví també música religiosa, un concert per a dues flautes i orquestra, una sèrie de 32 sonates per a clavecí i un curiós intermezzo: Il maestro di cappella, editat a Leipzig el 1910, per a baríton i orquestra, en el qual són destacats d’una forma didàctica els diversos instruments d’aquesta.