De família noble aragonesa, estudià lleis a Avinyó, on residí almenys fins el 1396 al servei de Climent VII i de Benet XIII. Obtingué una canongia a Terol, la de xantre de Girona i una altra a València el 1400, on es traslladà i hi obtingué l’ardiaconat el 1408. Treballà per la solució del cisma com a delegat de Benet XIII i, després, de l’arquebisbe de València Hug de Llupià. Tres dels cardenals de Benet XIII l’elegiren papa a Peníscola pel juny del 1423: Domènec Bonafè, Eiximèn Dahe i Julià de Loba; però se li oposà tenaçment el francès Jean Carrier, que al cap de poc temps es féu elegir també papa amb el nom de Benet XIV. Gil acceptà l’elecció sota la pressió del rei Alfons el Magnànim, que intentava de marcar distàncies enfront de Martí V, el nou papa de Roma, per haver-li denegat les pretensions sobre el regne de Nàpols. Tot i l’oposició violenta de la reina regent Maria, Climent VIII es mantingué ferm en el que creia el seu dret.
Esperà a coronar-se papa fins el 1426. La seva gestió pontifical topà sempre amb greus dificultats econòmiques i s’endeutà sovint. El personal de la seva cort fou precari i poc constant. Malgrat les negociacions menades pel cardenal de Foix, legat de Martí V, al rei Alfons IV, que finiren el 1427, resistí i només cedí quan Alfons, rebuda la investidura de Nàpols de part del papa romà, li envià Alfons de Borja, que el convencé de desistir. El 26 de juliol de 1429 renunciava solemnement en el seu palau de Peníscola (juntament amb el seu nebot Gil Sanxis Munyós, el qual pocs dies abans ell havia nomenat cardenal) i posava, així, fi al cisma. Poc temps després es presentava davant el legat, Pere de Foix, resident a Sant Mateu del Maestrat. Per l’agost el papa Martí el nomenava bisbe de Mallorca. Poc temps abans, però, el legat pontifici havia ja proveït aquesta seu en la persona del monjo de Ripoll, Galceran Albertí, protegit del rei. El papa fallà el plet a favor de Gil, el qual, tanmateix, no pogué fruir-ne fins el 1431 i no s’hi presentà fins el 1433. Com a bisbe de Mallorca s’interessà per les obres de la seu i protegí hospitals i convents.
Reuní una bona biblioteca, on el dret, la història i els autors clàssics feren costat a obres catalanes selectes, i que és conservada en part a la Biblioteca de Catalunya. Tenia un caràcter enèrgic, però no pas pertinaç, com ho fou, en canvi, el seu antecessor; caut i minuciós, fou un diplomàtic persuasiu.