Canonge de la catedral de Barcelona, intervingué activament en les qüestions del Cisma d’Occident com a home de confiança de Benet XIII, amb qui mantingué una llarga correspondència xifrada durant les gestions diplomàtiques per a obtenir l’obediència dels reis de França i de Castella; intervingué, a més, en el setge i en l’evasió del castell d’Avinyó. Fou prior de Daroca (1399), ardiaca del Penedès (1401), bisbe de Tortosa i de Barcelona i arquebisbe de Saragossa, d’on fou deposat pel papa Martí V. Retornà a Barcelona com a administrador perpetu de la diòcesi; fou també patriarca de Jerusalem. Exercí totes aquestes dignitats entre moltes contrarietats.
Li són degudes unes notables constitucions (dites patriarcals), i especialment la continuació de les obres de la catedral de Barcelona, des del rerecor fins al portal major, comprès l’arrencament del cimbori, la sala capitular (actualment capella del Sagrament i Sant Oleguer) i les capelles del claustre del costat del carrer del Bisbe. Restituït a la seu arquebisbal de Saragossa, retornà a Barcelona, on morí.