Mestre de les monedes (1435), argenter (1440) i conseller (1442) de Carles VII, que l’ennoblí (1441), i comissari reial als estats del Llenguadoc (1444), contribuí al sanejament de la moneda francesa. El 1432 inicià el comerç amb l’Orient; el seu centre fou Montpeller i el port d’Aigüesmortes; més tard, també Marsella. Disposà d’una flota. Conjugà el valuós intercanvi amb l’Orient —sobretot d’espècies— amb d’altres activitats comercials, i prengué en arrendament les mines reials del Lionès i del Beaujolais. La xarxa dels seus afers i agents s’estengué per tota la Mediterrània i França, i fins a Londres i Bruges; en un dels seus viatges visità Barcelona i el monestir de Montserrat (1445). Procurà de Carles VII la imposició d’un dret del deu per cent sobre les espècies entrades al regne de França, excepte pel port d’Aigüesmortes, la qual cosa provocà el declivi del comerç català de les espècies al sud del país. Creditor del rei i dels cortesans, envejat per les seves riqueses i la seva fastuositat, fou acusat de malversació i de l’emmetzinament d’Agnès Sorel. Detingut (1451), fou condemnat (1453) al pagament d’una suma enorme, i els seus béns foren confiscats. Pogué fugir i refugiar-se prop del papa, el qual li confià el comandament d’una esquadra contra els turcs; morí en el curs de l’expedició a Quios. Fou rehabilitat per Lluís XI.