Fou un dels organitzadors de Palestra i dirigent de la joventut d’Acció Catalana Republicana (1931-32). El 1932 ingressà a la Unió Democràtica de Catalunya, de la qual fou secretari general, membre del comitè de govern i president del consell nacional (1963-86). Enginyer industrial de professió, aviat inicià la seva activitat d’historiador sota el mestratge de Jordi Rubió i Ferran Soldevila, a recer dels Estudis Universitaris Catalans, que reorganitzà amb Ramon Aramon (1942), i on succeí Ferran Soldevila com a professor d’història de Catalunya. Del 1969 al 1977 fou professor a la Universitat de Barcelona. Centrat en l’estudi del període medieval, publicà Historiografia de Catalunya en el període primitiu (1951-52), l’edició crítica de la Crònica de Desclot (1949-51) i les d’altres cronicons catalans: el de Sant Cugat (1962), el de Sant Pere de les Puelles (1967) i el de Skokloster (1970). Es dedicà a desbrossar la part d’història i de llegenda en personatges com Guifré el Pelós (1953), Guillem Ramon de Montcada (La llegenda de Guillem Ramon de Montcada, 1957), el fabulós Otger Cataló (1947-48) i el cas polèmic de Bernat Boades entorn de la falsificació del Llibre dels feits d’armes de Catalunya (1948); feu estudis sobre èpica i cançons de gesta catalanes i franceses. En articles i conferències tractà temes històrics, des de l’època visigòtica (sobre l’intrusisme reial en l’elecció de bisbes de Barcelona al s VII i entorn del regnat dels fills de Vítiza) fins a personatges contemporanis. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans (adjunt el 1961, numerari el 1970), membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1971), membre fundador de la Societat Catalana d’Estudis Històrics (1946) i de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials (1951), delegat de l’IEC a la Societat Catalana d’Estudis Litúrgics (1970) i president de la Secció Historicoarqueològica de l’IEC. President del Consell Federal Espanyol del Moviment Europeu el 1976, des del 1977 en fou president honorari. Diputat al Parlament de Catalunya per la coalició Convergència i Unió el 1980, fou durant els quatre anys següents conseller adjunt a la presidència de la Generalitat i, del 1984 al 1988, president del Parlament de Catalunya. El 1988 deixà la presidència d’Unió Democràtica de Catalunya i l’agost del mateix any li fou atorgada la Medalla d’Or de la Generalitat. L’any de la seva mort hom publicà el seu darrer llibre Guifré el Pelós en la historiografia i en la llegenda i el 1991, un recull de treballs seus titulat Historiografia.
Miquel Coll i Alentorn
© Fototeca.cat
Historiador i polític.