Situada a la cruïlla de vies procedents de les valls laterals, el seu emplaçament aprofita una gran incurvatura del riu. El pla del nucli originari és radioconcèntric, i el creixement urbà s’ha fet per l’agregació dels municipis veïns: Bayenthal, Lindenthal, Ehrenfeld i Nippes, a l’esquerra del Rin, i Mühlheim, Kalk, Deutz, Vingst i Poll, a la dreta. Destruïda en tres quartes parts durant la Segona Guerra Mundial, la reconstrucció ha representat en bona part l’estil tradicional; l’àrea d’antigues fortificacions militars ha estat aprofitada per a obrir amples avingudes i establir-hi espais verds. El 1852 superà els 100.000 h i cresqué d’una forma regular i ràpida juntament amb l’explosió industrial; el 1910 passava ja del mig milió, i arribà al 1939 amb 772.200 h. La guerra significà una pèrdua del 39% de la població, que amb la reconstrucció s’anà recuperant. Gran nucli industrial i centre comercial, afavorit per la importància del seu port fluvial i la confluència de ferrocarrils transeuropeus, carreteres i autopistes, com també per la proximitat dels carbons del Ruhr i dels lignits de la conca de Colònia. Refineria de petroli, amb oleoductes a Frankfurt i a Rotterdam; fàbriques d’automòbils, tractors i màquines de tren; indústria química, siderúrgica, aparells elèctrics, manufactures de cuir, productes alimentaris, arts gràfiques; aeroport internacional compartit amb Bonn, a Wahn. Centre d’ensenyament superior: Universität zu Köln, fundada el 1388.
Fou fundada per Claudi l’any 50 dC, sobre un poblat ubi, amb el nom de Colonia Claudia Ara Agrippinense. Rebé el ius italicum i, al segle III, esdevingué la capital de la Germània II. La seu episcopal, creada al segle IV, fou elevada a arquebisbat per Carlemany (785), i en temps d’Otó I assolí jurisdicció sobre la ciutat. Des de la fi del segle XI la seva burgesia mirà d’apoderar-se del govern municipal, la qual cosa assolí el 1297. Membre de la Hansa, durant la baixa edat mitjana fou un centre mercantil de primera magnitud, nexe d’unió entre els països bàltics i els de la Mediterrània. El desplaçament cap a l’Occident de l’eix econòmic europeu provocà la seva davallada. Malgrat els intents dels arquebisbes Von Wied (1540) i Truchsess von Waldburg (1582-84), la Reforma luterana no reeixí a introduir-se a la ciutat, la qual, durant la guerra dels Trenta Anys, milità al bàndol imperial. Del 1794 al 1814 restà en poder de França i, el 1815, el congrés de Viena l’atribuí a Prússia. Del 1918 al 1926 estigué ocupada per les tropes britàniques, i al llarg de la Segona Guerra Mundial fou bombardejada durament pels aliats. De l’antiga ciutat romana resta encara una part de les muralles i les construccions sota la catedral gòtica (amb el mosaic de Dionís del segle II).
L’església de Sant Gereó
Nicole Hundertmark (CC BY-NC 2.0)
En el camp de l’arquitectura es destaquen nombrosos exemples, tots restaurats després de la Segona Guerra Mundial: la catedral, d’estil gòtic (construïda entre el 1248 i el 1560, i acabada entre el 1824 i el 1880), amb cinc naus i torres de 160 m d’alçada. Té vitralls dels segles XIII i XIV, l’Arca de les relíquies dels Reis d’Orient, de Nicolas de Verdun (segles XII-XIII), el Dombild, de Stephan Lochner, a la capella de la Mare de Déu (~1440), la creu de Sant Gereó (segle X) i diverses peces d’orfebreria al seu tresor. Unes altres esglésies notables són Santa Maria al Capitoli (1065), Sants Apòstols (segles XI-XIII), Santa Cecília (segles X-XII), Sant Jordi (segles XI-XII), Sant Gereó (segles X-XIII), Sant Martí el Gran (segles XII-XIII) i Santa Maria de l’Anunciació (obra de Christoph Wamser, 1618). Hi ha també tres museus de gran valor: el museu Wallraf-Richartz, que posseeix la millor col·lecció de pintura de l’escola de Colònia i peces de les escoles barroques neerlandesa, flamenca i francesa, i de pintura contemporània, el museu Diocesà, amb obres dels segles XII i XIII especialment, i el museu romanogermànic.