Escriví, a Madrid, drames històrics a l’estil de Calderón (Federico II, 1788; Cristóbal Colón, 1789; El barón de Trenk, 1807). Fou atacat pels neoclàssics, com Leandro Fernández de Moratín, que el satiritzà en La derrota de los pedantes (1789) i en La comedia nueva o El café (1792). També fou autor del text de tonadillas, sarsueles (El puerto de Flandes, 1781, amb música de Pau Esteve), melòlegs, oratoris (Ester, 1807) i òperes (Los esclavos felices, 1793, musicada el 1820 per Arriaga). Del 1806 al 1808 dirigí, a Barcelona, la companyia de teatre castellà; hi estrenà (1807) les obres del seu rival Moratín: El barón i El sí de las niñas. Amb la invasió napoleònica tornà a Madrid arruïnat.