Dels quinze membres que el componen, cinc són permanents (la Xina, els EUA, França, la Gran Bretanya i Rússia, que ocupà el lloc de l’URSS el 1991), i els altres deu, no permanents —elegits per l’Assemblea General per ocupar el càrrec per un període de dos anys —, són distribuïts geogràficament de la manera següent: estats africans i asiàtics, cinc; estats d’Europa Oriental, un; estats llatinoamericans, dos, i dos d’Europa Occidental i altres.
Els mesos de febrer i març del 2003 el Consell de Seguretat de l’ONU passà per una de les crisis més greus de la seva història arran del desacord entre els membres permanents de la conveniència d’atacar i enderrocar el règim de Saddam Ḥusayn. Amb dos dels membres (els EUA i la Gran Bretanya) a favor i tres en contra (França, Rússia i la Xina) i els membres no permanents igualment dividits, l’atac es produí el març del 2003 al marge de l’ONU i a iniciativa dels dos primers.
En un altre pla, els anys següents s’intensificaren les crítiques a aquest organisme pel que es consideraven una estructura i un funcionament obsolets i s’instà a ampliar el nombre de membres permanents. Reclamaren especialment ser admesos com a tals Alemanya, el Japó, l’Índia i el Brasil.