L’antiga Bizanci fou evangelitzada molt aviat, bé que l’atribució tradicional a l’apòstol sant Andreu sigui llegendària (segle VI). Quan, el 330, es convertí en capital de l’Imperi i rebé el nom de l’emperador Constantí, el seu bisbe fou sostret a la jurisdicció del metropolità d’Heraclea de Tràcia, del qual depenia. El concili I de Constantinoble (381) li reconegué (cànon 3) el primer lloc després de la seu romana, en tant que “nova Roma”. El concili de Calcedònia (451) li atribuí (cànon 28) la jurisdicció damunt Tràcia, Àsia i el Pont i li reconegué també (cànons 9 i 17) el dret d’última apel·lació. Al segle VI, el patriarca Joan IV el Dejunador (582-595) adoptà oficialment el títol de “patriarca ecumènic” (universal), ja usat per alguns predecessors seus, però que llavors provocà una forta oposició de Roma (Gregori el Gran). Les lluites cristològiques d’Orient (segle V) feren de Constantinoble el centre de l’ortodòxia, i les dissensions amb Roma, que culminaren amb la mútua separació, en temps del patriarca Miquel Cerulari (1054), confirmaren Constantinoble com a cap de tot el món ortodox enfront del món llatí d’Occident. Aquesta primacia, però, fou sempre més honorífica que no pas jurídica, sobretot amb la creació progressiva d’Esglésies i Patriarcats autocèfals, i per la situació en què es trobà la seu de Constantinoble amb la dominació turca i amb les croades. Actualment, el patriarca de Constantinoble (el seu títol complet és “arquebisbe de Constantinoble, nova Roma, i patriarca ecumènic”), que resideix al Fanar, barri d’Istanbul, té jurisdicció sobre els ortodoxos de Turquia, algunes illes gregues, el mont Athos, les diòcesis del nord de Grècia (jurisdicció nominal) i moltes comunitats ortodoxes d’Europa, ambdues Amèriques i Austràlia. Conserva la primacia d’honor de tota l’Església ortodoxa. Amb la creació d’un imperi llatí de Constantinoble (1204-61), Roma hi establí també un patriarcat llatí, que esdevingué un mer títol, darrerament suprimit.