Les diòcesis passaren de 135 a 85, dividides entre 10 metròpolis, i les parròquies no podien tenir un àmbit inferior a les 6 000 persones; els únics càrrecs admesos eren els de bisbe i rector, amb desaparició de tots els altres (arquebisbes, canonges, etc); tots els pastors havien d’ésser designats per elecció popular directa, i els bisbes electes informarien el papa, però no en demanarien la confirmació; la jurisdicció diocesana era detinguda pel consell episcopal, el clergat era retribuït per l’estat, i els serveis religiosos eren gratuïts. Els bisbes diputats oposaren un moderat refús, insistint en el fet que el nou ordenament fos tractat amb l’Església. Pius VI publicà un breu (1791) condemnant aquesta constitució, fet que encara agreujà la situació de l’Església Gal·licana. Efectivament, la constitució havia estat aplicada i una seixantena de bisbes havien estat elegits i consagrats. La ruptura amb Roma significà la divisió entre l’Església “nacional” (constitucional, juramentada) i l’Església “de l’antic règim”, d’obediència romana.