El 1869 estrenà la peça teatral Le passant, i després altres obres en vers, de caire postromàntic: Le Luthier de Crémone (1876), Severo Torelli (1883), Pour la couronne (1895). En poesia evolucionà del parnassianisme (Le reliquaire, 1866; Intimités, 1868) a una poesia que exaltava la gent senzilla (Les humbles, 1872; Le cahier rouge, 1874; Les paroles sincères 1890). Escriví també novel·la, narració breu i les memòries La bonne souffrance (1898). El 1884 entrà a l’Académie Française.