El 25 de juny de 1950, les tropes nord-coreanes penetraren a la Corea del Sud i arribaren a ocupar la capital, Seül, i a controlar (setembre) gairebé tota la península, gràcies, també, al suport d’una gran part de la població civil, a la defecció de determinats contingents militars i a l’acció de grups polítics de la Corea del Sud. El fet era presentat el mateix dia del conflicte al Consell de Seguretat de l’ONU, el qual exigí, sense resultat, la retirada de les tropes nord-coreanes, i demanà ajut a favor de la Corea del Sud (només s’hi oposaren un grup d’estats afroasiàtics i els comunistes).
Després del desembarcament de McArthur (setembre del 1950), les tropes nord-americanes emprengueren una contraofensiva molt dura (en dos mesos, més de 150.000 civils morts només a la província de Pyongyang). El 30 de setembre arribaren al paral·lel 38°, i el 29 d’octubre eren a la frontera amb la Xina. A la fi de novembre, l’exèrcit xinès intervingué obertament en el conflicte. Malgrat la condemna d’aquest estat com a agressor per part de l’ONU (1 de febrer de 1951), la situació militar (el 4 de febrer, les tropes de la Corea del Nord i les xineses ocuparen Seül) i política (els occidentals es negaren a la continuació de l’empresa bèl·lica, el grup afroasiàtic pressionava fortament) obligà els EUA a adoptar una actitud més flexible. Així, després de recuperar Seül i de situar-se entorn del paral·lel 38°, la primavera d’aquell mateix any McArthur fou destituït i els contendents iniciaren converses, de primer a Kaesŏng, i després a P'anmunjŏm.
Finalment, el 27 de juliol de 1953, al cap de llarguíssimes negociacions i de la limitació de la guerra a un front reduït, hom arribà, a P'anmunjŏm, a l’armistici, el qual mantingué l'statu quo anterior a la guerra i, per tant, la frontera entre les dues Corees quedà establerta entorn del paral·lel 38°.