Fruit de la pietat popular medieval i impulsada sobretot per santa Juliana de Lieja (1193-1255), la celebració fou establerta per Urbà IV el 1264 i universalitzada per Joan XXII el 1316. El 1989 deixà de ser festiu a l'estat espanyol
Els himnes de l’ofici del dia, Lauda Sion i Pange Lingua, foren composts per sant Tomàs d’Aquino.
Durant molts segles i als més diversos països, la festa ha estat celebrada amb processons i altres manifestacions públiques religioses, fastuoses i dotades d’una participació popular molt considerable. Als Països Catalans la festa arrelà tot seguit, a partir del 1316. A Vic hom la celebrà ja el 1318; el 1320, el consell municipal de Barcelona ordenà que ho fos amb tancament d’obradors, botigues i mercats, i amb prohibició de tràfic comercial. Alguns anys després fou manat que aquest dia fossin suspeses les manifestacions del dol familiar i que els veïns escampessin joncs i posessin enramades davant llurs cases. A Girona consta des del 1320; poc temps després seguiren Lleida, Tortosa, València i Perpinyà; vers el 1370 ja era general a totes les parròquies. La festa popular restava concretada principalment en una processó amb un ordre de protocol rigorosíssim, precedida d’una part profana més o menys nombrosa, en la qual destacaven els entremesos, representacions de tema bíblic, a peu o damunt roques, castells o cadafals transportables (al País Valencià les representacions eren sovint parlades) i amb elements estranys i anteriors a la festa, com gegants, animals mítics o monstruosos, balls, etc.
A Barcelona, el seguici religiós tendí, des del 1391, a ésser una al·legoria del triomf de l’Eucaristia, amb representació dels evangelistes, profetes, sants fundadors, ermitans, apòstols, àngels, i bisbes, que es cloïa amb la custòdia, obra d’argenteria que prengué formes diverses, algunes de les quals de gran sumptuositat i bellesa. El consell municipal contribuí a la processó amb joglars, la bandera de la ciutat i diversos entremesos: hom coneix l’existència dels de Paradís, Arca de Noè, Betlem, Martiris de Sant Sebastià i de Santa Eulàlia, etc., en els quals intervenien diversos personatges i comparseries. Prohibits els entremesos, en subsistiren alguns elements dispersos: àguila, gegants, mulassa, drac, víbria, cavalls cotoners, ball de bastons, tabalers, cossiers, etc.
Berga conserva encara l’espectacle de La Patum, i Pollença, la dansa de les Àguiles i de Sant Joan Pelós; contràriament, la popular lledània mallorquina i els dotze apòstols que precedien la custòdia han desaparegut.
La presència de reis o d’alts personatges havia motivat, principalment a Barcelona i a València, innovacions en la participació de corporacions i, especialment, d’oficis, amb banderes, danses i altres jocs, presentats amb el major lluïment, per emulació. Les poblacions copiaven aviat els elements d’altres indrets.
València adaptà a la seva processó les representacions que l’arquebisbe Jaume d’Aragó pogué veure a Barcelona a la fi del s. XIV, i la féu cada cop més fastuosa. Des de mitjan s. XV la festa era anunciada, a la vigília, amb la cavalcada de la Degolla, presidida per l’anomenat
La tradicional confecció de catifes de flors per la festa del Corpus de Sitges
© Fototeca.cat
A les Balears la processó del Corpus conservà fins ben entrat el s. XX el cerimonial medieval. El costum de tirar paperets i serpentines no fou introduït fins al darrer terç del s. XIX, com a la resta dels Països Catalans.
Posteriorment, les disposicions eclesiàstiques han contribuït a la desaparició de moltes d’aquestes festes populars, que, d’altra banda, anaven en franca regressió des de la supressió, al s. XVIII, de la majoria dels elements populars. Diverses poblacions, com és ara Sitges i Argentona, s’esmercen a decorar amb catifes de murta o de flors, sobretot de ginesta i de clavells, els carrers del trànsit de la processó. A Barcelona persisteix el costum de L'ou com balla.