Format a Màntua, rebé la influència de l’obra tardana de Mantegna, suavitzada pel sentimentalisme religiós de Lorenzo Costa i Francesco Francia. La seva obra s’enriquí també amb el sfumato de Leonardo da Vinci i amb el colorisme venecià. A aquesta època pertanyen la Madonna di San Francesco (1514-15, Dresden) i els Místics Desposoris de Santa Caterina (Galleria di Capodimonte, Nàpols). Anà segurament a Roma (1518?), on estudià l’obra de Rafael i de Miquel Àngel; la seva obra experimentà una renovació expressiva i esdevingué més complexa.
Féu les pintures murals de l’església de San Giovanni Evangelista (1520-23) de Parma; la cúpula, que representa la visió de sant Joan a Patmos, fou un precedent de les perspectives il·lusòries de les cúpules barroques i manifestava la influència de Miquel Àngel. A la mateixa manera de concebre la composició responien les pintures de l’Assumpció (1524-30) de la catedral de Parma: núvols i teixits es mesclen amb nus, en estudiats escorços. Amb les seves pintures murals, Il Correggio presentà la novetat de la composició lliure de vincles arquitectònics.
En la composició de la seva pintura de cavallet, de tema religiós o mitològic, domina una línia obliqua. Són dignes d’esmentar Noli me tangere (~1522-23, Museo del Prado, Madrid), la Mare de Déu de Sant Jeroni, anomenada El Dia (~1527-28, Galleria Nazionale, Parma), i l'Adoració dels pastors, anomenada La Nit (~1530, Dresden). Els darrers anys de la seva vida, féu una sèrie de pintures sobre els amors de Júpiter, entre les quals sobresurten Dànae (1530-32, Galleria Borghese, Roma), Leda i el Cigne (~1530, Staatliches Museum, Berlín), Júpiter i Io (~1530, Kunsthistorisches Museum, Viena), etc.
L’extremada elaboració formal de la pintura d’Il Correggio és temperada per la vivesa del color i per un clarobscur que suavitza formes i tons. La seva obra anuncia el manierisme i constituí un important precedent del barroc. Algunes teles de tema mitològic fan pensar també en la pintura galant francesa del segle XVIII.