la Costa Daurada

la Costa Daurada Salou

© Fototeca.cat

Nom aplicat, dins la terminologia turística, inicialment a la Costa de Ponent barcelonina, inclòs el litoral tarragoní, estès després de 1965 a la costa catalana corresponent a les regions de Barcelona, Tarragona i Tortosa, com a «denominació geoturística» oficial.

Morfològicament cal diferenciar-ne tres sectors, corresponents als tres elements bàsics del Sistema Mediterrani: Serralada de Marina, Depressió Prelitoral i Serralada Prelitoral, amb una longitud total d’uns 330 km, un 50% més que la Costa Brava. La Serralada de Marina comprèn, dins la Marina de Llevant, la baixa plataforma del Maresme entre els deltes de la Tordera i el Besòs i, dins la Marina de Ponent, el delta del Llobregat i les costes calcàries de Garraf (índex d’articulació 1'15) i Cunit, que tanquen la platja de Vilanova (o Platja d’Or). La Depressió Prelitoral s’obre a mar pel Baix Penedès i el Tarragonès fins al promontori calcari del cap de Salou, colgat per les dunes, on s’inicia el golf de Sant Jordi, corresponent al Baix Camp. La Serralada Prelitoral s’atansa al golf a l’Hospitalet de l’Infant, on comença la costa tortosina, centrada en el delta de l’Ebre entre els ports del Fangar i dels Alfacs, passat el qual el litoral sorrenc continua fins a la Costa dels Tarongers per la marina de Montsià, anomenada Costa del Llagostí. L’equipament turístic, iniciat en alguns punts propers a Barcelona (Caldetes, Sitges), no es generalitzà fins els anys setanta, un cop havien aparegut a la Costa Brava símptomes de saturació. El 1985 els hotels eren 170 (22 176 places); hi havia 102 807 apartaments i segones residències (514 035 places) i 80 càmpings (78 792 places).