Així entesa, la Costa dels Tarongers ocupa la meitat nord del País Valencià, amb una llargada de 225 km, a més dels 7 dels Columbrets, d’origen volcànic, i coincideix amb el litoral del golf de València, escapçat per ambdós extrems: el septentrional, inclòs a la Costa Daurada fins al port dels Alfacs, i el meridional, inclòs a la Costa Blanca fins al cap de la Nau. Com que el golf de València és la façana litoral del conjunt més extens de planes costaneres dels Països Catalans, hi dominen les costes baixes, sorrenques (de dunes entre la mar i l’Albufera, per exemple) o amb aiguamolls anomenats marjals, convertits en arrossars o en procés avançat de dessecació.
Llevat del litoral del Maestrat, hom pot dir que des de Torreblanca fins a Albuixec i de València a Gandia és el tipus de litoral predominant, llevat de tres breus sectors rocallosos: encara dins el Maestrat, la serra d’Irta, el darrer brot de la qual és el tómbol de Peníscola; a la Plana Alta, els relleus del desert de les Palmes, que bomba la corba litoral en el cap d’Orpesa; i contenint pel sud la desembocadura del Xúquer, la muntanya de l’Or, elevació sud-oriental extrema del Sistema Ibèric, que en el cap de Cullera s’endinsa 110 m damunt la mar.
Aquest caràcter al·luvial de la Costa dels Tarongers (formada pels rius i les aportacions d’altres agents continentals o per la deriva marítima en sentit NE-SW) explica que sigui la més darrerament —i escassament— equipada dels Països Catalans. Únicament Gandia i Benicàssim tenen més d’un miler de places hoteleres (de les 12.903 del conjunt, distribuït en 256 hotels, més d’un terç corresponen a València, però tenen, com a Barcelona, una finalitat rarament turística). Els apartaments només abunden a Gandia. Els càmpings, en canvi, hi són més distribuïts: n’hi ha 49, amb 18.076 places, nombrosos a la Safor (Oliva), a València (sorrals del Saler i el Perellonet, a l’Albufera), la Plana Alta (Orpesa i Benicàssim) i el Maestrat (Peníscola).