i Cotlliure | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Cotlliure

Nom oficial francès del municipi deCollioure
Vista aèria del port de Cotlliure
© Fototeca.cat
Municipi del Rosselló.
Població: 
2.989 h
[2009]
Extensió: 
13 km2

Situat a la façana marítima de la Marenda, des de la desembocadura del torrent Ravener, el curs del qual forma el límit amb el terme d’Argelers, fins a la cala de la Valleta; al centre s’obre el port natural, a la desembocadura de la riera del Dui, que davalla del coll de Molló i del pic de Tallaferro. El sector meridional del terme és al vessant septentrional de la serra de l’Albera (la torre de Madaloc, a 665 m alt, és termenal amb el terme de Banyuls). La zona muntanyosa és, en part, coberta de suredes (el suro havia estat objecte d’una activitat tapera local) i de boscs d’alzines i castanyers i, en part, de garrigues. Als vessants més baixos s’estenen les vinyes (425 ha), conreu gairebé exclusiu des de la desaparició de les oliveres; produeixen vi dolç natural dins el sector del vi de Banyuls. A partir del segle XVII fou un actiu centre de pesca (hi acudien també pescadors genovesos) especialitzat en la sardina, la tonyina i el seitó, que ha donat lloc a una important indústria conservera i de saladura (anxoves de Cotlliure). Des del 1925, i sobretot des del 1950, la pesca ha estat desplaçada pel turisme, actualment l’activitat econòmica més important.

Aspecte del castell de Cotlliure
© Jaume Ferrández
La vila (2 318 h agl i 190 h diss [1982], cotlliurencs; 10 m alt) s’estén en forma de semicercle al voltant del port de Cotlliure, partit per la mola del castell —que s’alça a la dreta de la desembocadura de la riera del Dui— en dues parts: el port d’Amunt, darrere el qual s’estén la vila vella, amb estrets i tortuosos carrerons, especialment el del Murer, on habita la població marinera, i el port d’Avall, darrere el qual s’estén el Raval. Davant el port d’Amunt i aprofitant l’illot on es dreça el santuari de Sant Vicenç de Cotlliure, patró de la vila, del qual surt el 16 d’agost, al vespre, una tradicional processó per mar, fou construïda una escullera, i després, unint-la a la costa, la platja artificial de Sant Vicenç (1878-86). L’església antiga (on al final del segle XV s’establí un priorat hospitaler dependent de la comanda de Bompàs, Orla i Cotlliure) i la part antiga de la vila vella foren destruïdes durant el setge del 1642 i enderrocades el 1673 per ordre de Vauban, el qual féu fortificar la vila (construí de nou els forts del Mirador) i amplià les fortificacions de l’antic castell de Cotlliure, construït als segles XIII i XIV; aquest, esdevingut posteriorment caserna i presó, ha estat declarat monument històric. L’església parroquial actual (Santa Maria) fou bastida en 1684-91 damunt un promontori que tanca el port a ponent, adossada a una torre medieval de defensa, utilitzada com a far, actual campanar, i conserva, entre altres retaules barrocs i un ric tresor d’orfebreria, gòtic, un notable altar major, obra de Josep Sunyer (1698-1701); fins a la Revolució Francesa, el prior regí la comunitat de beneficiats i, de fet, la parròquia. En completen les fortificacions el fort de Sant Elm (del 1552), el fort Quadrat (1725) i el fort de Dugommier (1848-51). Al port d’Avall hi ha l’antiga església, gòtica, del que fou convent dominicà (Sant Domènec de Cotlliure), fundació de Guillem de Puig-orfila, el 1275, aprovada el 1291 per Jaume de Mallorca; el rei Sanç s’hi casà el 1304 amb Maria de Nàpols, i aquell mateix segle hi acollí Vicent Ferrer. Fou refet en 1452-57; la comunitat s’extingí amb la Revolució Francesa, i l’església esdevingué arsenal i després el local de la cooperativa vinícola; el claustre, del començament del segle XIV, d’arcades trencades i retallades en tres lòbuls, amb columna de marbre blanc i capitells de tradició romànica, fou venut el 1938 i traslladat a Anglet (Lapurdi, País Basc). Prop del castell reial hi havia hagut un altre castell, confós sovint amb el primer, donat el 1190 per Berenguer d’Orla als templers i que el 1312 passà als hospitalers; fou centre de la comanda de Cotlliure, de la qual, tot i que la jurisdicció dels comanadors damunt la mateixa vila era molt limitada, depenien al segle XVII (tingué comanadors propis fins el 1678) Bompàs, Orla i Cosprons.

De fundació antiga, Caucoliberis fou freqüentada per vaixells grecs i romans; hi han estat trobades restes gregues (del s. VI aC). A l’alta edat mitjana esdevingué un important lloc fortificat (el castell fou refet el 981). Per les condicions naturals del seu port, Pere I atorgà el 1207 carta de poblament (restà sempre vila reial), inici d’una ràpida expansió urbana i econòmica. A causa de l’intens tràfic mercantil, a mitjan segle XII o abans, fou establerta la lleuda de Cotlliure (lleuda), regulada el 1266 per Jaume I, rei que el 1263 dictà també diverses mesures urbanístiques. El port natural de Portvendres, que formà part del terme de Cotlliure fins el 1823, fou emprat també per la marina cotlliurenca. Amb la creació del regne de Mallorca, del qual era el port continental, el castell fou sovint residència reial d’estiu. Als segles XIV i XV el seu port participà de l’expansió del comerç català per la Mediterrània com a port de Perpinyà (exportava sobretot draps, i de retorn importava espècies, teixits i també esclaus); s’hi establiren consolats de diverses nacionalitats. El municipi, presidit per cònsols, fou organitzat el 1297. Durant l’ocupació del comtat de Rosselló per Lluís XI de França, la població s’insurgí i, com a càstig, li fou imposat (1475-81) el nom de Sant Miquel. Durant la guerra dels Segadors, la vila (bloquejada ja el 1641 per mar des de Cadaqués per l’armada francesa) fou assetjada per les forces del general Meylleraye (10.000 homes i artilleria) pel març del 1624: després d’un setge molt dur i de repetits atacs, les forces castellanes del marquès de Mortara, que havien sofert grans pèrdues, capitularen (13 d’abril). Després del tractat dels Pirineus (1659) esdevingué centre de l’almirallat de Cotlliure. La decadència del comerç, iniciada ja al segle XV, es precipità, i restà reduïda al cabotatge amb la resta de les costes catalanes i occitanes. Durant la guerra Gran fou ocupada per les forces del general Ricardos (1793), però després de catorze dies de setge fou recuperada per les forces republicanes del general Dugommier (maig del 1794). Al començament del segle XX atragué l’atenció de pintors com Matisse, Derain, Duffy, Picasso, relacionats amb el nucli de Ceret, fet que ajudà la promoció turística de la població; el museu municipal conserva obres d’aquests artistes. El 1939 s’hi refugià i hi morí Antonio Machado. Dins el terme hi ha el santuari de Consolació i el veïnat de el Rimbau.

Col·laboració: 
EuC / TLlC
Llegir més...