El monestir
Fou fundat l’any 879 per l’arxipreste Protasi i els monjos supervivents del cenobi de Sant Andreu d’Eixalada, a l’alt Conflent, destruït per una revinguda de la Tet (878). Sota el patronatge de la família comtal de Cerdanya-Conflent, la nova fundació, nascuda entorn d’una església preexistent dedicada a Sant Germà d’Auxerre (Sant Germà de Cuixà) —refeta i consagrada de nou el 953—, cresqué i es desenvolupà ràpidament. A mitjan segle X posseïa ja un extens patrimoni alodial, amb més d’una vintena d’esglésies parroquials, des del comtat de Tolosa al d’Osona, del qual ofereixen un inventari detallat les butlles d’Agapit II (950) i Joan XIII (968) i els preceptes dels reis francs Lluís d’Ultramar (952) i Lotari (958). Per mitjà d’aquests instruments li eren confirmats tots els béns adquirits fins aleshores i obtenia ensems el doble privilegi d’exempció —el primer concedit a un monestir català— i d’immunitat. Els abadiats de Garí (965-998) i Oliba (1008-46) n’assenyalen el punt àlgid d’irradiació religiosa, cultural i artística. El primer introduí a Cuixà l’observança de Cluny, acabà i consagrà, el 974, la nova església de Sant Miquel, començada per l’abat Ponç (956), i acollí al cenobi —la fama del qual s’havia estès— personatges tan eminents com Romuald, futur fundador de l’orde camaldulenc, i el dux de Venècia Pere Orsèol, que hi morí vestint l’hàbit monacal, després d’haver-hi viscut una desena d’anys (978-988). L’activitat constructora d’Oliba fou encara més important. Afegí a la façana posterior del temple de Garí dos corredors i tres absidioles, de manera que formessin una mena de deambulatori entorn del presbiteri, i aixecà damunt l’altar major un cimbori, adornat amb les figures de l’anyell i dels evangelistes, sostingut per quatre columnes de marbre rosa i els corresponents capitells de marbre blanc. Edificà, a més, la cripta circular dita de la Nativitat o del Pessebre, amb un pilar central molt gros, on es venerava la imatge romànica de la Mare de Déu del Pessebre, i també la capella sobreposada de la Trinitat i els dos campanars llombards, a l’extrem dels braços del creuer de la basílica, de quaranta metres d’alçada, dels quals solament es conserva el del costat sud. Aquest conjunt arquitectònic, un dels més remarcables del romànic català, enllaça dos corrents: el període inicial romànic, d’influència mossaràbiga, del qual és l’exemple més monumental, i el romànic llombard, i fou completat al segle XII amb la construcció del claustre, de marbre rosat, amb capitells esculturats, una part del qual, adquirida per l’escultor nord-americà Georges Grey Barnard, es conserva avui al museu The Cloisters de Nova York, i a Toledo, Ohio; i de la magnífica tribuna que dividia, a mitja nau, el temple, que serví probablement de model a la de Serrabona (1151), sortida de les mans del mateix mestre.
Vista aèria del monestir de Cuixà
© Fototeca.cat
L’existència d’un escriptori, bressol de la historiografia catalana, dona, d’altra banda, testimoni de l’alt nivell cultural assolit pel monestir d’aquella època. Hi foren redactats uns annals continuats poc temps després del 985 a Ripoll (Cronicó Rivipul·lense I), l’opuscle sobre Cuixà del monjo Garcies (1040-46), la vida de Pere Orsèol (cap a la fi del segle IX) i la versió primitiva dels Gesta comitum Barchinonensium (1162-84). Possiblement hi fou també composta la famosa Cançó de Santa Fe, en llengua romànica, vers el 1060.
Unit pel comte Guillem de Cerdanya a Sant Víctor de Marsella (1091), Cuixà recobrà la independència a la segona meitat del segle XII i es convertí en un monestir de tipus feudal, amb extensos dominis senyorials i àmplies atribucions civils i eclesiàstiques, atorgades als seus abats, esdevinguts comendataris des del 1473. Després d’haver format part de la província benedictina de Narbona, en virtut de la butlla Summi Magistri dignatio de Benet XII (1336), Climent VIII l’agregà a la Congregació Claustral Tarraconense (1592), a la qual pertangué fins a la seva extinció l’any 1793. Romàs abandonat més d’un segle, l’acció destructora dels homes i del temps continuà lliurement el seu curs i culminà en l’esfondrament del sostre de l’església (1835) i del campanar del costat nord (1839) i la dispersió dels elements del claustre i de la tribuna per diferents localitats veïnes.
El 1919 s’hi establí un grup de monjos cistercencs procedents de l’abadia de Fontfreda, substituïts l’any 1965, a petició d’ells, per una reduïda comunitat benedictina procedent de Montserrat. La restauració material de l’església i del claustre, iniciada per Josep Puig i Cadafalch el 1938, prosseguida el 1952, continuà amb l’ajuda i sota la direcció del ministeri d’afers culturals francès. El 1969 fou recuperada l’ara de marbre, romànica, de l’altar major, conservada en una casa de Vinçà. El conjunt actual és format per l’església i un dels dos campanars, la meitat del claustre, uns fonaments davant l’església, resta de la capella de la Trinitat, i la cripta subterrània del Pessebre. És encara el monument més interessant de l’arquitectura preromànica o del romànic inicial pel seu temple de planta basilical, amb tres naus cobertes de fusteria i capçalera coberta amb volta de canó, sobre arcs de ferradura sense impostes. El transsepte constava de quatre absidioles circulars i una de central, rectangular.
L’Associació Cultural de Cuixà, integrada pels amics de l’abadia, organitza unes jornades anuals d’estudi sobre la història de l’art romànic als Països Catalans, com també concerts, i recull en una publicació especial (Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa) els treballs i les conclusions dels participants.
Abaciologi de Cuixà
| Abats de Sant Andreu d’Eixalada | |
| Comendat | c. 841-854/855 |
| Guitizà | 864/865-873/874 |
| Baró | 874-879 |
| Abats de Sant Germà, després Sant Miquel de Cuixà | |
| Protasi | 879-880 |
| Gondefred I | 901 |
| Aimard (o Amiterd) | 942 |
| Gondefred II | 947-955 |
| Ponç | 956-962 |
| Garí | 965-998 |
| Guifred (amb Garí des del 988) | 988-1008 |
| Oliba | 1008-1046 |
| Gausfred | 1047-1072 |
| Girbert | 1073-1087 |
| Pere Guillem | 1091-1102 |
| Bernat | 1112-1117 |
| Gregori | 1127-1144 |
| Gausfred | 1145-1153 |
| Ostend | 1157 |
| Arbert | 1160-1174 |
| Gregori | 1175 |
| Bernat | 1181-1188 |
| Arnau | 1188-1200 |
| Pere de Tellet | 1203-1209 |
| Pere d’Estoer | 1213 |
| Pere Guillem | 1213-1218 |
| Bertran | 1232-1242 |
| Bernat | 1249-1252 |
| Jaubert de Fulla | 1252-1265 |
| Berenguer de Pujalt | 1266 |
| Berenguer d’Accià (Axat?) | 1270-1284 |
| Gregori | 1285 |
| Berenguer | 1287-1293 |
| Guillem Martí | 1295-1306 |
| Ramon de Bolvir | 1306-1316 |
| Grimau de Banyuls | 1316-1342 |
| Bernat de Llordat | 1345-1347 |
| Ameli de Brassac | 1349-1356 |
| Ramon | 1357 |
| Bertran del Coní (Conill?) | 1357-1380? |
| Guillem de Castellet | 1380 |
| Astorgi | 1380? |
| Galceran Descatllar | 1380-1407 |
| Guillem Samasó | 1407-1419 |
| Berenguer de Pontons | 1419-1461 |
| Joan Millars | 1461-1471 |
| Charles de Saint Gelais | 1475-1481 |
| Pierre de Saint-Amand | 1481-1493 |
| Cèsar Borja, abat comendatari, cardenal | 1494-1499 |
| Bernat Boïl | 1499-1505 |
| Jaume de Serra, abat comendatari, cardenal | 1507-1511 |
| Peire Loïs de Voltan (Tolhan?) | 1512 |
| Juli de Mèdici, abat comendatari, cardenal (futur Climent VII) | 1516-1519 |
| Nicolau Xambeu | 1522 |
| Enric de Cardona, abat comendatari, cardenal | 1522-1529 |
| Girolamo Doria, abat comendatari, cardenal | 1533-1535 |
| Arcàngel Mercader | 1538-1559 |
| Lluís de Sagarriga | 1561-1571 |
| Bernat de Josa | 1573-1574 |
| Joan Baptista Cardona | 1579-1584 |
| Baltasar Comte | 1589 |
| Bernat de Cardona i de Tossa | 1592-1612 |
| Francesc Queralbs | 1612-1614 |
| Francesc d’Erill i de Sentmenat | 1615-1618 |
| Pere de Puigmarí i de Funes | 1619-1630 |
| Vicenç Ferrer | 1631 |
| Joan Miquel Salaverdenya i de Sarrovira | 1632-1647 |
| Francesc de Montpalau | 1647-1660 |
| Josep Gelpí i Julià | 1653-1661 |
| Josep de Viladot | 1660-1684 |
| Loïs Aubert de Montmaur | 1684 |
| Josep de Trobat | 1689-1701 |
| Jean-Hervieu Basan de Flamenville | 1701-1716 |
| Salvador de Copons i de Tamarit | 1720-1756 |
| Jacques de Caors | 1756-1758 |
| Joan Baptista de Guanter | 1759-1771 |
| Josep de Rard i de Taqui | 1771-1790 |